Repensar la col·lecció: noves atribucions a Renaixement i Barroc

408
Joan Yeguas

La remodelació de la col·lecció d’art del Renaixement i barroc, inaugurada el gener de 2018, va permetre recuperar moltes obres d’art que feia anys que romanien als magatzems de reserva. Moltes ja s’havien exposat anteriorment a les sales permanents, ja fos de forma puntual en remodelacions anteriors (com la de 2004) o per substitucions temporals degudes a préstecs per a exposicions foranes; altres, però, mai s’havien exposat, en alguns casos perquè no estaven en condicions i necessitaven una restauració.

Renaixement i Barroc

Revisió de les obres de la col·lecció

El fet de remoure una col·lecció obliga a una revisió detallada de tot el conjunt d’obres d’art que s’han d’exposar, de les que es treuen i de les que es poden substituir en un futur a les que avui formen part del discurs. Totes estan subjectes a l’estudi historiogràfic i cal que tinguin un rètol que informi el públic del títol i de la seva autoria, entre altres aspectes. Per aquest motiu, els conservadors recollim i vetllem de forma contínua per les dades fefaents de què disposem per difondre-les a tothom. Al mateix temps, també fem recerca i proposem alguns canvis.

Atribucions inèdites

En un article aparegut a la revista Acta/Artis: Estudis d’Art Modern, faig una crònica de la remodelació de 2018 i també aprofito per fer un repàs de moltes obres que conformen el fons d’armari de la col·lecció, deixant de banda les més conegudes i que sovint eclipsen la resta. En aquesta tasca he volgut fer explícita la feina duta a terme per M. Margarita Cuyàs, cap del Departament d’Art de Renaixement i barroc del Museu Nacional entre 1980 i 2013.

Cuyàs va realitzar atribucions, vigents avui dia, i que encara eren inèdites, motiu pel qual les donem a conèixer al públic: Santa Faç del cercle d’Albrecht Bouts, que segueix el model d’una vera icona realitzada per Jan van Eyck; dues natures mortes amb fruites i ocells de Tommaso Realfonzo dit “Masillo” (Natura morta amb magranes, raïm, ocells i un esquirol i Natura morta amb magranes, pomes, peres, raïm, figues i ocells); Retrat de jove amb perruca de Nicolàs de Largillière; Sant Pere Màrtir de Lluís Gaudin, identificat com a part d’un retaule que el pintor va realitzar per al convent de Santa Caterina a Barcelona el 1616, entre d’altres. Una d’especialment interessant és la Dona jove dormint adjudicada a Jean-Baptiste Santerre, una noia endormiscada que s’assembla a Maria Adelaida de Savoia (1685-1712), mare de Lluís XV de França, el model del qual s’ha de relacionar amb un gravat de Nicolas Château realitzat l’any 1710, on es representa la mateixa jove en la mateixa postura i amb el mateix vestit i turbant.

Jean-Baptiste Santerre, Dona jove dormint, anterior a 1710. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

Jean-Baptiste Santerre, Dona jove dormint, anterior a 1710. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

Nicolas Château (gravador), Jean Baptiste Santerre (inventor,) Dona jove dormint, 1710. Bibliothèque nationale de France. Cabinet des Estampes, París

Nicolas Château (gravador), Jean Baptiste Santerre (inventor,) Dona jove dormint, 1710. Bibliothèque nationale de France. Cabinet des Estampes, París

Els últims artistes incorporats a la col·lecció

En un capítol final reviso atribucions i en suggereixo de noves. El Retrat de la infanta Caterina Miquela, l’atorgo a Jan Kraeck (Haarlem, cap a 1540 – Torí, 1607), també conegut amb el seu nom italianitzat: Giovanni Caracca. Caterina Miquela d’Àustria era filla del rei Felip II, casada el 1585 amb Carles Manuel I de Savoia, retratada per Kraeck, pintor holandès actiu a la cort dels Savoia.

Jan Kraeck, Retrat de la infanta Caterina Miquela, entre 1584-1585

Jan Kraeck, Retrat de la infanta Caterina Miquela, entre 1584-1585

Jan Kraeck, Retrat de la infanta Caterina Miquela, cap a 1585. Col·lecció particular.

Jan Kraeck, Retrat de la infanta Caterina Miquela, cap a 1585. Col·lecció particular

Una altra obra interessant és Adoració de Crist amb la família Ayala, atribuïda al flamenc Juan de Roelas (cap a 1570 – Olivares, 1625). En destaca la presència de quatre membres d’una família com a donants, identificats amb els comtes d’Ayala per un motiu heràldic que apareix entre les joies, segurament en el moment de la concessió del títol nobiliari (1602), fet que coincideix amb l’edat de tots els retratats.

Juan de Roelas, Adoració de Crist amb la família Ayala, cap a 1602. Detall de les joies que cauen del cofre

Juan de Roelas, Adoració de Crist amb la família Ayala, cap a 1602. Detall de les joies que cauen del cofre

Juan de Roelas, Santa Anna ensenya a llegir la Verge, entre 1610-1615. Museo de Bellas Artes de Sevilla. Detall de la punta de coixí que cau del calaix.

Juan de Roelas, Santa Anna ensenya a llegir la Verge, entre 1610-1615. Museo de Bellas Artes de Sevilla. Detall de la punta de coixí que cau del calaix. Foto: Pepe Morón

Els Nens captaires a l’anònim i naturalista anomenat “Mestre de la tela jeans”, actiu al nord d’Itàlia a finals del segle xvii. La representació de la pobresa, amb una mirada curiosa i distant, es va posar de moda a la pintura europea d’aquella època.

Mestre de la tela jeans, Nens captaires, entre 1680-1700

Mestre de la tela jeans, Nens captaires, entre 1680-1700

El quadre La presentació de la Mare de Déu al temple és una escena religiosa que transcorre dins una escenografia. Per a la perspectiva arquitectònica, Carlos Moreno Toledo (estudiant en pràctiques al museu), va identificar que el pintor usava una obra de l’holandès Hans Vredeman de Vries realitzada l’any 1557. Pel tipus de composició majestuosa de figura de petit format i ràpida pinzellada, l’obra s’ha de situar a l’entorn d’Alberto Carlieri (Roma, 1672-1720).

Cercle de Francesco Terilli, Crist crucificat, entre 1600-1625

Cercle de Francesco Terilli, Crist crucificat, entre 1600-1625

Una imatge d’ivori de Crist Crucificat amb un bon treball anatòmic ens remet a obres properes al cercle de Francesco Terilli (natural de Feltre i actiu entre 1575 i 1635). També té interès la creu, segurament d’àmbit castellà, amb diferents instruments de la Passió: corona d’espines, claus, daus, tenalles, martell, crani, una mà o columna salomònica de la Flagel·lació amb gall a sobre.

Atribuït a Cristóbal García Salmerón,, Sant Bru, entre 1650- 1660

Atribuït a Cristóbal García Salmerón, Sant Bru, entre 1650- 1660

Cristóbal García Salmerón, Sant Bartomeu, segle XVII. Museo del Prado, Madrid.

Cristóbal García Salmerón, Sant Bartomeu, segle XVII. Museo del Prado, Madrid

També les obres de la reserva han desvetllat noves atribucions, com Els israelites al desert que adjudico a l’estil tardà d’Antonio Maria Vassallo (Gènova, cap a 1620 – mort a Milà després de 1664), o un magnífic Sant Bru, que s’inspira en una escultura del mateix sant realitzat per Manuel Pereira el 1652 per a la façana de l’hostatgeria que tenien els cartoixans del Paular a Madrid. Aquesta pintura s’ha d’assignar al pintor Cristóbal García Salmerón (Conca, cap a 1603 – Madrid, cap a 1666), perquè el seu estil és idèntic, per la forma de fer el rostre i el drapejat de la roba, al dels seus apòstols actualment conservats al Museo del Prado.

Enllaços relacionats:

La remodelació de la col·lecció d’art del Renaixement i el Barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya (2018), ACTA ARTIS: Estudis d’Art Modern

Nova presentació de Renaixement i Barroc

Estrenem Renaixement i Barroc!

Quatre històries de Renaixement i Barroc

Curiositats de la col·lecció: Renaixement i barroc

 

 

Joan Yeguas
Art del Renaixement i Barroc

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.