Joan Yeguas
August Liebmann Mayer (Griesheim, 1885 – Auschwitz, 1944) fou un dels grans especialistes en pintura espanyola de la seva època, és a dir, que la seva opinió era escoltada a l’àmbit acadèmic, al món dels museus i al terreny del comerç de l’art. El 1907 es va graduar a Berlín sota la tutela de Heinrich Wölfflin i amb el recolzament de l’hispanista Carl Justi, amb una tesi sobre Josep de Ribera «lo Spagnoletto». Va arribar a ser conservador a l’Alte Pinakothek de Munich i també professor a la Universitat d’aquesta ciutat, però la seva carrera professional a Alemanya es va veure afectada per l’ascens del nacionalsocialisme. Mayer era d’origen jueu i també fou acusat de lucrar-se amb l’expertització d’obres d’art d’autenticitat dubtosa, fins al punt d’haver de renunciar als seus càrrecs al museu i a la universitat. Entre març i juliol de 1933 fou arrestat i torturat, finalment alliberat amb una multa elevada (la seva casa fou confiscada i va haver de subhastar alguns béns personals). A partir d’aleshores va exiliar-se a diferents països, però finalment va establir-se a França, Niça. Amb la invasió del país gal l’any 1940, el nazisme tornà a ser una amenaça i va ser capturat el febrer de 1944. Fou conduït al camp d’internament de Drancy (prop de París), des d’on fou deportat al camp d’extermini d’Auschwitz, on va morir el 12 de març de 1944 a la càmera de gas.
Com a expert en art hispànic, Mayer va visitar sovint museus i col·leccions d’art privades de l’estat espanyol. També coneixia bé algunes obres conservades a Catalunya. En la seva tesi sobre Ribera (Jusepe de Ribera Lo Spagnoletto, Leipzig, 1908; i revisió de 1923) va estudiar el Martiri de sant Bartomeu una obra que ell va catalogar com «d’escola/d’imitació». Això que va provocar que els estudiosos posteriors no la tinguessin en compte, i hi hagi un silenci significatiu fins que aquesta pintura fou revaloritzada a partir de la dècada dels anys 70 del segle XX. Mayer també va conèixer bé la pintura barroca del Museu Nacional, fet que es reflecteix a les seves publicacions: a Geschichten der Spanischen Malerei (1913) i, posteriorment, a la versió castellana Historia de la pintura española (1928), on esmenta l’Epifania de Francisco Herrera el Vell, que ell atribueix a Antonio del Castillo; la Immaculada Concepció de Francisco de Zurbarán; la Imposició de la casulla a sant Ildefons de Juan de Valdés Leal; o la Natura morta amb pomes, raïm, melons, pa, gerra i ampolla de Luis Egidio Meléndez.
- Josep de Ribera, Martiri de sant Bartomeu, 1644, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Francisco Herrera (el Vell), Epifania, 1653, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Francisco de Zurbarán, Immaculada Concepció, 1648-1649, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Juan Valdés Leal, Imposició de la casulla a sant Ildefons, c. 1661, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Luis Egidio Meléndez, Natura morta amb pomes, raïm, melons, pa, gerra i ampolla, c. 1771, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Entre desembre de 1919 i octubre de 1920 Mayer va venir a Barcelona per examinar les pintures de la col·lecció de Leopold Gil i Llopart, dipositades al nostre museu l’any 1922, una selecció de les quals fou adquirida el 1944. D’aquestes obres, en va entregar un informe signat el 12 d’octubre de 1920, on fa un repàs d’atribucions i una valoració econòmica (publicat per Jordi de Nadal a la revista Goya, número 345, 2013). Entre les pintures que analitza, manté o revisa les autories preexistents i, en alguns casos, les dona a conèixer mitjançant publicacions. Cal destacar «Algunos cuadros desconocidos de escuela madrileña», Boletín de la Sociedad Española de Excursiones (1922), on referencia l’Ascensió de Francisco Camilo o l’Anunciació de Francisco de Solís. També és interessant la seva opinió sobre el Retrat de Carles II, llavors atribuït a Juan Carreño de Miranda, i que des dels anys 90 del segle XX s’adjudica a Claudio Coello:
«L’atribució a Carreño em sembla molt justificada. La pintura del vestit és magistral i recorda en certa manera la tècnica més basta de Claudio Coello.»
- Francisco Camilo, Ascensió, 1651, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Francisco de Solís, Anunciació, 1664, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Claudio Coello, Retrat de Carles II, 1680-1683, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
A part d’això, queda fascinat per dues obres: el Sant Pau de Velázquez i el Retrat d’un cavaller de Tintoretto. En relació amb el Velázquez, l’obra havia estat atribuïda per primera vegada al mestre sevillà l’any 1916, per Hèctor Oriol (pseudònim de Víctor Oliva), i Mayer ho confirma i la dona a conèixer a nivell internacional a l’article «Einige unbekannte Arbeiten des Velázquez», Zeitschrift für bildende Kunst (1921), i posteriorment a la monografia Velázquez. A catalogue raisonné of the pictures and drawings (1936). Allò que comenta a l’informe del 1920 encara es pot afirmar a l’actualitat:
«No tinc cap dubte que aquest llenç és obra autèntica de la mà de Velázquez. És de la seva primera època i de gran interès per al desenvolupament de l’art d’aquest gran mestre.»
Sobre el Tintoretto, anota:
«Atribuït a Tiziano, aquest bellíssim retrat és obra característica de Jacopo Robusti, anomenat Tintoretto. He publicat aquest quadre a la Zeitschrift für bildende Kunst (1920), pertany als millors retrats pintats per aquell famós pintor venecià.»
Concretament a l’article «Zwei unbekannte Werke Jacopo Tintorettos». En canvi, es creia que l’atribució partia d’Adolfo Venturi (1929).
- Diego Velázquez, Sant Pau, c. 1619, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Tintoretto, Retrat de cavaller, 1553-1554 , Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Finalment, també val la pena esmentar la referencia al Ramon Llull, d’atribució complexa (ha estat atorgat a Velázquez, als Ribalta i recentment a Luís Tristán); a l’informe del 1920 remarca: «obra de l’escola de Ribera, representa un filòsof», idea que acaba publicant a «Bemerkungen zum Werk des Velazquez», Münchner Jahrbuch der Bildenden Kunst (1927), malgrat que al catàleg de Velázquez (1936) canvia d’opinió, i l’adjudica al mestre sevillà.
Al mateix article de 1927, esmenta un filòsof amb la inscripció «Atlante» que es troba en una col·lecció particular de Madrid, i que des del 1948 està al Museu Nacional (dipositat pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional). Per Mayer, aquesta tela era una còpia d’un Velázquez, però l’obra de referència és en realitat un Tales o Anaxàgores que Ribera pinta cap al 1640. D’aquest filòsof se’n coneixen diferents versions, però només una d’autògrafa, conservada en una col·lecció particular dels EE.UU.
- Anònim, Còpia de «Filòsof», 1640-1700, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Josep Ribera, Tales o Anaxàgores, c. 1640, col·lecció particular.
Entre altres aspectes, Mayer va incorporar al catàleg del Greco dues de les pintures que tenim al Museu Nacional, concretament al llibre Domenico Theotocopuli El Greco (1926). Sobre el Retrat de Fra Alonso de sant Tomàs atribuït a Juan Bautista Maíno, l’estudiós alemany aposta per Francisco de Zurbarán, i així ho reflecteix a l’article «Unbakannte Werke Zurbarans», Zeitschrifi für bildende Kunst (1927-1928). Al gener de 1929, hi ha constància de la seva anada al Museu de l’abadia de Montserrat per estudiar una obra del Mestre de l’Anunci dels Pastors, pintor caravaggista del segle XVII.
- Juan Bautista Maíno, Retrat de Fra Alonso de sant Tomàs, 1648-1649, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Mestre de l’Anunci als Pastors, Martiri de Sant Plàcid i companys, 1625-1635, Museu de Montserrat.
Per acabar, al desembre del 1936, la revista Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona recull el pas de Mayer pel Museu Nacional, amb el text «Observacions de Mayer sobre pintures exposades al Museu d’Art de Catalunya», on es transcriuen algunes de les seves opinions després de la seva visita. Una de les reflexions més curioses es refereix a la Versió del «Retrat de l’arquebisbe Fernando de Valdés» de Diego Velázquez, versió o còpia del Portrait of Archbishop Fernando de Valdés de Velázquez, que es troba a la National Gallery de Londres, que a l’especialista li recordava l’estil d’Alonso Cano.
- Anònim, Versió del «Retrat de l’arquebisbe Fernando de Valdés» de Diego Velázquez, 1634-1639, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- Diego Velázquez, Portrait of Archobishop Fernando de Valdés, 1640-1650, The National Gallery.
Enllaços relacionats
Estrenem Renaixement i Barroc!
Repensar la col·lecció: noves atribucions a Renaixement i Barroc
El Palau Nacional, un edifici amb molta història /1
El Palau Nacional, un edifici amb molta història /2
Art del Renaixement i Barroc
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful