Museus i res publica. A partir de la performance Crowded Museums de Raquel Friera

612

Què ha de proveir el museu: comoditat o contemplació? Llibertat individual o decor públic? Educació o entreteniment? Són les preguntes que es fan Joel Sanders i Diana Fuss a l’article “Notes from the Museum Bench”. 1

En ple debat sobre les funcions del museu, redefinides en la darrera assemblea general de l’ICOM, a més de les tasques tradicionals d’investigar, col·leccionar, conservar, interpretar i exhibir el patrimoni material i també immaterial, els museus han de ser accessibles i inclusius, comptar amb la participació de les diverses comunitats i fomentar la diversitat i la sostenibilitat.

A partir d’aquestes premisses, l’artista Raquel Friera investiga el naixement de les galeries nacionals a Europa a mitjan segle XIX, un moment de la història que compartia efectivament algunes d’aquestes inquietuds. Ara bé, aquell moment i aquelles inquietuds han quedat eclipsats pel debat exclusiu a partir del cub blanc.

Friera pren com a referència l’estudi de Charlotte Klonk, Spaces of Experience2, en el qual explica com la fundació de les galeries nacionals a Europa, el pas de les col·leccions privades a públiques, transcorre en paral·lel al desenvolupament de la noció d’individualitat i, alhora, a un canvi en la concepció de les obres i dels espectadors. Cal puntualitzar que, ja en aquella època, la figura de l’espectador era restringida i excloent: l’espectador s’identificava amb la noció liberal de ciutadà que, en aquell moment, definia els que tenien dret a vot (bàsicament, homes de classe mitjana) i que, per tant, excloïa dones i persones de la classe treballadora. A través d’aquest treball de Raquel Friera, ens podríem, llavors, preguntar quines exclusions implica avui en dia la figura d’espectador/a als museus actuals.

Imagen que contiene edificio, interior, cuarto, tabla

Descripción generada automáticamente

Le Salon carré en 1861, © 2010 RMN-Grand Palais (musée du Louvre) / Stéphane Maréchalle

A mitjan segle XIX, el museu és entès com un espai públic, de la mateixa manera que ho és el parc. Aquesta accessibilitat fa que aviat experimenti una notable afluència de visitants, amb les friccions que això suposa en la seva tasca de preservació i contemplació de les obres d’art. Tal com explica l’encarregat de museu a l’Informe i acta del comitè selecte sobre l’acomodació a la National Gallery (1850), que configura la base de treball de la performance de Raquel Friera:

“He vist que moltes persones l’utilitzen [la National Gallery] com un lloc per menjar, per refrescar-se i per a cites… He observat moltes coses que demostren que moltes persones que venen, en realitat no venen a veure les pintures. En una ocasió, vaig veure un grup de persones, que semblaven gent del camp, amb una cistella de provisions, van treure les cadires i es van asseure, i semblava que estaven molt còmodes, tenien menjar i beguda, i quan els vaig plantejar l’inapropiat de tal comportament en un lloc així, ells van respondre amb bon humor, i una senyora em va oferir un got de ginebra i va voler que compartís el que havien portat; els vaig explicar que aquestes coses no podien ser tolerades.”

Imatges de The National Gallery when at Mr J. J. Angerstein’s House, Pall Mall, de Frederick Mackenzie.

Imatge de The National Gallery 1886, Interior of Room 32, de Giuseppe Gabrielli.

La gran confluència de visitants, fent ús del museu com a veritable espai públic, tensa una de les funcions de l’espai, la de la contemplació o el gaudi de l’art, i encoratja la urgència d’educar les actituds. En el cas de la National Gallery, a la seva seu definitiva a Trafalgar Square, la transformació comença per canvis en el mobiliari i la disposició de les sales: s’abandona el mobiliari autònom i s’opta per sofàs o bancs centrals que dirigeixen el recorregut per les sales. A l’entrevista “The white cube and beyond3, Charlotte Klonk analitza com, des de mitjan segle XVIII, els museus, entesos com a espais públics accessibles, tenien a veure amb cultivar relacions no només amb objectes, sinó també amb subjectes. En aquest sentit, Klonk es pregunta: “Com s’han desenvolupat les normes no escrites de comportament als museus?”. No hi ha dubte que el disseny interior i la disposició de les sales hi han contribuït enormement. El mobiliari a les sales dels museus acostuma a ser funcional i invisible: bancs seguits que permeten seure potser per contemplar obres icòniques, però no per descansar. Sofàs i altres elements més confortables acostumen a trobar-se al vestíbul dels museus o altres llocs de transició. Quan es presenten seients o elements més confortables (coixins, gandules, etc.) acostumen a ser part d’instal·lacions artístiques contemporànies amb un predomini d’audiovisuals que requereixen un altre estil de recepció. La disposició espacial va passar, doncs, de ser “un lloc de conversa social” a “un espai de contemplació individual”. També van prohibir tot el que no fos contemplar i apreciar l’art (activitat principal). I així hem arribat a una contemplació sense cos (disembodied contemplation of art), com diuen Joel Sanders i Diana Fus a l’article ja citat “Notes from the Museum Bench”. De fet, des del cub blanc, es potencia un ull incorpori, aliè a les necessitats i els límits del cos. Seguint aquesta línia de reflexió, entenem millor per què Sanders i Fuss acaben assimilant els museus a centres comercials —que no consideren els cossos en repòs— o a les esglésies —que demanen una actitud de recolliment.4

Una pantalla de televisión encendida

Descripción generada automáticamente con confianza media

Vista de l’exposició Duty-Free Art. Hito Steyerl. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Novembre de 2015. Fotografia: Joaquín Cortés / Román Lores

“És possible un altre tipus de comportament que no sigui devot ni silenciós?”, es pregunta Klonk.5 Els museus continuen sent un espai públic de trobada. Hauria de ser possible, tal com indica Klaas,6 transformar-los en espais de no consum que permetin repensar el que significa en la societat actual la noció de res publica

Per tot això, és molt rellevant la mirada de Raquel Friera al passat “pre cub blanc”, tot citant Julia Ramírez-Blanco: “En èpoques en què cal renovar la imaginació política, podem escoltar les fantasies i propostes socials de l’art del passat, entenent la utopia com una forma d’obrir el camp del pensament radical per replantejar el present”.7

Montse Badia – Raquel Friera

  1. ↩︎
  2. Klonk, C. Spaces of Experience. Art Gallery Interiors from 1800 to 2000. Yale University Press, New
    Haven & London, 2009. ↩︎
  3. Maak, N.; Klonk, C.; Demand, T. “The white cube and beyond. Museum display”. Tate Etc., gener de 2011. [https://www.tate.org.uk/tate-etc/issue-21-spring-2011/white-cube-and-beyond]. ↩︎
  4. Sanders, J.; Fuss, D. Op. cit. ↩︎
  5. Maak, N.; Klonk, C.; Demand, T. Op. cit. ↩︎
  6. Ibid. ↩︎
  7. Ramírez-Blanco, J. Amigos, disfraces y comunas: las hermandades de artistas del siglo xix. Madrid, Ediciones Cátedra, 2022, p. 18. ↩︎
+ posts
+ posts
Montse Badia and Raquel Friera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.