Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Els museus es troben, en ple segle XXI, en un escenari definitivament nou que els exigeix un canvi profund en les maneres d’actuar i de relacionar-se amb la societat. Han superat sens dubte el model basat en la seva concepció decimonònica que els definia com a dipositaris d’un patrimoni a catalogar, custodiar i exhibir.

En un entorn global que s’ha transformat enormement i a gran velocitat en els darrers anys –i que continuarà fent-ho–, els museus són davant un repte i una oportunitat excepcionals. Obligats a incrementar la seva capacitat de generar recursos propis i a tenir la major assistència de visitants possible, aquests centres han de competir amb tota mena d’activitats i esdeveniments que no tenen res a veure ni amb la seva naturalesa ni amb la seva missió. És en aquest context, avui més que mai, que els museus han de ser espais de coneixement i de debat, oberts a la participació i al diàleg, i orientats a generar pensament crític. Els museus són sempre les seves activitats i les seves col·leccions, i han de ser un lloc únic i irrepetible que accentuï i revalori allò que els diferencia dels altres. Han de ser llocs que ens parlin d’ells mateixos i que, a la vegada, ens ofereixin una visió del món única.

I és justament a partir d’aquestes premisses que els museus han d’aconseguir la major centralitat i legitimitat possibles, i ser capaços d’influenciar la societat tot mantenint-se sempre fidels a la seva missió: ser espais vius, creadors de llenguatges i de mons nous, transgressors i arriscats en els seus plantejaments.

Els museus hauran de ser capaços de posar en valor i gestionar millor la totalitat de les seves col·leccions, i treballar en un concepte molt més dinàmic i obert del patrimoni, per tal de fer-lo el més accessible possible, indistintament de qui en sigui el propietari.

Hauran d’introduir la complexitat en tots els seus projectes i programes, i assumir definitivament que no n’hi ha una, sinó infinites històries, audiències i relats possibles. Caldrà, també, que treballin més en xarxa, amb nous socis a l’Àfrica, l’Àsia, l’Índia o l’Orient Mitjà, que s’afegiran als ja coneguts a Europa o Amèrica.

Hauran d’invertir molt més en els seus equips propis, que hauran de ser més multidisciplinaris, professionalitzats i capaços, i estar més i millor integrats en el projecte i la missió de la institució.

Hauran d’assumir que ja són grans productors d’idees i de continguts, de plataformes de discussió, i que tot això es trobarà online, penjat a la xarxa, en una comunicació de tots amb tots que transformarà de manera revolucionària la relació amb les seves audiències.

En definitiva, hauran de dur a terme una revolució en la majoria dels plantejaments i esquemes que actualment coneixem, a fi de no ser massa estàtics, uniformes, semblants els uns amb els altres, aïllats i rígids, basats en fórmules i models repetits o imitatius, sense haver-se plantejat les preguntes adequades.

Per a major dificultat, tot el que s’ha esmentat hauran de fer-ho en un escenari que, a curt i mitjà termini com a mínim, serà de gran escassetat de recursos. Així doncs, serà clau buscar l’equilibri entre l’obtenció d’aquests mitjans i mantenir els objectius artístics i culturals en primer lloc. En aquest sentit, la crisi és també una oportunitat, ja que obliga a definir-se clarament i distingir l’essencial de l’accessori, i a tenir més i millors idees, i un major entusiasme per transmetre-les.

Des del Museu Nacional d’Art de Catalunya és el que ens proposem i per això adreçarem totes les nostres millors capacitats, recursos i esforços.

Enllaç relacionat:
Estratègia 2017
Entrevista a “Els Matins” de Catalunya Ràdio