Francesc Quílez
Amb la seva actitud inconformista, Ramon Casas desvetllava un sentiment d’empatia i complicitat amb un públic que contemplava les seves obres com un mirall que reflectia un sistema de valors compartit. Amb independència de la seva indiscutible condició de pintor canònic, Casas s’ha transformat en una icona popular, un símbol cultural que ha esdevingut un emblema de l’educació artística i sentimental de diferents generacions catalanes, especialment la de la postguerra. La familiaritat del públic amb l’obra de Casas era deguda a la manera com era percebut: un nen entremaliat, un petit burgès que jugava a la provocació, afortunadament, inofensiva, ja que les seves gesticulacions no alteraven l’ordre social.
Ramon Casas. Autoretrat. 1908
Fill de família acomodada, va decidir un camí diferent al que li corresponia socialment i va adoptar un model de vida bohemi. Dotat d’un talent i unes facultats innates, Ramon Casas va exercir un rol de lideratge en la pintura catalana de finals del segle XIX, i va contribuir a desplaçar la mirada de la majoria de pintors catalans de l’època cap a un nou horitzó d’expectatives més ambiciós i cosmopolita.
A París, on Casas cercava un contacte fecund amb el centre pictòric més avantguardista i dinàmic d’Europa, va trobar estímuls que van desvetllar-li la necessitat de reinventar-se i adoptar una actitud provocativa d’épater le bourgeois. Aquesta actitud va cristal·litzar en l’aparició d’accions bohèmies, nodrides per una cultura oberta, àmplia i molt receptiva a la introducció de noves formes d’entendre l’art. Una de les aportacions més singulars i originals de Casas al naixement del primer episodi de modernitat agremiada que va sorgir a Barcelona, arran de l’obertura de la taverna d’Els Quatre Gats, el 14 de juny de 1897, va ser la consciència que calia superar la separació tradicional entre alta i baixa cultura.
Els Quatre Gats, escenari de pràctiques heterodoxes
L’ambient d’Els Quatre Gats va propiciar l’aparició de pràctiques heterodoxes, que van visibilitzar tradicions culturals de caràcter popular, que, com ara el teatre d’ombres xineses o el de titelles, estaven molt arrelades en l’imaginari popular. Les ombres xineses gaudien d’una gran fortuna a Barcelona, tal com corrobora un gran nombre de material gràfic que documenta la difusió d’aquest repertori per part dels editors barcelonins. Es tracta de fulls solts on apareixen impreses les siluetes de figures que conformen un ampli ventall de personatges, que configuren un model de narració popular similar al de les auques, inicialment pensades per ser transmeses oralment.
Les ombres xineses a Els Quatre Gats
Les ombres xineses que han estat dipositades al Museu Nacional d’Art de Catalunya configuren un conjunt únic i molt singular. S’hi reuneix el talent artístic de qui les va dissenyar, Ramon Casas, i l’enginy tècnic de qui va saber crear aquestes criatures articulades, el metge Josep Meifrèn, amb qui Casas sempre va mantenir un fort lligam d’amistat.
Ramon Casas i Josep Meifrèn. Ombres xineses per al teatre Els Quatre Gats. Dipòsit de Pere Jiménez-Meifrén Caralps
Tot i que no deixa de tractar-se d’una mera especulació, podria ser que Casas, amb la complicitat de Meifrèn, decidís crear aquestes obres per perpetuar la memòria d’algunes de les figures més icòniques de l’entorn del nucli dur que es reunia a la taverna del carrer de Montsió. També podríem pensar en una actuació destinada a una acció de reclam publicitari de l’espectacle que es representaria al local. De la mateixa manera que en els cartells d’Els Quatre Gats o en el de les ombres xineses utilitzava els rostres dels parroquians més coneguts, assidus i líders de les iniciatives culturals que organitzaven, podem pensar en una estratègia similar, en aquest cas centrada en la utilització, com a marca publicitària, d’algun dels membres més destacats de la colla.
Cal pensar que les figures deurien adoptar una forma fàcilment identificable per a l’espectador i que es deurien vincular a la temàtica de la funció. El fet que moltes representin alguns dels «parroquians» que formen part de la història del local dificulta la tasca d’identificació, atès que presenten característiques tipològiques caricaturesques i estereotipades. Formalment, Ramon Casas accentua els trets físics més característics de cadascun dels models, i adopta un registre excessiu i sovint còmic. L’exageració dels defectes ens ha permès identificar alguns dels protagonistes i, en altres casos, plantejar una hipòtesi que ens sembla plausible, si comparem les ombres amb dibuixos, alguns del propi Casas, o fotografies. Hem pogut identificar en algunes de les imatges els possibles retrats de Pompeu Gener, Àngel Guimerà, Pere Romeu, Miquel Utrillo, Maurici Vilomara o un autoretrat.
El grup constitueix una síntesi que reuneix les formes de diversió popular amb una llarga tradició a la Barcelona vuitcentista. S’hi combinen la creativitat de Ramon Casas i la influència de nous llenguatges, nous moviments artístics que, com ara el cartellisme o l’estètica japonesa, també exerciran una influència visual en l’evolució del teatre d’ombres xineses i en les figures que s’hi fan servir. El disseny de les figures, amb característiques molt sintètiques, exemplifica el procés d’assimilació d’aquests models.
Ramon Casas constitueix un exemple paradigmàtic de l’artista modern. La crítica i la historiografia han potenciat una visió unívoca de l’obra i la figura de Casas i n’han remarcat la condició de gran pintor i autor d’algunes de les produccions més emblemàtiques i icòniques de l’art català. Però darrere d’aquesta aparent adhesió al que convencionalment s’ha definit com a cultura canònica, emergeix una personalitat contradictòria, receptiva al contacte amb fórmules artístiques més populars, per les quals Casas i, per extensió, tot el cercle de la bohèmia barcelonina, va sentir predilecció.El grup constitueix una síntesi que reuneix les formes de diversió popular amb una llarga tradició a la Barcelona vuitcentista. S’hi combinen la creativitat de Ramon Casas i la influència de nous llenguatges, nous moviments artístics que, com ara el cartellisme o l’estètica japonesa, també exerciran una influència visual en l’evolució del teatre d’ombres xineses i en les figures que s’hi fan servir. El disseny de les figures, amb característiques molt sintètiques, exemplifica el procés d’assimilació d’aquests models.
La seva producció és un exemple del procés d’influència i assimilació d’altres mitjans que, com l’art publicitari, van irrompre en l’escenari artístic europeu durant les darreres dècades del segle XIX. Va mostrar una oberta empatia per un tipus d’obres en els quals va trobar recursos figuratius, un repertori gràfic i uns models compositius que li van permetre construir una poètica d’hibridació, caracteritzada per l’ús de fórmules combinatòries que superaven l’habitual supremacia de la pintura sobre el cartell.
Enllaços recomanats
Mostra temporal d’Ombres Xineses
Monografia Ramon Casas. Les ombres xineses d’Els Quatre Gats (Pdf, 4’1Mb)
Gabinet de Dibuixos i Gravats
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
4 Comments
[…] “Ramon Casas i les ombres xineses d’Els Quatre Gats. Bohèmia i imaginari popular”, Blog del M… […]
[…] el museu ha presentat una intervenció a sales que mostra aquest conjunt únic en el seu gènere, que entronca de manera visible amb la modernitat, com se’ns explica al […]
[…] Ramon Casas i les ombres xineses d’Els Quatre Gats. Bohèmia i imaginari popular […]
[…] Ramon Casas i les ombres xineses d’Els Quatre Gats. Bohèmia i imaginari popular […]