Nonell en context. La bellesa en els marges

939
Francesc Quílez i Eduard Vallès
Joan Vidal Ventosa. Isidre Nonell al seu taller de Barcelona, amb dues de les seves models, c.1904. Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, Sitges. Fons Miquel Utrillo
Joan Vidal Ventosa. Isidre Nonell al seu taller de Barcelona, amb dues de les seves models, c.1904. Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, Sitges. Fons Miquel Utrillo

El Museu Nacional ha publicat Nonell. Visions des dels marges, el catàleg, reconvertit en llibre, de l’exposició que s’hauria d’haver inaugurat el maig del 2020 i que no es va poder dur a terme per la pandèmia de la covid-19.

L’any 2000, el Museu Nacional d’Art de Catalunya va celebrar una exposició dedicada a l’artista Isidre Nonell (1872-1911). En aquella ocasió, el plantejament respongué a una tipologia antològica i va incloure, seguint un criteri d’ordenació cronològica, exemples molt reeixits de la seva activitat com a pintor i dibuixant.

Tenint present l’existència d’aquest precedent, resulta evident que no hagués tingut massa sentit tornar a repetir un enfocament similar. Transcorregut un període de dues dècades, ha arribat el moment de revisar, amb una nova perspectiva metodològica, l’aportació d’un dels artistes troncals de les col·leccions del Museu Nacional i revalorar els trets més destacats de la seva poètica i sensibilitat.

Ramon Casas, Retrat d’Isidre Nonell, cap a 1897-1899
Ramon Casas, Retrat d’Isidre Nonell, cap a 1897-1899

Considerat com a un pintor fonamental per entendre les transformacions esdevingudes en el context artístic català de finals del segle XIX i els inicis del XX al voltant de la figura i l’obra d’Isidre Nonell, s’han construït un gran nombre de tòpics historiogràfics que han condicionat la valoració de la seva creativitat i la veritable dimensió d’una poètica singular.

Prenent com a punt de partida aquest tret d’originalitat distintiva, la publicació que ara veu la llum vol reivindicar la condició universal del treball de Nonell i la influència que va exercir en la construcció del nou rumb de l’art català, tot acostant-se a una sensibilitat plenament moderna, allunyada dels convencionalismes, arcaismes i referents de la tradició visual occidental.

Isidre Nonell. Natura morta amb cebes i arengada, 1910

Tot i reconèixer els seus grans mèrits, no és menys cert que la seva figura ha restat eclipsada i no ha aconseguit emergir amb la força que el seu talent i brillantor mereixerien. En part, aquesta esquiva fortuna crítica no pot desvincular-se d’un entorn crític gens favorable a una proposta estètica molt valenta i gens condescendent amb els principis i postulats que van sostenir l’estètica modernista.

Al fenomen de menysteniment historiogràfic també va contribuir el conreu, per part del pintor, d’una temàtica social molt allunyada de la imatge amable que va  caracteritzar bona part de les pràctiques modernistes. Lluny de sentir-se atret per alguns dels llocs comuns que van desvetllar l’interès d’altres artistes coetanis, la seva inclinació va provocar el rebuig tant de la crítica conservadora com d’una clientela burgesa que van observar amb prevenció una proposta molt incòmoda i contrària als seus interessos de classe.

La temàtica social en Nonell

Isidre Nonell, Captaires, 1898. Col·lecció Casacuberta Marsans

Nonell va decidir convertir en protagonistes de les seves composicions personatges socials marginats, els models de vida dels quals es trobaven molt allunyats de l’acusat sentit esteticista i plaent que va presidir la iconografia de la primera generació modernista. El seu posicionament radical va servir d’estímul per a tots els posteriors autors que, com ell, també es van sentir atrets per aquests personatges ubicats lluny de les convencions socials burgeses. Sense anar més lluny, aquestes temàtiques també van ser  compartides, entre d’altres, per Carles Casagemas o Pablo Picasso i, en gran mesura, l’obra de tots dos, amb els naturals matisos, resulta més intel·ligible si s’observa des del prisma de la influència exercida per Nonell.

Tanmateix, amb el pas del temps, tots aquests prejudicis s’han desdibuixat i el context advers ha deixat de condicionar el judici crític de les seves meritòries aportacions. Al respecte, cal indicar que, malgrat palesar un gran nombre d’aspectes coincidents amb les creacions d’altres artistes del seu temps, Nonell és un autor inclassificable, difícil d’adscriure a un determinat corrent artístic.

Isidre Nonell, El pati, 1896. Col·lecció particular

D’altra banda, sempre va mantenir una actitud molt inconformista i descreguda amb el paper social que havia de jugar l’artista. Lluny de tributar servituds egòlatres, Nonell va ironitzar sobre la funció i la concepció romàntica de la figura del creador.

La seva va ser una aposta valenta i arriscada per convertir un període de gran conflictivitat i tensions, de marcades diferències socials de classes, en un estímul per abanderar una proposta estètica d’una gran càrrega subversiva. Malgrat que va tenir predilecció per conrear la temàtica social –al capdavall en la seva obra predominen els personatges humils, desarrelats, marginats i tots els que podríem definir com a descarrilats de la història–, Nonell no es va caracteritzar per realitzar una afirmació militant de defensa dels pobres o els desgraciats.

Tanmateix, sense esdevenir un apologeta, un actiu defensor de la causa d’aquests grups socials, sí que va fer una contribució encara molt més radical, atès que va saber convertir les persones que estaven destinades a jugar un paper de comparsa en la història de la Barcelona de finals del segle XIX i els inicis del XX en protagonistes principals de les seves composicions artístiques. En aquest sentit, la dimensió transformadora de la seva activitat és innegable. Amb una visió desproveïda de prejudicis classistes, i des de la seva condició de desclassat, Nonell va ser capaç de dotar de noblesa, dignitat, elegància i bellesa aquells models que tradicionalment havien estat allunyats dels cànons de bellesa clàssica. Una de les seves grans aportacions rau a aportar una pàtina de lirisme i sensualitat a persones i espais que per raons sociològiques, però també del gust imperant, quedaven en els marges.

Isidre Nonell, Dues gitanes, 1903

Una mirada en context

Per entendre la complexitat i versatilitat de la seva creació, aquesta publicació inclou una selecció d’obres d’altres creadors del passat, però també més o menys coetanis, que, com ell, també van sentir la mateixa pulsió per acostar-se a la temàtica social, fins al punt de fer servir aquest material en un recurs instrumental per alimentar diferents propostes figuratives. Ras i curt, es tracta de contribuir a entendre un fenomen d’època que va influenciar disciplines com la fotografia, el dibuix, el gravat o la pintura, i que va trobar en el cas de Nonell un dels seus representants més conspicus. La varietat de les imatges, amb un repertori d’obres de diferents autors –Ricard Canals, Joaquim Mir, Steinlen, Daumier, Manuel Ainaud, Joaquim Sunyer, Ricardo Baroja, Casagemas o Picasso, entre d’altres–, ajuda a emmarcar el context en el qual es va desenvolupar no només la producció de Nonell, sinó la d’altres artistes que, com ell, també van compartir els mateixos interessos i es van sentir atrets per aquests motius temàtics.

Es tracta d’un enfocament inèdit, atès que, per primer cop, l’obra de Nonell s’emmarca en el context en el qual es va formar i va nodrir una amplíssima cultura visual.

Ara bé, la confrontació amb l’obra d’altres creadors també serveix per redimensionar la notable originalitat de la seva poètica i també la veritable grandària d’una figura clau en l’esdevenidor de la modernitat artística catalana. Aquest diàleg ha de permetre desterrar determinades visions reduccionistes que limiten molt l’abast de la seva contribució en considerar-lo un seguidor mimètic d’altres creadors. Tanmateix, en el cas de Nonell, les citacions, o els deutes figuratius, presents en alguns dels seus treballs, com a un signe positiu de permeabilitat, es transformen en suggeriments visuals que no neutralitzen la potència i radicalitat d’un llenguatge molt personal, en el qual la idea de la tradició, representada per obres, entre d’altres, de Goya i Ribera, també es troba molt present.

La confrontació dialèctica de la seva producció amb la tradició és un dels eixos fonamentals del relat i, en el cas de la temàtica de gitanes, pren una veritable dimensió. Al capdavall, la seva vinculació amb el gènere es mostra desvestida dels tòpics i estereotips folklòrics i costumistes que configuren la seva identitat. Nonell capgira la visió pintoresca i literària, per reinventar la temàtica i dotar-la d’uns nous valors estètics que superen les connotacions racials que marquen la representació de la dona gitana.

Isidre Nonell, Consuelo, 1904. Museu de l’Empordà, Figueres

Els seus retrats de dones gitanes constitueixen una de les aportacions més originals de l’art català de l’època. La seva és una aproximació innovadora i transformadora, atès que democratitza un gènere, el del retrat, tradicionalment reservat a les elits burgeses dominants.

La importància de la fotografia

Pel que fa a la fotografia, aquesta publicació inclou una important representació de realitzacions d’aquells autors que, durant els anys d’activitat de Nonell, també van sentir una predilecció per copsar idèntiques temàtiques. S’hi poden contemplar fotografies de Francesc Serra (autor d’algunes conegudes instantànies del taller de Nonell i d’algunes de les seves models gitanes), Joan Vilatobà i Frederic Ballell.

D’aquest conjunt fotogràfic, val la pena destacar les imatges de caràcter etnogràfic i pintoresc de diferents indrets dels Pirineus, realitzades per Frederic Bordas, Lluís Marià Vidal o Eduard Royo, que serveixen per ambientar les produccions pirinenques de Nonell, o els testimonis visuals de persones que van patir la malaltia del cretinisme.

Cretins, 1896. Pardines, Pirineu català. Cortesia Juan Naranjo Galeria de Arte y Documentos

Les imatges esfereïdores que ens mostra l’objectiu del fotògraf, en el cas de Nonell, esdevindran, arran del viatge i l’experiència de l’estiu de 1896 a la vall de Boí, l’expressió d’un univers màgic i captivador, que, després de passar pel sedàs de la influència de l’estètica japonesa, trenca amb la instintiva reacció de rebuig racional que provoca la contemplació d’aquestes escenes. Es tracta d’una recerca avant la lettre d’un primitivisme popular, un univers que transmet una sensació de serenitat i d’irrealitat onírica, distanciat de l’exotisme orientalista practicat pels pintors vuitcentistes o del primitivisme tribal que marcarà el desenvolupament de les primeres avantguardes.

Isidre Nonell, Gent de bé (Cretins), 1902. Col·lecció particular, Barcelona
Isidre Nonell, Gent de bé (Cretins), 1902. Col·lecció particular, Barcelona

Noves aproximacions a un artista modern

L’aportació netament moderna de Nonell anà més enllà i arribà fins a l’execució material de l’obra d’art, fos en el dibuix sobre paper o en l’oli sobre tela. Alguna de les línies de recerca iniciades per l’Àrea de Restauració i Conservació Preventiva del museu, de la mà de Núria Pedragosa, Ruth Bagan i Núria Oriols, han posat en relleu la singularitat de Nonell pel que respecta al tractament dels procediments pictòrics, la selecció dels colors o, fins i tot, la utilització dels reversos de les obres, amb resultats sorprenents gràcies a les tècniques d’examen i anàlisi. També han destacat la seva heterodòxia pel que fa al dibuix, del qual Nonell era un gran virtuós, fins al punt que n’explorà els límits com si fos un alquimista. El desvetllament del secret dels cèlebres dibuixos «fregits» suposa una de les aportacions més destacades, a través d’un estudi científic i un treball de camp empíric, a càrrec de Carme Ramells i Núria Oriols, que abasta altres artistes com Casagemas o Picasso, i que ajudarà, sens dubte, a donar llum sobre aquesta llegenda que ha acompanyat sempre Nonell.

Isidre Nonell, Autoretrat de perfil, 1909. Col·lecció particular, Barcelona

El llibre incorpora també diversos textos rellevants d’especialistes com Francesc Fontbona, Ricard Mas i Glòria Escala, amb singulars aproximacions a l’obra d’aquest artista, a més d’una cronologia actualitzada obra de Glòria Escala.

Pablo Gargallo, Mascareta del pintor Isidre Nonell, 1911
Pablo Gargallo, Mascareta del pintor Isidre Nonell, 1911

En definitiva, l’objectiu d’aquesta publicació consisteix a posar en relleu la proposta absolutament contracultural que Nonell presentà a la societat artística del seu temps, i que aquesta no estava en condicions de copsar. Nonell fou un home nou en les coordenades historicoartístiques del canvi de segle, i això es reflectí tant en la tria dels temes com en l’execució de les seves obres. I ho feu transgredint i esmenant les convencions que li venien imposades en tots els àmbits, amb les quals mai transigí, i en pagà un preu ben alt. Malgrat que tan sovint se li ha atribuït la frase «Jo pinto i prou», Nonell fou molt més que un simple pintor. Nonell fou un artista en el sentit ampli de la paraula, un fi observador de la realitat; una personalitat amb un alt sentit de la sensualitat i un gran coneixedor dels suports i els materials. En definitiva, un creador que va saber aplicar una pàtina de lirisme i bellesa als estigmes del temps que li tocà viure.

Enllaços relacionats

Nonell. Visions des dels marges

Joaquim Mir & Picasso: Retrats, feréstecs i solars

Casagemas, reivindicat. Història d’una llarga recerca i d’una exposició

Ramon Casas i les ombres xineses d’Els Quatre Gats. Bohèmia i imaginari popular

Escenaris de creació: el taller dels artistes /1

 Eduard Vallès i

Francesc Quílez
Gabinet de Dibuixos i Gravats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.