Eduard Vallès
Si hi ha un artista català que ens evoca la pintura de la llum com pocs altres, aquest és Joaquim Mir (Barcelona 1873-1940). Per exemple, els paisatges sublimats al límit de lo oníric de les costes de Mallorca, o el sol implacable sobre els paisatges tarragonins, incorporen uns valors plàstics que traslladen la pintura a un elevat nivell de percepció sensorial.
Tots aquests paisatges o similars, que els humans podem conèixer com a experiència viscuda, pocs els han pintat tan fidel als sentits, però paradoxalment tan lluny de l’estricta realitat, com ho ha fet Joaquim Mir. Aquest text no tracta Mir com a creador pròpiament dit –que també– sinó com a objecte d’atenció, i de representació, per part de Picasso durant aproximadament un lustre.
Una cruïlla al canvi de segle
És poc conegut que Picasso li realitzà més d’una desena de retrats que revelen fins a quin punt seguia la seva obra i, de retruc, com d’assabentat estava de l’evolució de l’art català del seu temps. Un art català que Picasso va tenir la sort de viure en un dels moments més lluminosos de la seva història, quan estava irrompent amb vigor qui ha estat, possiblement, el més gran paisatgista que mai ha donat l’art català,i un dels millors de l’art europeu del seu temps.
Paradoxalment, dels grans artistes catalans coetanis, Mir fou dels pocs que no va fer el viatge a París però, com a paisatgista, resultà el més modern i singular de tots per l’adopció d’uns codis visuals, sobretot a partir de l’estada de Mallorca, que el situaran al panteó dels grans paisatgistes. Des de molt aviat va menar una carrera d’allò més sòlida amb un llenguatge absolutament personal com a paisatgista, tot transitant per fases perfectament delimitades, per evolucions estilístiques i per espais geogràfics (Barcelona, Mallorca, Camp de Tarragona, Vilanova i la Geltrú, etc…), amb la llegendària reclusió d’un parell d’anys a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.
Durant els inicis de la seva carrera artística, Mir es va creuar amb un jove Picasso quan el primer ja tenia un cert prestigi i el segon no era més que un desconegut estudiant de Belles Arts acabat d’arribar de La Corunya, que tot just es deixava veure per Barcelona. Tots dos van coincidir –tot i que ambdós anaven i tornaven de la ciutat–, entre els anys 1895 i 1904. Durant aquest període, Picasso li va realitzar més d’una desena de retrats, tot i que en aquest text només citarem els més rellevants, per qualitat i per discurs subjacent.
De la seva relació personal en tenim molt poca informació i no queda clar quins haurien estat els termes d’aquesta. Però el cert és que tots dos es trobaven en estrats diferents, vitals i, per descomptat, de prestigi. Mir, vuit anys més gran que Picasso, estava iniciant una carrera important i integrava l’avantguarda catalana del moment, mentre el segon encara pintava escenes costumistes i religioses amb un professor de Llotja –o fins i tot el seu pare─ corregint-lo darrera seu.
La relació de Picasso amb Mir –com amb tants altres artistes catalans– ens ajuda a explicar, però sobretot a redefinir, el paper de l’art català sobre Picasso, sovint bandejat o minorat per experts internacionals, que sovint desconeixen la influència del context artístic català en la gènesi de Picasso.
Mir vist per Picasso
Tot analitzant els retrats que Picasso féu de Mir, ens parlen d’un repertori iconogràfic sorprenent, resultat d’un seguiment prou intens: En primer lloc, pel nombre de retrats, que convertiria Picasso en un dels artistes que més retratà Mir, tot i el relatiu poc contacte que tingueren. El cas dels retrats de Mir és interessant per que s’estenen en una forquilla de 5-6 anys, i en tres períodes diferents: La majoria daten del binomi 1899-1900; almenys un retrat és del 1903 i un retrat final data del 1905, realitzat a París quan tots dos artistes ja no tenien contacte.
En segon lloc, i més important, destaca la lectura iconològica d’alguns d’aquests retrats, una lectura que ens confirma com un agut Picasso tenia sempre les antenes connectades i sabia llegir en temps real el moment que s’estava vivint dintre de l’art català. Abans d’entrar en els retrats, un indicador del seguiment que va fer de Mir el detectem quan Picasso imita –literalment– la seva signatura (“J.Mir”), com per exemple en el dibuix Autoretrat al clar-obscur, i altres croquis on hi veiem signatures de Casas i de Joaquim Mir (a dalt, a l’esquerra). Una de les signatures de Mir passa gairebé desapercebuda enmig d’un dibuix on Picasso assaja compulsivament –i amb prou encert– la signatura de Casas, així com el personatge femení de la cèlebre capçalera de Casas per a la revista Pèl i Ploma. No és un cas aïllat, Picasso ho va fer també amb altres artistes com Casas, Rusiñol o Steinlen, per exemple.
Com era costum en Picasso, quan retratava algú acostumava a fixar-ne un arquetip que replicava, més o menys modulat o evolucionat, en retrats successius. Si fem repàs dels retrats, veurem que s’ha acomplert una norma habitual en Picasso: Retratar un mateix model a partir del màxim de tècniques possibles. En el cas de Mir veurem retrats a tinta, a l’aquarel·la, a llapis, a llapis de color, a l’aiguada, etc. En realitat era una manera de muscular-se a partir de les més diverses tècniques, una pràctica molt habitual que realitzà durant tota la seva carrera, tot sovint a partir d’una mateixa obra.
Dintre de la galeria iconogràfica de Mir, a grans trets, hi detectem dues línies de retrats molt definides: Els retrats del rostre de perfil, i els retrats dempeus caminant.
Una efígie singular
Respecte als primers, Picasso es fixà en el rostre assilvestrat de Mir, amb aquella barba selvàtica que li conferia una imatge d’allò més feréstega. Aquests són, sens dubte, els retrats més acabats i reeixits, on Picasso mostra gairebé sempre el mateix perfil, l’esquerre. Un dels retrats, a tinta i aquarel·la, es troba al Museu Picasso de Barcelona, i un altre fou subhastat per Sotheby’s l’any 2012.
Un tercer és probablement anterior a aquests dos, atès que encara està signat “P.Ruiz Picasso” i integra actualment les col·leccions del Metropolitan Museum of Art de Nova York.
Aquest darrer retrat és una de les poques il·lustracions que Picasso realitzà per a la revista Pèl i Ploma, i sortí publicat al número 81, l’octubre del 1901. Malgrat que el retrat fou publicat aquell 1901, en realitat és anterior i dataria de l’any 1900, l’època en que Picasso començava a freqüentar Els 4Gats.
Com a curiositat, en aquest mateix número de Pèl i Ploma fou publicat el retrat que Casas féu de Joaquim Mir, aquest del perfil dret, actualment al Museu Nacional.
Picasso i Casas, al marge de compartir espai a la revista, retraten Mir de perfil i incideixen en el seu rostre rude, la part de la seva fisiologia que els resultava més plàstica. Cal recordar que una gran majoria dels retrats de Casas per a la seva galeria iconogràfica eren de cos sencer, amb determinades excepcions en que només els retratava el bust o de tres quarts, per exemple.
Retrats al plein air
La segona línia de retrats, on es veu Mir caminant per espais oberts –tècnicament la més fluixa – es dona la paradoxa que és la més interessant en quant a lectura. Però, abans d’entrar-hi, cal fer menció a un altre retrat de Mir de perfil –de nou l’esquerre– que és una obra d’intersecció que relliga tots dos grups de retrats, en el sentit que amaga un doble significat. És un retrat propietat de la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí, a l’aiguada, amb l’anotació manuscrita de l’artista “El del Sol”, a sobre del perfil de Mir.
Aquest retrat forma part d’un conjunt més extens, i està executat sobre una sèrie de targetes comercials de la tenda de filats dels germans Junyer Vidal del carrer Argenteria de Barcelona, datables cap a l’any 1903. La majoria de targetes –com aquesta- van ser signades dècades més tard, doncs en el seu moment no passaven de ser simples divertiments, motiu pel qual Picasso no les signava. De fet, retratà d’altres personatges en aquell mateix suport, tot identificant els retratats amb apel·latius, malnoms o formes hipocorístiques: Per exemple, el retrat de Pompeu Gener l’intitulà com “Peyo”, Pere Romeu com “El Cafetero”, etc… Però amb la menció de Mir, “El del Sol”, Picasso no feia una simple facècia sinó que, encara que lúdicament, ens estava revelant el paper de Mir com a gran pintor de la llum dintre de l’ecosistema artístic català i espanyol.
Hem qualificat aquest darrer retrat de frontissa per que els dos retrats més destacats de la segona sèrie, caminant per espais oberts, mostren Mir il·luminat per un enorme sol que mira l’artista amb cara d’enuig.
Mir porta a una mà la caixa de pintures i, a l’altra, un quadre on s’hi veu la seva signatura, novament copiada prou fidelment. Al seu costat, un gos l’acompanya amb dos pots de pintura a la boca, en un dels quals es pot llegir cadmium, en referència a aquesta variant tan vibrant del color groc. Aquests dos dibuixos, probablement l’un esbós de l’altre, daten de cap a l’any 1900, i evidencien com Picasso seguia molt de prop l’obra de Joaquim Mir, un pintor que acostumava a treballar al plein air. Quan Picasso dibuixà “El del Sol” feia, pel cap baix, uns set anys que probablement Picasso coneixia l’obra de Mir, precisament quan formava part de la Colla del Safrà, un nom que procedia dels cromatismes groguencs de les pintures d’aquell heterogeni grup d’artistes.
L’Exposició de Belles Arts de 1896, un punt de trobada
La coneixença de l’obra de Mir per part de Picasso podria haver tingut lloc durant l’Exposició Provincial de Belles Arts de 1896, quan Mir i Picasso coincidiren exposant les seves obres. Picasso era el primer cop que es presentava en públic a Barcelona, i ho féu al Palau de Belles Arts amb la coneguda La Primera Comunió (1896), una màquina acadèmica convencional, però amb el mèrit d’haver estat realitzada per un jove de només catorze anys.
Per contra, Mir ja era un valor important i hi presentà dues obres que han esdevingut emblemàtiques dintre de la seva producció primerenca: L’Hort del rector i El venedor de taronges, ambdues de l’any 1896.
La segona mostra una imatge de ple sol, amb uns grocs d’allò més intensos, que inunden l’edifici del fons de la composició, l’antiga façana –actualment desapareguda– de l’església de Sant Josep Oriol de Santa Coloma de Gramenet. Evidentment, aleshores tots dos artistes estaven en posicions estètiques absolutament oposades però, curiosament, aquell mateix 1896, Picasso realitzaria diverses pintures de paisatges amb grocs també molt estridents, a contrapèl de la seva obra més lliure, i ja no diguem del que feia a Llotja. Però això demanaria un altre article.
Amb tota seguretat Picasso es va passejar per les sales del Palau de Belles Arts, especialment la sala setena on exposaven artistes com Mir, Nonell o Pichot, una sala que esdevingué cèlebre pels seus paisatges lluminosos, i que fou saludada amb grans elogis per un dels crítics referencials del Modernisme, Raimon Casellas. Aquella exposició, i més concretament aquella sala, va ser el punt culminant de la coneguda com a Colla del Safrà, que ja tenia un cert recorregut, almenys des de l’any 1893.
Aquest grup d’artistes, alguns dels quals havien abandonat les classes de Llotja, representaven una variant local de l’impressionisme, que focalitzaren en paisatges i entorns banals de la gran ciutat, a partir dels efectes de boirina o de ple sol. Noms com Mir, Juli Vallmitjana, Isidre Nonell, Joaquim Sunyer o Ramon Pichot, alguns dels “moderns” del moment, serien alguns dels membres més destacats. De tots ells, Mir fou el més brillant i longeu com a paisatgista, d’aquí que l’any 1903 Picasso encara el retratava com “El del Sol”.
Durant la primera meitat de l’any 1901, Picasso realitzaria algun paisatge costaner que recorda l’obra de Mir però, a finals de d’aquell any, començaria l’època blava a París i, a partir d’aleshores, la seva obra ja no tindria res a veure amb el que feia Mir.
Un darrer retrat, a París
Tampoc sembla que la seva relació personal hagués continuat, malgrat que Picasso se’n recordà d’ell l’any 1905, a París estant, retratant de nou a Mir amb la seva feréstega barba. El retratà al costat del músic Joan Gay i de l’empresari i col·leccionista Alexandre Riera, però el més sorprenent és que l’immortalitzà en una perspectiva en escorç, de baix cap a dalt, exactament igual que el dibuix de l’any 1900 subhastat per Sotheby’s, abans citat. Per tant, el retratà ni més ni menys que cinc anys més tard i sense tenir el model davant seu. I no només en feu un retrat sinó dos, un a llapis blau i l’altre a tinta, als que una mà aliena va afegir l’anotació manuscrita “Joaquim Mir peintre catalan”.
Desconeixem a sant de què Picasso va tornar a retratar a Mir a París. Potser per que recordava la Barcelona que havia deixat feia només un any i on, entre tantes altres revelacions, havia conegut un dels millors i més singulars paisatgistes del seu temps?
Enllaços relacionats
Mariano Andreu al Museu Nacional
El vitrall mallorquí de Joaquim Mir, El gorg blau
Art modern i contemporani
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
One comment
[…] Joaquim Mir & Picasso: Retrats, feréstecs i solars […]