Mariano Andreu al Museu Nacional

809
Eduard Vallès

Des de finals de l’any passat a les sales permanents del Museu Nacional s’exposen un parell de pintures de Mariano Andreu (Mataró, 1888 – Biarritz, 1976). Fins a dates recents l’obra d’Andreu no estava present a les col·leccions del Museu Nacional pel que fa a la pintura (hi ha un parell de dibuixos i un gravat al Gabinet de Dibuixos i Gravats).  

Marià Andreu, Mà, 1932
Marià Andreu, , 1932

Davant aquesta absència es va optar per demanar un dipòsit a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, que conserva l’important fons que va donar el mateix artista l’any 1963. No era el primer cop, l’any 2008 el Museu Nacional ja va demanar a la mateixa institució, i també en dipòsit, l’obra La commedia dell’arte (1926), que va estar exposada aproximadament un parell d’anys a les sales permanents. 

Marià Andreu, La comèdia, 1928
Marià Andreu, La comèdia, 1928

L’obra demanada en aquesta ocasió ha estat La comèdia (1928), un oli sobre fusta de gran format, una natura morta que incorpora una al·legoria de la comèdia, i que evoca les creacions d’artistes com ara De Chirico. Aquesta obra ha estat cedida en forma de comodat per un període de cinc anys, prorrogables per cinc més.

Noies al balcó: una adquisició rellevant

Una vegada iniciat el procés de converses amb l’Institut del Teatre, tot just en aquesta transició el Departament de Cultura de la Generalitat, d’acord amb els interessos del museu, va adquirir una obra d’Andreu, que posteriorment va dipositar. Es tracta d’una pintura rellevant d’Andreu, de quan tot just feia quatre anys que s’havia instal·lat a París. Noies al balcó, una pintura sobre cartró de 1924, és una composició que incorpora encara registres cubistes, però de factura netament neoclàssica, en la línia dels corrents novoclassicistes francesos. El cubisme ja havia donat els seus millors fruits anys enrere, però els seus epígons eren d’allò més diversos durant aquells anys. Dintre de l’obra d’Andreu el cubisme tot just es podria denominar com a tal, és simplement un recurs per aprofitar els vestigis cubistes en la mesura que encaixen en la seva proposta estètica, absolutament personal i deslligada de l’avantguarda.

Dibuix preparatori, a llapis, de l'obra Noies al balcó, del 1924. Col·lecció particular 
Dibuix preparatori, a llapis, de l’obra Noies al balcó, del 1924. Col·lecció particular

Les dues noies despullades es visualitzen des d’una perspectiva lleugerament elevada, que ens revela un dels aspectes més sorprenents de la seva producció, l’obtenció de perspectives efectistes. Un altre interès d’aquesta peça rau en el marc que, a falta d’un anàlisi més en profunditat, els indicis ens diuen que podria ser de la mà del mateix artista. 

Mariano Andreu, Noies al balcó, 1924
Mariano Andreu, Noies al balcó, 1924

Sabem que els marcs, molt sovint, eren dissenyats i/o realitzats per ell mateix, circumstància que lliga amb el seu alt nivell d’ofici, com a coneixedor de les més diverses tècniques de decoració d’objectes. En aquest cas es tracta d’unes motllures de marc antic a base de diversos fragments enganxats per diversos punts i amb fragments de pergamí folrant tot el tram extern perimetral. 

Revers de Noies al balcó, 1924
Revers de Noies al balcó, 1924

Aquesta obra té una traçabilitat molt ben definida: després de diverses exposicions a l’estranger es presentà amb el títol Jeunes femmes au balcon al Museu de les Arts escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona l’any 1963, amb motiu de l’exposició monogràfica dedicada a Andreu en aquest museu, aleshores amb seu al Palau Güell. D’aquesta obra es coneix com a mínim un estudi preparatori, a llapis, gairebé idèntic a l’obra final, propietat d’una col·lecció particular. 

Imatge de l'interior del Palau Güell, aleshores seu del Museu de les Arts Escèniques, durant l'Exposició homenatge a Marià Andreu el febrer de l'any 1963. Al fons a la dreta es pot veure penjada l'obra Noies al balcó. ©MAE. Institut del Teatre
Imatge de l’interior del Palau Güell, aleshores seu del Museu de les Arts Escèniques, durant l’Exposició homenatge a Marià Andreu el febrer de l’any 1963. Al fons a la dreta es pot veure penjada l’obra Noies al balcó. ©MAE. Institut del Teatre

En definitiva, estem davant dues obres d’Andreu prou diferents, però totes dues participen del proverbial llenguatge teatral de l’artista i pertanyen a un mateix període creatiu, un dels més icònics d’aquest artista. La referència prèvia als marcs ens trasllada a la visió integral que Andreu té de l’art, del seu vessant artesà en el sentit més ample. Des dels seus originals esmalts dels primers temps –com els que presentà a la mítica exposició del Faianç Català amb Smith, Néstor i Laura Albéniz l’any 1911−  fins als figurins per a teatre o la papiroflèxia, ens revelen una personalitat que no negligeix gairebé cap terreny de la creació artística. 

Recepció de la seva obra i presència als museus

Qui sap si aquesta mateixa voracitat creativa va ser un dels motius que va contribuir a desdibuixar el seu perfil com a artista. O potser fou el seu proverbial eclecticisme que, en funció del període creatiu, s’hi detecten ressonàncies d’allò més heterogènies, ja sigui Beardsley, Severini, Cézanne, Picasso, Delvaux, el Barroc espanyol o la pintura italiana, des dels primitius fins als moderns, entre d’altres. Alguns aspectes com el seu accentuat manierisme o l’impacte que causà la seva obra de maduresa, també caldria tenir-los en consideració a l’hora de valorar la seva recepció crítica.

Mariano Andreu, 1911-1914. Arxiu Familiar Mariano Andreu (AFMA)
Mariano Andreu, 1911-1914. Arxiu Familiar Mariano Andreu (AFMA)

Pel que fa a Andreu, es dóna la paradoxa que, dintre dels artistes catalans més coneguts internacionalment, és un dels que ha tingut una recepció més migrada dintre de l’art català. 

Ismael Smith, Retrat de Marià Andreu, cap a 1911
Ismael Smith, Retrat de Marià Andreu, cap a 1911

Malgrat això, la seva obra està repartida per diversos museus nacionals i  internacionals. Entre els primers trobem obra d’Andreu al British Museum, al Toledo Museum of Art (Ohio) o al Detroit Museum of Arts (Michigan), entre d’altres. I pel que fa a Catalunya n’hi ha a l’Institut del Teatre, al Museu de la Música, al Museu del Disseny, al Museu de Mataró, al Cau Ferrat de Sitges o al Museu Nacional, entre d’altres. Durant les darreres dècades diverses galeries d’art, en exposicions individuals i col·lectives, s’han anat ocupant de la seva obra i han donat lloc a diverses exposicions i publicacions que han posat en valor aquest artista. En el terreny dels museus públics, cal destacar l’exposició monogràfica que li dedicà el Museu de Mataró l’any 1995, comissariada per Martí Peran, una mostra que ja incorporava un ampli ventall dels seus diversos registres creatius.

El catàleg raonat, per fi

Aquest procés ha experimentat un canvi qualitatiu l’any 2019 amb la publicació del catàleg raonat de l’artista acompanyat de la seva biografia més completa fins a dia d’avui, a càrrec de la doctora Esther Garcia Portugués, amb un pròleg de l’historiador de l’art i galerista Artur Ramon. En unes 350 pàgines hi refereix unes 1.200 obres, amb les fitxes tècniques respectives, que mostren Andreu en tot el seu univers creatiu, com a pintor, dibuixant, escultor, gravador, esmaltador, il·lustrador de llibres, escenògraf i figurinista i creador dels objectes més diversos. Aquest catàleg raonat, com tots, mai és definitiu però sens dubte esdevindrà un punt de partida ineludible per als futurs estudis i treballs sobre aquest artista. 

Marià Andreu, Dandi, cap a 1910
Marià Andreu, Dandi, cap a 1910

Cal felicitar-nos per la proximitat temporal d’aquest catàleg amb l’entrada d’una pintura d’Andreu a les col·leccions del Museu Nacional. En resum, fortuna bibliogràfica i museogràfica van de la mà i auguren noves perspectives per a aquest artista. Almenys aquesta és l’experiència que tenim al Museu Nacional a partir de l’exposició i publicació de monografies d’artistes menys coneguts pel gran públic. Aquestes tenen un efecte positiu no només sobre el seu coneixement ─que s’amplia, perquè de coneguts ja n’eren─, sinó també sobre la seva percepció global com a artista. Aquest és el cas de noms com Ramon Pichot, Pere Torné Esquius o Antoni Fabrés, només per esmentar-ne alguns dels més recents. Igual que el catàleg d’Andreu ens dóna una imatge panoràmica de la seva obra, les monografies dedicades a artistes com els esmentats abans, ens obliguen a repensar-los i a remirar-los. 

Marià Andreu, Dibuix preparatori per al cartell «Segovia / recital de guitarra» a les Galeries Laieteans, 1916
Marià Andreu, Dibuix preparatori per al cartell «Segovia / recital de guitarra» a les Galeries Laietanes, 1916

Des del moment que apareix el catàleg o monografia  d’un artista augmenten exponencialment les peticions de préstec d’obres seves i, sobretot, es facilita la feina dels experts en la recerca d’obres que abans no tenien localitzades o simplement ni tan sols coneixien. En aquest sentit, amb aquest catàleg raonat de Mariano Andreu s’omple un dels tants buits encara pendents de l’art català, en paral·lel a la seva presència, a partir d’ara permanent, a les sales d’Art Modern del Museu Nacional.

Aquest article és un resum del ja publicat per l’autor «Mariano Andreu: nous temps, noves mirades» dins EMBLECAT, Estudis de la Imatge, Art i Societat, 2019.

Enllaços relacionats

Obres de Marià Andreu al Museu Nacional d’Art de Catalunya

Eduard Vallès
Art modern i contemporani

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.