Vidal Ventosa: Vallcarca, la Guerra Civil i El Guayaba de Torres Campalans

1.139
Eduard Vallès

Hi ha personalitats que, sense fer gaire fressa, apareixen al darrere d’infinitat de projectes culturals. Un dels casos més sòlids dintre de l’art català és el de Miquel Utrillo, la tasca del qual tingué uns efectes sobre el patrimoni, la crítica d’art i  iniciatives culturals de tota índole d’allò més difícil de dimensionar, en tant que la transmissió d’idees o l’establiment de xarxes intel·lectuals no sempre tenen concrecions fàctiques o, tot sovint, acaben sent patrimonialitzades per tercers. Hi ha altres personatges que, sense tenir ni l’esperit activista ni molt menys l’erudició d’Utrillo, van acabar tenint un paper rellevant, com és el cas del fotògraf, tècnic d’art, artista i col·leccionista Joan Vidal Ventosa (Barcelona, 1880-1966).

Vidal Ventosa retratat per Francesc Serra. Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya
Vidal Ventosa retratat per Francesc Serra, treballant a l’interior d’El Guayaba. Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya

Si analitzem en perspectiva la seva biografia –en aquest cas la que coneixem, que és poca–, resulta que va transitar per alguns espais i moments claus de l’art català del segle XX. Algunes fites rellevants són la seva condició de fundador i ànima d’El Guayaba; el seu vessant com a artista i com a pirogravador, i, sobretot, la seva tasca com a tècnic d’art i fotògraf dels museus municipals.

Com a fotògraf, destaquen treballs com a cronista fotogràfic de l’esventrament de la Barcelona vella que donaria lloc a l’actual Via Laietana, per cert, la mateixa reforma que demoliria el mític Guayaba, primer ubicat a la Plaça de l’Oli i més tard al carrer de la Riera de Sant Joan; de la campanya d’arrencaments de la pintura romànica a les esglésies dels Pirineus, o de la campanya de salvament del patrimoni artístic durant la Guerra Civil espanyola, entre molts d’altres. No és poca cosa. Però també cal posar en valor el seu vessant com a mecenes dels museus municipals, aspecte menys conegut, amb donacions –modestes, tot s’ha de dir– a museus com són el Picasso o el Museu Nacional.

Un passatge important és la seva relació amb Picasso des dels temps dels Quatre Gats fins als anys seixanta, quan tingué un cert paper en la creació del seu museu monogràfic a Barcelona, però no és aquest el motiu d’aquest article. Aquest article pivotarà només al voltant d’un parell de fotografies seves, sense anar més enllà.

Vidal Ventosa i Vallcarca

Recentment ha entrat a les col·leccions del Museu Nacional una fotografia de Vidal Ventosa que està relacionada amb una obra de la col·lecció permanent d’art modern. Es tracta d’una instantània presa l’any 1905 que representa una vista parcial,  en blanc i negre, del barri de Vallcarca. Al revers hi ha l’inequívoc segell del fotògraf amb els seus cognoms (“FOTOS D’ART / VIDAL Y VENTOSA”) acompanyats del seu clàssic bust femení, i al costat del segell hi ha anotada, a llapis, la paraula “Vallcarca” i una data, “1905”, molt probablement de la mà del mateix Vidal Ventosa.

Vidal Ventosa. Vista de Vallcarca, 1905. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Anvers
Vidal Ventosa. Vista de Vallcarca, 1905. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Anvers
Vidal Ventosa. Vista de Vallcarca, 1905. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Revers
Vidal Ventosa. Vista de Vallcarca, 1905. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Revers

En principi, aquesta imatge no té res d’especial, fins que ens adonem que és exactament el mateix enquadrament que una obra de Vidal Ventosa del Museu Nacional. Es tracta del pirogravat Vallcarca en nit de lluna, en l’actualitat exposat a la sala 69 de la col·lecció permanent d’art modern. La fotografia data de 1905, per tant és lleugerament anterior a la data d’execució del pirogravat, entre 1906 i 1907, motiu pel qual és molt possible que Vidal Ventosa hagués realitzat el pirogravat a partir d’aquesta fotografia o d’una còpia similar.  

Vidal Ventosa. Vallcarca en nit de lluna, 1906-1907

Vallcarca en nit de lluna va participar a la V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de 1907, que va tenir lloc al Palau de Belles Arts de Barcelona, i fou donada pel mateix Vidal Ventosa als museus municipals l’any 1964.

Visió de la Sala 69 de la col·lecció permanent d’Art Modern on es pot veure Vallcarca en nit de lluna. Foto: Marta Mérida


Aquest pirogravat efectista destaca pel seu singular marc, molt probablement de la mà del mateix artista.  L’obra és una original visió nocturna del barri, que projecta l’efecte de la llum de la lluna sobre la part central. És evident que, tot i que treballà a partir d’una imatge en blanc i negre, fou l’artista qui ideà l’original cromatisme, així com una una acurada simplificació dels espais. Vidal Ventosa sublima aquell espai aleshores semiurbà, per dotar-lo d’una condició onírica, gairebé atemporal. Per cronologia i per estètica, aquesta obra ja apunta alguns dels principis que informaran el noucentisme que, tot just al voltant d’aquell 1906, Eugeni d’Ors començava a posar blanc sobre negre. La carrera de Vidal Ventosa com a artista –de fet, rarament se’l cita com a tal, sinó com a fotògraf– no anà gaire més enllà, ja que tot i que es coneixen algunes peces seves, cap no presenta la personalitat d’aquest pirogravat. Durant molts anys passà desapercebuda fins que Alexandre Cirici el cità elogiosament a El arte modernista catalán l’any 1951: “Vidal Ventosa monumentalizó el pirograbado con su gran tabla de Vallcarca en nit de lluna”. Però la seva canonització en termes expositius li vindria en ser exposada a la mítica Exposición de Artes Suntuarias del Modernismo Barcelonés, que tingué lloc al Palau de la Virreina l’any 1964, comissariada per Joan Ainaud de Lasarte.

En l’actualitat, l’espai real d’aquest pirogravat està ocupat, en la seva part esquerra, pel pont de Vallcarca, que es va començar a construir tres anys després de la foto de Vidal Ventosa, el 1908. En un article de tall reivindicatiu patrimonial a la revista El Temps (“Ruïnes neoclàssiques”, 22/12/2009), el doctor Francesc Fontbona es referia a aquest mateix pirogravat, tot advertint sobre la imminent demolició de l’edifici més centrat de la composició. Com a il·lustració del seu article, Fontbona encara va ser a temps de reproduir una fotografia recent de la casa, ja molt destrossada. En una altra fotografia realitzada amb motiu d’aquell article es veu el  pont i, a la seva  dreta, la casa en runes poc abans de ser demolida. El més rellevant de tot plegat és que aquesta fotografia ens permet intuir quin hauria estat el mètode de treball de Vidal Ventosa, fent-se valer de la tècnica de la fotografia, de la qual ja aleshores era un virtuós. Pensem que n’hauria realitzat d’altres, atès que al pirogravat apareixen uns xiprers que no estan en aquesta fotografia, però sí que es veuen en fotografies antigues coetànies de Vallcarca.

El pont de Vallcarca i a la dreta la casa neoclàssica derruïda, 2009. Foto: Marc Fontbona

Alguns vincles de Vidal Ventosa amb el Museu Nacional

Si ens centrem exclusivament en  la relació de Vidal Ventosa amb el Museu Nacional, és menys coneguda la seva tasca de mecenes, ja que va arribar a fer diverses donacions, no només d’obres seves, com ara el pirogravat, sinó també d’altres artistes, que es troben actualment al Museu Nacional.

També es vincula amb el museu com a fotògraf municipal que immortalitzà moltes de les obres de les seves col·leccions. Al marge de la seva tasca regular als museus, per la seva transcendència històrica, destaquen, entre tants d’altres, un parell d’episodis vinculats al nostre patrimoni artístic i arquitectònic: les fotografies que documenten l’arrencament de les pintures murals romàniques; les fotografies fetes durant el procés de salvaguarda del patrimoni artístic durant la Guerra Civil espanyola.

En el segon cas es tracta de fotografies, moltes a bastament conegudes, preses en espais com per exemple el Palau Nacional, el Palau de la Ciutadella, l’església de Sant Esteve d’Olot o diverses dependències que s’habilitaren en aquell moment per gestionar les col·leccions artístiques, entre d’altres.

Joan Vidal Ventosa, amb la seva dona i el seu fill a la porta de Sant Climent de Taüll. D’esquerra a dreta: Joaquim Folch i Torres, la senyora Steffanoni, Franco Steffanoni, la família Vidal Ventosa, i J.F. Ràfols. Juny de 1920. Arxiu fotogràfic de la Fundació Folch i Torres
Joan Vidal Ventosa, amb la seva dona i el seu fill a la porta de Sant Climent de Taüll. D’esquerra a dreta: Joaquim Folch i Torres, la senyora Steffanoni, Franco Steffanoni, la família Vidal Ventosa, i J.F. Ràfols. Juny de 1920. Arxiu fotogràfic de la Fundació Folch i Torres
Vidal Ventosa. Un parell de mossos d’esquadra custodiant obres d’art a l’església de Sant Esteve d’Olot durant la Guerra Civil Espanyola. Novembre de 1936. Crònica Gràfica del Museu Nacional
Vidal Ventosa. Un parell de mossos d’esquadra custodiant obres d’art a l’església de Sant Esteve d’Olot durant la Guerra Civil Espanyola. Novembre de 1936. Crònica Gràfica del Museu Nacional d’Art de Catalunya

El Museu Nacional també disposa d’una còpia d’època de la instantània més  universal mai realitzada per Vidal Ventosa. Es tracta de la fotografia de Picasso a El Guayaba, el cèlebre cenacle de joves artistes i intel·lectuals de la desapareguda plaça de l’Oli, del qual Vidal Ventosa era una de les ànimes i el seu llogater, tal com explica Rafel Torrella a l’article “El Guayaba de Vidal Ventosa” (Revista de Catalunya núm. 71, 1993).

Vidal Ventosa. Fernande Olivier, Picasso i Ramon Reventós a l’interior d’El Guayaba. Finals de maig de 1906. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Vidal Ventosa. Fernande Olivier, Picasso i Ramon Reventós a l’interior d’El Guayaba. Finals de maig de 1906. Museu Nacional d’Art de Catalunya

Aquesta fotografia és una de les poquíssimes imatges que es coneixen de Picasso a Catalunya, on es veu l’artista assegut a l’interior del local, entre la seva parella francesa Fernande i l’escriptor i periodista Ramon Reventós Bordoy. En segon pla, a la paret, s’hi veu una corrua de reproduccions d’obres d’art: el retrat de Joan Maragall per Ramon Casas, el d’Erasme de Rotterdam per Hans Holbein, les Tres Gràcies de Rubens o una fotografia de Cléo de Merode, entre moltes d’altres. Gràcies a Palau i Fabre, sabem que aquesta fotografia va ser presa a finals de maig de 1906, per ser exactes el vespre de la partida de Picasso cap a Gósol, tal com li va explicar a Palau el mateix artista. Tot creuant la data de l’execució del pirogravat i la d’aquesta fotografia, ens assalta el dubte sobre si Picasso hauria arribat a veure aquest pirogravat al taller del seu amic, ja que és molt probable que hi estigués treballant en aquelles dates.

Aquesta fotografia, a bastament reproduïda, fou utilitzada per Max Aub molts anys més tard per documentar el personatge de ficció Jusep Torres Campalans. Aub s’inventà un artista, Torres Campalans, una biografia i una obra, en un relat de ficció sobre certs aspectes de l’art d’avantguarda. En l’elaboració d’aquesta biografia fake d’un artista cubista —nat a Mollerussa i mort a Chiapas—, aprofità la fotografia de Vidal Ventosa per donar-li una identitat física i, alhora, situar-lo al costat del referent màxim de l’avantguarda, Picasso. Josep Renau fou qui realitzà el fotomuntatge, que consistia a tallar la fotografia de Vidal Ventosa pel mig i substituir Ramon Reventós per Torres Campalans, imatge que va ser publicada -si bé invertida- al llibre de Max Aub que tenia per títol el nom de l’artista inventat.  

Josep Renau. Fotomuntatge  sobre paper enganxat sobre paspartú, 21 x 23,5 cm. IVAM. Institut Valencià d’Art Modern, Generalitat Valenciana. Dipòsit Fundació Renau

Resulta curiós que les dues creacions que més han fet transcendir Vidal Ventosa —si exceptuem les fotografies citades, d’un enorme valor— haguessin estat realitzades totes dues cap a l’any  1906, als vint-i-cinc o vint-i-sis anys, quan encara n’havia de viure seixanta més.  Amb Vallcarca en nit de lluna entrà dintre de la història de l’art català i, amb la mítica fotografia d’un Picasso cofoi i relaxat a El Guayaba, s’assegurà una viralització universal que, dissortadament, no sempre va acompanyada d’un reconeixement similar per al seu creador. Totes dues obres tenen en comú el fet que immortalitzen dos espais de memòria, El Guayaba i l’antiga Vallcarca, tots dos demolits per les piquetes. Ja no en queda res, d’aquells indrets, però, gràcies al treball de Vidal Ventosa, ens ha arribat una de les més suggeridores mirades artístiques sobre Vallcarca i la que és, probablement, la millor fotografia de joventut de Picasso.

Enllaços relacionats

Joaquim Mir & Picasso: Retrats, feréstecs i solars

Casagemas, reivindicat. Història d’una llarga recerca i d’una exposició

Eduard Vallès
Art modern i contemporani

One comment

  • Gabriel Vilaginés ha dit:

    Molt interessant per donar valor a un artista que haig de reconèixer no en sabia res.
    Gràcies

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.