Francesc Quílez
El taller de l’artista: un espai polivalent
Si abandonem la digressió i recuperem el fil conductor del nostre discurs, volem evidenciar com aquest fenomen de polivalència permet realitzar diferents aproximacions, així com un recorregut molt ric per les diverses facetes que presenta el motiu al qual ens referim. Tanmateix, però, l’existència d’una gran varietat de tipologies, els límits, o les línies divisòries, que les haurien de separar, es caracteritzen per la seva permeabilitat i cristal.litzen en l’aparició d’un model de taller eclèctic i híbrid.
A l’entorn de la temàtica dels tallers, i dels seus propietaris, els artistes, el nostre interès es focalitza en l’existència d’un conjunt molt important de produccions situades en un ventall cronològic que va des dels inicis del segle XIX fins a la dècada dels anys 30 del segle XX. El recorregut virtual ens acosta a la importància que durant tot aquest període va tenir l’ecosistema de producció artística.
El focus en l’artista vs el focus en l’entorn creatiu
Des d’uns inicis presidits, encara, pel manteniment de la inèrcia setcentista i la influència dels models acadèmics, en el quals el protagonisme recau en la figura de l’artista, copsat mentre adopta un posat seriós, impostat i transcendent, la iconografia evoluciona cap a un progressiu interès per l’habitat natural en el qual realitza la seva activitat. Diguem-ne, fent servir un símil fotogràfic, que els autors obren el focus i ens presenten una panoràmica més àmplia, en la qual l’interès ja no es limita únicament al propi rostre, sinó que amplia el ventall dels seus interessos i pren la necessària distància i perspectiva com per incloure, també, el seu entorn creatiu.
En realitat, totes dues aproximacions són complementàries. En tots dos casos, l’autor escriu la seva autobiografia pictòrica i en aquesta mirada auto referencial tanta importància té el protagonista de la història, com aquell entorn que l’ajuda a auto afirmar-se, a incrementar la seva autoestima i li proporciona una certa posició social.
El taller de l’artista o atelier com a signe de distinció
La presència destacada del taller, acabarà eclosionant a partir de la dècada de 1870, moment en el qual deixa de tenir una única dimensió, la de ser un espai destinat a albergar les feines creatives, especialment les associades a la realització de tasques de característiques físiques, una mena de lloc connotat d’implicacions prosaiques i funcionals, per esdevenir un espai de projecció pública: un signe de distinció, un indicador material de l’estatus social adquirit per l’artista, en definitiva, un aparador destinat a exhibir-se.
En aquest sentit, l’aparició de les cases-estudi, malgrat l’existència d’importants precedents històrics –pensem, per exemple, en la vivenda que el pintor Rubens va habitar a la ciutat d’Anvers-, que reuneixen la doble funció de lloc per viure i per treballar, constitueix un model, d’origen francès, que es difon, amb molta celeritat i fortuna, per tota la geografia europea, a partir de la dècada de 1870. L’atelier configura una tipologia hibrida de taller que palesa l’anhel i el desig de l’artista per imitar i emmirallar-se en el sistema de valors burgès. L’ostentació, la sumptuositat, la grandària, el luxe, la riquesa i sobretot poder fer-ne ostentació, donar visibilitat a aquest espai idealitzat, esdevenen aspectes que són sublimats per uns propietaris que aspiren a satisfer la idea del confort, assolir un alt poder adquisitiu i situar-se en el mateix lloc, que el que ocupa el burgès, en l’escala social.
Vinculat a aquest model de reconeixement i triomf social, molts dels ateliers adoptaren la forma de mausoleus, de grans mansions, que oscil.laven entre les extravagants cambres de meravelles i el reflex de l’ideari dels museus il.lustrats. En el cas de les representacions pictòriques, o en les imatges fotogràfiques, es pot palesar com aquestes referències van culminar en l’aparició d’un sub-gènere, el de l’atelier del col·leccionista, convertit en un santuari dedicat al culte fetitxista i a la veneració de la memòria patrimonial. La pulsió col·leccionista, convertida en una mena de comportament cultural d’època, en moltes ocasions derivà en una acumulació desordenada, asistemàtica i sense que respongués a un criteri de coneixement erudit, que superés una inclinació de simple amateurisme. El fenomen de l’horror vacui va ser força freqüent i sovint va generar imatges d’espais presidits per un amuntegament d’objectes de tot tipus i de característiques.
Enllaços relacionats
Escenaris de creació: el taller dels artistes /1
L’ascenció de l’artista modern
Fortuny 1838-1874. Catàleg de l’exposició
Gabinet de Dibuixos i Gravats
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful