La cuina dels traspassos de pintura mural

2.066
Figura 1 Steffanoni

Taller de restauració de fusta del museu i fotografia durant la campanya d’arrencaments 1919-1923, amb Steffanoni al mig. Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Autor: desconegut

Formatge, llet, gelatina, farina, podrien ser alguns dels ingredients distribuïts sobre les taules del taller de restauració de Franco Steffanoni. I no estem parlant d’un cuiner, sinó d’un restaurador dels altres, dels que treballen amb obres d’art. Puntualitzem: amb béns patrimonials materials (que ningú no ens pugui negar que, els plats, també ho són d’obres d’art).

Steffanoni va ser el restaurador italià que, ajudat per Cividini i Dalmati, entre el 1919 i el 1923, va arrencar algunes de les pintures murals dels Pirineus que es troben actualment a la col·lecció del museu. Hi ha nombrosa literatura sobre aquest fet històric que va impulsar la Junta de Museus de Barcelona per evitar l’espoli i la dispersió de conjunts romànics, com just havia passat l’any 1919 amb Santa Maria de Mur. Aquí ens centrarem només a reportar com i quins materials van utilitzar.

Procés arrencament

Diferents moments del procés d’arrencament, trasllat i traspàs de pintures murals. Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Autor: desconegut

Història dels arrencaments

La causa i l’origen de la pràctica d’arrencaments de pintura mural el trobem al col·leccionisme, i ja s’utilitzava en època de Vitrubi i Plini. Llavors, l’arrencament es feia a stacco a masello, és a dir, arrencant fins i tot part del mur on s’havia realitzat l’obra. En el transcurs de la història, la tècnica va anar evolucionant amb la intenció que la part arrencada fos cada cop més prima, per així poder-la traspassar sobre tela, i penjar la pintura per decorar les parets dels col·leccionistes particulars.

Així va ser com el 1730, Antonio Contri, a Cremona, va experimentar per primera vegada amb èxit la tècnica de l’strappo, que és ben senzilla. Consisteix a adherir sobre la superfície pintada, teles de cotó impregnades amb una gelatina (cola de conill), perquè la tensió que crea la mateixa cola en assecar-se faci la força suficient per arrencar una fina pell de pintura carbonatada, que queda adherida a la tela. Més tard, a mitjan segle XIX a Bèrgam, Giovanni Secco Suardo va crear una escola de restauració especialitzada en arrencaments i traspassos. Utilitzava precisament la tècnica de l’strappo, i per enganxar la pintura arrencada a un nou suport de tela va desenvolupar un adhesiu fet amb una barreja de calç, formatge i llet. Steffanoni va ser deixeble d’aquesta escola i utilitzà en les seves intervencions materials i mètodes molt similars.

Fórmules i ingredients

Tornem a les taules del taller de restauració de Steffanoni, Cividini i Dalmati. Hi deurien haver quantitats importants de formatge fresc ratllat. Andreu Asturiol, restaurador col·laborador de Gudiol, que entre els anys 1950 i 1960 continuà aplicant la mateixa tècnica de traspàs introduïda pels italians, recorda com podien arribar a passar un matí sencer esperant que els ratllessin “tot” el formatge que acabaven de comprar per fer una intervenció.

Aquest formatge el bullien i la pasta que els quedava la barrejaven amb calç, en una proporció d’un a tres. Finalment, afegien llet fresca, perquè aquesta barreja o mastich com l’anomenaven ells –caseïnat, com en diem nosaltres– no s’assequés massa ràpid i es pogués treballar bé. De fet, fins que no es van tancar les lleteries de Barcelona, els restauradors del museu rebien de tant en tant els repartidors de llet. Amb el pas del temps, però, aquestes formulacions han anat canviant i cada cop s’han introduït més productes industrials.

Ingredients

Formatge, llet i diferents tipus de gelatines (cola de conill i cola de peix). Tots tres ingredients s’utilitzen en la fórmula original de Secco Suardo per fer traspassos de pintura mural

Les anàlisis

Aquests ingredients, encara ara, es troben a les capes internes de les pintures murals exposades a les sales de romànic. Com que tenim la responsabilitat de conservar-les, tenim l’obligació de conèixer com aquests materials evolucionen amb el pas del temps. I això s’aconsegueix amb anàlisis fisicoquímiques. Els resultats de les proves científiques que ens han permès avançar en el coneixement del comportament d’aquests materials es van presentar a les jornades de La Ciencia y el Arte V celebrades al Reina Sofia, el novembre de 2014.

Una pinzellada de química

Com pot arribar a enganxar una barreja de formatge i calç? La principal proteïna de la llet és la caseïna. Com tota proteïna, és una cadena feta d’aminoàcids enllaçats i, per tant, un polímer. Aquestes cadenes es poden combinar entre elles, o amb altres compostos químics, i teixir xarxes, el que acaba conferint a la caseïna propietats adhesives. A més a més, la caseïna presenta a la cadena grups químics reactius, àcids i fosfats, que actuen com a àncores o imants amb el seu entorn. Aquesta característica de la caseïna, present tant a la llet com al formatge, és la responsable que ja des d’antic, com cita Ceninno Ceninni, s’utilitzessin els làctics com a aglutinants de pintura.

La tècnica de traspàs consistia a enganxar, amb el caseïnat preparat, dues teles de cotó de trama molt oberta, sobre el revers dels fragments de pintura mural que havien baixat, enrotllats i a llom de mules, dels Pirineus. Això els donava consistència i com que era insoluble, permetia eliminar amb aigua calenta les teles amb cola que encara es conservaven per la part del davant, utilitzades durant l’arrencament. Finalment, per tornar a presentar tot el mural, els fragments s’enganxaven sobre reproduccions dels absis fetes amb bastidors de fusta, tela i preparacions de guix. Que ningú no s’avanci: no donem per suposat que fessin servir en aquest darrer pas el mateix adhesiu de caseïna. En preparaven un altre de diferent. Aquest cop a base de farina, que conté midó, un altre polímer, però construït amb unitats de glucosa encadenades. Feien una mena de “beixamel” sense llet, només amb aigua, a la qual afegien gelatina.

Intervencions

Restauradors intervenint els reversos de la pintura mural arrencada. Fotos: Arxiu del Museu Nacional

Els resultats

Ens admira com molt abans de la revolució de la química industrial, els restauradors del passat van ser capaços d’enginyar un sistema contundentment eficaç en el moment de l’aplicació i, alhora, sorprenentment intel·ligent pel que fa a la seva evolució amb el pas del temps. Si bé, els polímers naturals com la caseïna, o la mateixa cel·lulosa de les teles de cotó, envelleixen i perden resistència, aquest efecte queda en part compensat per la carbonatació que experimenta la calç de la barreja inicial, que endureix i actua al mateix temps com adhesiu. Senzillament, brillant! Ara és l’hora de mantenir aquest sistema en condicions d’humitat i temperatura controlades, per garantir-ne la màxima perdurabilitat.

Quan visiteu les pintures murals romàniques del museu, al mateix temps que gaudiu de les composicions de formes i colors, i dels seus relats, podreu dedicar, a partir d’ara, un pensament fugisser a les seves capes internes, que són tot un món. Estan plenes, per exemple, de nòduls microscòpics que contenen fòsfor i calç, i que són les petjades que ha deixat la caseïna, reflex de la seva funció principal a la llet dels mamífers: embolcallar nuclis de fosfat de calci per facilitar el transport de minerals cap als nounats i evitar que aquests precipitin i obturin les glàndules mamàries.

Caseïna

Detall de la part posterior d’un absis exposat al museu. Imatges de microscòpia electrònica (a més de 1.000 augments) de mostres de Santa Maria de Taüll, Sant Climent de Taüll i Sant Romà de les Bons, on s’observa la presència de nòduls que contenen fòsfor (P) i calci (Ca)

En definitiva, és com si la cuina dels restauradors de principis del segle XX hagués aconseguit nodrir unes pintures creades fa uns mil anys, en el seu nou naixement després de l’arrencament, aviat farà cent anys.

Núria Oriols
Restauració i Conservació Preventiva

Un comentario

  • Esther Gual
    13 de març de 2015 - 8:15 am | Enllaç permanent

    Bravo Núria!
    molt interessant i didàctic!

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.