La taula periòdica a través de les sales del museu I

1.229

Núria Oriols

Detall d'Homenatge als elements d'Eugènia Balcells, a partir de la seva videoinstal·lació Freqüències
Detall d’Homenatge als elements d’Eugènia Balcells, 2011. A partir de la seva videoinstal·lació Freqüències, 2009.

L’any 2019 ha estat declarat per la UNESCO any internacional de la taula periòdica. S’ha commemorat que ha fet 150 anys que el químic rus Dimitri I. Mendeléiev va dissenyar un sistema per ordenar i classificar els 63 elements químics que llavors es coneixien, basant-se en la massa atòmica, deixant buits on col·locar-hi nous elements que encara no havien estat descoberts, perfilant-ne, fins i tot, les propietats. Tot un paradigma de la infografia que no deixa d’admirar-nos.

Actualment ja es coneixen 118 elements, dels quals tan sols 92 es poden trobar a la natura i només 80 són estables. La resta són radioactius, és a dir, es desintegren transformant-se en altres elements. Un petit grup d’aquests elements naturals i estables es troba, de forma recurrent, a les obres d’art. La taula periòdica, definida sovint com una icona cultural, és també un catàleg dels components a partir dels quals es poden generar els materials que conformen les obres d’art.

Ara, que tot just deixem enrere l’any 2019, durant el qual la taula periòdica ha estat notícia arreu i s’ha relacionat amb infinitat de camps i disciplines, no podíem deixar passar l’ocasió per reivindicar el paper de la química en l’art. És per això que proposem, en aquest espai, un recorregut per les sales del museu, seguint un guió gens habitual: els elements químics.

Hi ha un element particular a la taula periòdica, el carboni, que combinat majoritàriament amb l’hidrogen i l’oxigen i amb altres de minoritaris com el nitrogen, el fòsfor o el sofre, també el sodi i el potassi, genera tot un món de compostos: els de la química orgànica. Tots aquests elements, en més o menys extensió, es troben en les pintures i escultures policromades de totes les col·leccions del museu. Hi han arribat a través de substàncies tipus l’oli de llinosa o l’ou, que fan la funció d’aglutinar pigments; també a partir de resines, utilitzades per envernissar; o a partir de substàncies emprades amb finalitats adhesives, com és el cas de la caseïna o de les coles animals.

El recorregut que proposem, en canvi, posa el focus en metalls de transició com ara el ferro, el coure, el cobalt i el crom, que formen compostos inorgànics de colors molt vius. Per aquest motiu són emprats com a pigments. Aquests metalls de transició, en ocasions, també aporten informació addicional sobre l’origen temporal de l’obra. És per això que la visita virtual aquí plantejada segueix un fil cronològic. Comencem!

Taula periòdica de les sales del Museu Nacional d'Art de Catalunya
La taula periòdica de les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Sales de Romànic

En obrir la porta, ens situem davant les imponents pintures murals arrencades i traspassades de l’absis de Sant Pere de la Seu d’Urgell, del segle XII. El seu cromatisme gira entorn els colors terrosos, els blaus i els verds. Crida l’atenció la presència de tonalitats diverses en els blaus: un to profund, el de l’ultramar natural o lapislàtzuli, en el mantell de la Mare de Déu; i en el fons de la màndorla s’hi observa l’aplicació d’una tonalitat més clara, blau cel, proporcionada pel mineral anomenat aerinita.

El ferro en els ocres i els blaus

El ferro (Fe) −un dels elements més abundants a la Terra i dels més antics utilitzats per l’home− fa acte de presència en aquest absis. Ràpidament podem associar el color dels ocres vermells i grocs que hi observem, al color del ferro rovellat. I és que, efectivament, els pigments ocre aplicats en aquestes tonalitats pels mestres pintors del segle XI i XII contenen òxid de ferro (III), ja sigui l’hematites, vermella, ja sigui la goethita, groga. El ferro és, indubtablement, un dels elements més extensament present a la policromia de tons terrosos de totes les pintures murals romàniques exposades al museu.

El que no és tan evident, potser, és que el ferro també es troba en les zones blaves, on hi ha l’aerinita. En la composició química d’aquest mineral, determinada tot just l’any 2004 mitjançant l’anàlisi de difracció en pols amb llum sincrotró, hi apareix l’element ferro en diferents estat d’oxidació. Alguns cations de ferro, a l’aerinita, estan tan oxidats com en l’hematites i, per tant, són ferro (III); però d’altres es troben en un estat d’oxidació inferior, ferro (II). La presència del ferro en estats d’oxidació diferents podria explicar el color blau de l’aerinita, tant característic de les pintures romàniques creades a banda i banda dels Pirineus. És precisament en aquesta àrea geogràfica on es localitzen importants jaciments d’aquest mineral. No obstant això, l’aerinita ha estat identificada, per exemple, en les pintures de San Martín de Elines a Cantabria, o fins i tot al Piemont italià, a la policromia dels murs de la Abbazia della Novalesa, probablement perquè aquest pigment va viatjar entremig d’altres materials dels tallers de pintors romànics, que eren itinerants.

Absis de Sant Pere de la Seu d’Urgell, segon quart del segle XII. Detall del mantell de la Mare de Déu i del fons de la mandorla.

Precisament la tonalitat blau cel d’aquest mineral va condicionar el nom que li proporcionà Arnold von Lasaulx, director del Museu de Mineralogia de la Universitat de Breslau, cap a l’any 1876, en analitzar unes mostres de pedra blava provinents d’Estopanyà (Osca) i etiquetades com «vivianita d’Espanya». En determinar que es tractava d’un mineral de composició totalment diferent a la vivianita (que conté fòsfor conjuntament amb el ferro), va utilitzar l’arrel grega aer-, referent al cel o a l’atmosfera, per anomenar la nova espècie mineralògica.

Existeix un altre pigment que conté ferro en dos estats d’oxidació i que també és blau. Es tracta del ferrocianur fèrric o «blau de Prússia». El color en aquests compost s’explica per la transició d’electrons des d’un àtom de ferro (II) a un àtom adjacent de ferro (III). No obstant això, si el blau del mantell d’una Mare de Déu romànica estigués completament pintat amb aquest pigment, hauríem de sospitar que es tracta d’una falsificació o d’un retoc. En plena Edat Mitjana no es coneixia aquest compost químic! Aquest color va ser un descobriment casual, totalment imprevist, del fabricant de colors alemany Johann Jacob Diesbach, cap allà el 1706, quan buscava un colorant vermell…, però aquesta és ja una altra història.

Estratigrafies de la policromia de l'absis de Sant Pere de la Seu d'Urgell que contenen l'element ferro
Estratigrafies de micromostres de blau (aerinita) i vermell (hematites) de la policromia de l’absis de Sant Pere de la Seu d’Urgell que contenen l’element ferro.

Altres elements presents a les sales de Romànic

El calci (Ca), acompanyat del magnesi (Mg) i l’estronci (Sr), tots tres elements arrenglerats a la segona columna de la taula periòdica, són habituals de les obres romàniques, principalment ubicats en els morters de carbonat de calci i en les preparacions de guix. També l’estany (Sn) és un element freqüent en els frontals d’altar dels segles XI i XII, aplicat en forma de full metàl·lic recobert amb vernissos grocs, per imitar l’or. I finalment, en aquestes sales, comptem amb la presència més minoritària d’un element que s’ha identificat en objectes decorats amb esmalts de Llemotges: l’antimoni (Sb). En alguna altra ocasió explicarem la sort del Colom eucarístic, exposat a la sala 16, que el conté.

Sales de Gòtic

L’or i els daurats

En endinsar-nos a les sales de Gòtic, ens envolta una nova tipologia d’obres, els retaules, i un cromatisme clarament diferent presidit pel daurat. Probablement, com a conseqüència de la necessitat d’un major desplegament iconogràfic al darrere dels altars medievals, complementant els frontals, van aparèixer els retro tabula o retaules. Aquestes obres de fusta policromada eren elaborades per diversos tallers a partir de l’encàrrec dels promotors, formalitzat a vegades en un contracte, on hi apareixien requeriments respecte la qualitat dels materials, especialment, la dels emprats en els daurats, símbol inequívoc de riquesa, sinònim de prestigi i vehicle per a la ostentació.

Així doncs, en aquestes sales, és prolífica la presència de l’element químic amb número atòmic 79. L’or (Au). El seu nom llatí és aurum, que significa «aurora brillant», i el seu símbol alquímic és un disc solar radiant, evocant la divinitat, exaltant-ne així les propietats, tant de color i lluentor, com d’integritat química amb el pas del temps. Altres metalls pesats presents en obres gòtiques són el mercuri (Hg), de número atòmic 80, i el plom (Pb), de número atòmic 82, molt abundant, aquest darrer, pel constant i extens ús que es fa del pigment blanc de plom, tot i que també el podem trobar en la composició de pigments vermells i grocs. Però ara aturem el recorregut, uns instants, i parlem de l’element coure.

El coure dels verds i els blaus

El coure (Cu) es troba sobretot en els colors blaus i verds de les obres gòtiques, introduït a través de pigments tant d’origen natural com sintètic. Els textos clàssics ja esmenten els productes de corrosió verdosos o verd-blavosos tan freqüents a les superfícies de coure metàl·lic i dels seus aliatges, referint-s’hi amb el terme aerugo. Des de llavors, la gran reactivitat química d’aquest metall ha estat aprofitada històricament per a la síntesi de pigments. En els tractats de pintura medievals, hi apareixen diferents receptes per a la obtenció de pigments verds, provocant la corrosió del coure metàl·lic amb vapors àcids del vinagre o amb orina. Així s’obtenien barreges heterogènies d’acetats i clorurs de coure, de diferents tonalitats de verd, segons quins fossin els additius afegits, com ara la mel o la sal comuna.

El catió coure (II) de l’acetat de coure, compost que rep el nom de verdigris o verdet, i en castellà, cardenillo, pot reaccionar molt fàcilment amb els àcids orgànics que contenen tan les resines com els olis, formant sals d’un enlluernador i translúcid color verd. Aquesta propietat va ser aviat aprofitada per donar pas a tot un conjunt de materials artístics vidriats, o colres, que històricament han estat identificats amb el terme «resinats de coure».

Alteracions produïdes pel pas del temps

Els diferents verds de coure van ser especialment utilitzats durant el Gòtic. També ho va ser el pigment atzurita, un carbonat bàsic de coure de color blau. Els pigments i els medis aglutinats que els mestres pintors van aplicar fa cinc-cents anys són compostos químics que reaccionen entre ells, amb altres substàncies de l’entorn, i que es veuen afectats per la llum i les condicions ambientals. Aquestes reaccions, inevitables, i les transformacions experimentades són les responsables de l’envelliment natural dels objectes artístics i de la formació de productes d’alteració. Quan els pigments utilitzats contenen cations especialment reactius, com és el cas del coure, es poden produir canvis força importants en la percepció estètica de les obres. És difícil aturar la reactivitat del coure just en el punt desitjat, i el pas del temps acaba comportant un notable enfosquiment dels colors que el contenen.

Estratigrafia de blau d'atzurita i de verd de coure del Retaule de sant Esteve de Granollers
Estratigrafia de micromostres de policromia enfosquida de blau d’atzurita i de verd de coure del Retaule de sant Esteve de Granollers.

Fem passar, ara, el nostre recorregut, per davant les taules exposades a la sala 26, pintades pel grup dels Vergós, provinents del Retaule de sant Esteve de Granollers (1492/1494 – 1500). Els colors que hi observem no sempre es corresponen amb els de la intenció del pintor. Hi ha tot d’elements iconogràfics que actualment presenten un cromatisme diferent de l’original. Per exemple, els cortinatges de l’obra Naixement de sant Esteve, aparentment negres, van ser pintats amb verd de coure. I les rajoles, tal com correspon a la ceràmica de l’època, presentaven decoracions blaves i no línies d’un negre intens com ara observem. De fet, l’atzurita, continua inalterada i intensament blava a l’interior de la policromia, perquè l’enfosquiment, en aquest cas, és sobretot superficial, condicionat, en part, per la morfologia i mida de partícula d’aquest pigment. També es va policromar amb atzurita la mitja del personatge de la dreta a la taula Princesa Eudòxia davant la tomba de sant Esteve, avui totalment negre. Algun restaurador del passat, per refer les pèrdues en aquesta zona, ignorant el cromatisme original, va fer servir un pigment negre de carbó, la qual cosa ha estat delatada mitjançant les imatges recents de les anàlisis hiperespectrals, que permeten localitzar o «mapejar» sobre l’obra les diferents composicions químiques.

En una segona part seguirem el recorregut a través de les sales de Renaixement i Barroc i Art Modern.

Naixement de sant Esteve i La princesa Eudòxia davant la tomba de sant Esteve. Ambdós compartiments del Retaule de sant Esteve de Granollers, Grup Vergós, 1495-1500.

Enllaços relacionats

La tabla periódica en el arte (y en las redes sociales) La cultura social. Nacho Granero (04/12/2019)

La sumptuositat de la «moda» i la brillantor dels colors del gòtic I Museu Nacional d’Art de Catalunya. Núria Prat (19/02/2015)

La sumptuositat de la «moda» i la brillantor dels colors del gòtic II Museu Nacional d’Art de Catalunya. Núria Prat (26/02/2015)

Núria Oriols
Restauració i Conservació Preventiva

2 Comentaris

  • Pingback: Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya » La taula periòdica a través de les sales del museu II

  • Esther
    23 de Gener de 2020 - 1:49 pm | Enllaç permanent

    Interessant, didàctic… un plaer llegir-te Núria. Moltes felicitats!

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.