Una Trinitat trifacial al Museu Nacional d’Art de Catalunya

725
Joan Yeguas

En la donació Enric Batlló feta l’any 1914, apareix referenciada una “Alegoría de la Santísima Trinidad (tres caras en una). Siglo XVII”. Es tracta d’un oli sobre tela (45,5 x 38 cm) que representa un bust de Crist, vestit amb túnica de color carmesí, que apareix amb tres rostres iguals juxtaposats; cada testa té els seus respectius nas i boca, però els dos ulls centrals són compartits per les cares dels extrems. Quant a la datació, es podria delimitar entre 1600 i 1650. L’autoria és anònima i l’escola és difícil de precisar.

Anònim, Trinitat trifacial, primera meitat del segle XVII
Anònim, Trinitat trifacial, primera meitat del segle XVII

El més interessant de la pintura no és la seva qualitat artística, que més aviat justeja, sinó l’argument teològic que representa. El tema iconogràfic es coneix amb el nom de “Trinitat trifacial” o “Trinitat trifront”, perquè té tres cares idèntiques de Jesucrist (en llatí també s’anomena vultus triformis o vultus trifons). A vegades s’ha parlat de “Trinitat tricèfala”, però en aquest cas seria erroni, ja que no té tres caps, sinó tres rostres. Aquest tipus d’imatge fou usat per explicar el dogma de la Trinitat, una creença cristiana que afirma que Déu és un únic ésser que se substancia de forma individual en tres persones, en concret, la tríada formada per Déu pare, Fill i Esperit sant. La creença s’oficialitza al concili de Nicea (l’any 325); ha provocat moltes controvèrsies al llarg de la història.

Iconografia cristiana de la Trinitat

Trinitat trifacial. Anònim, segle XVII. Museu del Folklore al Palau de Hellbrunn (Salzburg); i Trinitat trifacial. Anònim d’escola mexicana, segle XVIII. Museo Nacional del Virreinato

La representació de la Trinitat a l’art cristià ha estat un tema complex i canviant. Circumstancialment s’ha simbolitzat a través d’una figura geomètrica, com per exemple el triangle (fins i tot amb l’ull de la providència a l’interior).

Trinitat trifacial amb el triangle. Anònim d’escola cuzquenya, segle XVIII. Museo de Arte de Lima; i Trinitat trifacial amb triangle. Gregorio Vásquez de Arce, 1680. Museo Colonial, Bogotà

En altres ocasions s’ha plasmat a través de la figura humana: l’encarnació del Verb és el Fill. En canvi, segons els textos bíblics, la manifestació de Déu pare i l’Esperit sant sempre va ser indirecta; malgrat tot, existeixen referents iconogràfics on Déu pare apareix com un home amb cabell i barbes blancs i l’Esperit sant en forma de colom. Seguint aquest fil, la Trinitat antropomorfa s’ha representat de diferents maneres. Una ha estat la juxtaposició horitzontal de tres figures iguals, les quals s’inspiren en la suposada aparença de Jesucrist; la idea de tres figures idèntiques sorgeix a l’episodi de l’hospitalitat d’Abraham (Gènesi 18, 1-22), on el patriarca veu tres homes. Una altra variant ha estat la superposició vertical del “Tron de Glòria”, on Déu pare està assegut i el Fill, a la creu (o jacent a la falda del Pare, per influència dels grups de la Pietat); a vegades, també apareixen associades amb la Coronació Mare de Déu, formant un grup triangular.

Per tal d’evitar el triteisme (la doctrina que fa tres déus de les tres persones de la Trinitat), es va emprar la Trinitat trifacial, o sigui, tres rostres que compartien un mateix cos.

Trinitat antropoforma triple. Anònim d’escola cuzquenya, segle XVIII. Museo de Arte de Lima; i Anònim, segle XVIII. Vinseum (Vilafranca del Penedès)”

A inicis de la baixa edat mitjana també es va fer servir la Trinitat tricèfala, però ràpidament fou marginada, perquè el monstre de tres caps feia les delícies dels bestiaris. A partir de finals del segle XIV es va consolidar el cap trifacial, una solució a mig camí entre el politeisme grecoromà i el monoteisme jueu, fonamentat en referents visuals de l’antiguitat. Per exemple, la deessa Hècate de la mitologia grega, associada amb la lluna, se solia representar amb tres cossos o tres caps corresponents a tres fases lunars (potser per aquest motiu, les seves estàtues presidien les cruïlles). Sovint, les divinitats amb tres rostres estaven relacionades amb la seva triple dimensió temporal (passat, present i futur), d’un manera similar al deu romà Janus, amb la cara que mira enrere (passat) i l’altra endavant (futur). També es pot rastrejar una font llunyana a l’art asiàtic, amb el “Trimurti” o imatge triple de Brama (el creador), Vixnu (el preservador) i Xiva (el destructor o transformador). Fins i tot, es busca l’origen en divinitats gal·les, germàniques o celtes de l’alta edat mitjana, associades al culte solar, un astre que tot ho observa; deïtats que rebien diferents noms, segons la regió, i que es representaven amb múltiples caps.

Deessa Hècate. Anònim, segle II. Galeria Nacional de Praga; i Trimurti. Anònim indi, segle IX-X. Illa Elephanta (prop de Bombai)

La solució del vultus trifons o trifacial va ser apreciada pels artistes del Renaixement italià, ja que permetia agafar model de l’art antic. Trobem aquest tipus de representació en diferents exemples: una pintura mural a la catedral d’Atri, duta a terme per Antonio Martini di Atri cap al 1400; al tabernacle del Tribunale della Mercanzia, fet per Donatello entre 1423 i 1425, a l’exterior de l’església d’Orsamichele de Florència; l’arc del Cenacolo d’Andrea del Sarto, pintat entre 1511 i 1527 al costat de l’església florentina de San Salvi, o la pintura de la volta de la capella d’Eliodora del Palazzo Vecchio de Florència, realitzada per Agnolo Bronzino entre 1540 i 1545.

Trinitat trifacial. Donatello, 1423-1425. Església d’Orsanmichele, Florència; Trinitat trifacial. Andrea del Sarto, 1511-1527. Església de San Salvi, Florència; i Trinitat trifacial. Agnolo Bronzino, 1540-1545. Palazzo Vecchio, Florència

En l’àmbit hispànic, també se’n coneixen alguns exemplars: un dels més coneguts és la Trinitat que rematava el retaule major del temple del monestir de Santa María de la Caridad, a la població de Tulebras (Navarra), ara conservat al museu del mateix cenobi, atribuïda al pintor Jerónimo Cosida cap al 1570. Posteriorment, en els segles XVII i XVIII, aquesta tipologia iconogràfica es va difondre per l’Amèrica central i del sud.

Trinitat trifacial amb triangle. Jeronimo Cosida, cap al 1570. Tulebras (Navarra)
Jeronimo Cosida, Trinitat trifacial amb triangle, cap al 1570. Tulebras (Navarra)

La Trinitat trifacial, de mal vista a ser prohibida

La Trinitat trifacial i la tricèfala van ser mal vistes pels teòlegs i altres vigilants del cànon cristià, sent considerades com una monstruositat de la natura. Això va dur al rebuig per part de Jean Gerson (canceller de la Universitat de París), sant Antoní (arquebisbe de Florència) o Joannes Molanus (professor de la Universitat de Lovaina), entre d’altres. A l’època medieval, aquesta tipologia artística també xocava contra la imatge policèfala del dimoni, que era, evidentment, totalment antitètica, i que, en el segle XVI, va ser motiu d’escarni entre els protestants.

Llucifer. Anònim, segle XIV. Divina Comèdia, Còdex Altonensis, Hamburg
Llucifer. Anònim, segle XIV. Divina Comèdia, Còdex Altonensis, Hamburg

Finalment, l’oposició a la representació va arribar a les autoritats eclesiàstiques, i fou condemnada en diferents ocasions: primer a la sessió del Concili de Trento dedicada al culte de les imatges, realitzada el 4 de desembre de 1563; i després en una butlla del papa Urbà VIII, publicada l’11 d’agost de 1628, on afirmava que aquestes representacions herètiques s’havien de treure i cremar. Aquest fet explica la conservació de pocs exemplars d’aquest tipus d’iconografia, tot i que no va impedir la seva supervivència en ambients rurals i allunyats del centres de poder. El 1745, el papa Benet XIV va prohibir-lo mitjançant un breu apostòlic (escrit pontifici on es dicten resolucions relatives al govern i la disciplina de l’Església), un document conegut com “Sollicitudini nostrae”.

Trinitat trifacial. Anònim alemany, cap al 1600. Museu d’Art Popular Tirolès, Innsbruck; i Trinitat trifacial. Anònim holandès, cap al 1500. Sotheby’s New York, 9 de juny de 2011, lot 56

Enllaços relacionats

Una dona barbuda crucificada: la santa Lliberada d’Andreu Sala

Curiositats de la col·lecció: Renaixement i barroc

Repensar la col·lecció: noves atribucions a Renaixement i Barroc

Joan Yeguas
Art del Renaixement i Barroc

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.