Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Raúl Gimeno i Sandra Herrera

Il·lustració d’Aubrey Beardsley a Salome: a tragedy in one act (1894). Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres

Ah! Jo t’he besat la boca, Iokanaan.
Jo t’he besat la boca. Els teus llavis tenien
un gust molt agre

Dins de la col·lecció de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres s’hi poden trobar quatre edicions diferents de la Salomé de l’escriptor irlandès Oscar Wilde. Per a aquest drama en un acte, Oscar Wilde va prendre com a referència l’execrable episodi entre la princesa Salomé i Joan Baptista (Iokanaan) en el palau d’Herodes. El desenvolupament de l’obra genera una tensió creixent amor-mort que assoleix el clímax en el moment en el qual Salomé besa el cap decapitat d’en Iokanaan. Escrita l’any 1891 durant l’estada de Wilde a París, l’obra no va sortir d’impremta fins al 1893. Salomé es publicà originalment en francès amb una dedicatòria al poeta Pierre Louÿs. Des de bon començament, tal com veurem tot seguit, una ombra de polèmica i d’escàndol van acompanyar l’obra.

1894. Salomé: a tragedy in one act d’Oscar Wilde amb il·lustracions d’Aubrey Beardsley

La Salomé més antiga que es conserva a la biblioteca del Museu data de l’any 1894. Es tracta de la primera edició en anglès i només es varen imprimir 500 còpies. El text es presenta amb il·lustracions en blanc i negre de la mà d’Aubrey Beardsley, de qui Alexandre de Riquer afirmava al primer número de la revista Joventut del 15 de febrer de 1900 que era un “artista originalíssim, de caràcter propi, sense precedent”. Riquer apuntava en aquest mateix article que les il·lustracions de Beardsley havien desfermat discussions molt vives.

Salomé: a tragedy in one act (1894). Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres

Aquest mateix exemplar de l’any 1894 és el que va pertànyer a la biblioteca particular d’Alexandre de Riquer. En morir, els seus hereus van vendre part de la seva col·lecció a la Junta de Museus, suposant el germen del fons de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres.

Ex-libris d’A. de Riquer en l’exemplar de Salomé (1894) / Ex-libris d’A. de Riquer en el número 1 de 1893 de la revista The Studio / Coberta del número 1 de la revista The Studio. Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres

El dia u d’abril de 1893, un any abans que la primera edició anglesa veiés la llum, van aparèixer algunes il·lustracions de Beardsley al número 1 de la revista The Studio. La publicació londinenca es va fer ressò de l’obra del jove il·lustrador britànic en l’article “A New Illustrator”, en el qual es reproduïen alguns dels seus treballs més rellevants: Salomé, La mort d’Artur, Sígfrid…

Il·lustració d’Aubrey Beardsley per a Salomé publicada a The Studio (1893). A la traducció anglesa de 1894 no hi figura el text en francès que apareix en la il·lustració: “J’ai baisé ta bouche, Iokanaan / j’ai baisé ta bouche”. Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres

1908. La primera traducció en català

Una altra de les edicions de Salomé que custodia la Biblioteca Joaquim Folch i Torres data de principis del segle XX. Fem referència a la primera traducció catalana, obra d’en Joaquim Pena i amb il·lustracions d’Adrià Gual de l’any 1908.

Portada de Salomé: drama en un acte d’Oscar Wilde(1908) / Il·lustració interior d’Adrià Gual per a Salomé: drama en un acte d’Oscar Wilde(1908). Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres

Joaquim Pena, president de l’Associació Wagneriana, fou un torsimany de renom que va traduir diverses obres dramàtiques a la llengua catalana, a més de crític musical a les publicacions Joventut, El Correo Catalán i La Publicitat. L’artista i escenògraf Adrià Gual, fundador de la companyia Teatre Íntim, va ser un destacat promotor del modernisme, a més de participar de forma activa en la renovació del teatre català. La seva empenta fou determinant per difondre a Catalunya l’obra de dramaturgs com ara Ibsen, Hauptmann o Maeterlinck.

Petit catàleg de l’exposició de pintures d’Adrià Gual organitzada per les Galeries Pictoria (1941). Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres / Casas, Ramon, Retrat d’Adrià Gual, ca. 1897-1899. Museu Nacional d’Art de Catalunya

La representació teatral i Margarita Xirgu

Una peculiaritat de la Salomé de Wilde, tant se val de quina edició es tracti, és que els signes i indicacions que el formen requereixen ser interpretats i portats a escena davant l’auditori. El seu destí és encarnar-se. L’obra havia de ser estrenada en première mundial a Londres amb Sarah Bernhardt com a protagonista però Lord Chamberlain (censor major de la Gran Bretanya) s’hi oposà i aconseguí evitar la representació a l’empara de la llei que prohibia la representació de personatges bíblics. Així doncs, Salomé va acabar sent estrenada al Théâtre de l’Œvre de París l’any 1896.

A començaments de febrer de 1910 a Barcelona es visqué una moda que bé es podria anomenar «l’era de les Salomés». A la ciutat varen coincidir la representació teatral i l’adaptació operística de Salomé. Aquest fet singular resta magníficament reflectit en l’article que en Raimon Casellas publicà en la pàgina artística de La Veu de Catalunya el 10 de febrer de 1910: “De manera que, entre «Salomés» líriques, cantades per la Bellincioni, y «Salomés» dramàtiques declamades per la Xirgu, […] hem tingut una veritable constelació d’heroines [sic] inventades segons el poema d’Oscar Wilde.” L’insigne crític d’art aprofitava l’excepcional presència que aquells dies tenia Salomé en l’actualitat cultural barcelonina per tractar el tema de les representacions de la filla d’Heròdies en els retaules gòtics a Catalunya.

El drama de Wilde havia arribat al Teatre Principal de Barcelona el 5 de febrer de 1910 amb la Margarita Xirgu en el paper de Salomé. El 25 de febrer, només tres setmanes més tard, a causa de les fortes pressions que va patir, la companyia va haver de traslladar-se al Paral·lel, al Teatre Nou.

Avinguda del Paral·lel i Teatre Nou. Fons de postals Llegat Matas-Ramis de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres

La interpretació de la Margarita Xirgu suscità posicions antagòniques entre la crítica especialitzada. Entre aquells favorables s’hi trobava Eugeni d’Ors (sota el pseudònim Xènius), que va arribar a demanar al número 3.875 del 16 de febrer de 1910 de La Veu de Catalunya una “borsa nacional de viatge” (és a dir, un ajut econòmic) perquè “la nostra actriu noucentista” viatgés durant un parell d’anys per Europa per culminar la seva formació. De manera totalment oposada, tant pel que fa al to com al contingut, es posicionava la Revista Dramática sota la rúbrica de J. B. y J. el 8 de febrer de 1910. El poema dramàtic de Wilde era jutjat des d’un punt de vista purament artístic com a, “muy mediano”. Això és, mediocre. I més enllà del vessant artístic el considerava directament “repugnante”. La traducció d’en Joaquim Pena la considerava –tot aprofitant per fer un joc de paraules– penosa. I finalment, respecte al paper de Margarita Xirgu manifestava que no en sabia de ballar, “aunque hace como que se mueve”. Sí que sembla que existeix quòrum quant a un punt: al públic li agradava majoritàriament l’obra i la interpretació de la Xirgu, qui sens dubte era més bona actriu que no pas ballarina.

Margarita Xirgu al paper de Salomé. Coberta del núm. 190 del 22 de març de 1910 de la revista La Actualidad

L’adaptació operística i la Tórtola Valencia

L’òpera, per la seva part, va fer el seu debut al Gran Teatre del Liceu el 29 de gener de 1910, tan sols uns dies abans de la versió teatral basada en la traducció d’en Joaquim Pena. La soprano Gemma Bellincioni va donar vida a la filla d’Heròdies i la seva interpretació sembla que va plaure plenament a crítica i públic.

Gemma Bellincioni. Detall del núm. 1467 del 7 de febrer de 1910 de La Ilustración Artística, p. 98

La peça operística és obra de Richard Strauss a partir d’una traducció a l’alemany de la Salomé de Wilde. La seva estrena va tenir lloc a la Semperoper de Dresden el 9 de desembre de 1905, i de bon començament va suscitar controvèrsia arreu del món. La Vanguardia es feia ressò de la polèmica generada a Wilmington, a l’estat de Delaware, EUA. En l’edició del 24 de maig de 1907 s’hi pot llegir que el públic nord-americà es veia trasbalsat davant de la impúdica òpera de Strauss, fet que va motivar la intervenció de les autoritats per tal d’empresonar al director i a l’administrador del teatre “acusados de haber faltado a las ordenanzas que prohíben la representación de toda obra inmoral.” La intèrpret principal i la ballarina de la dansa dels set vels també van ser detingudes, tot i que finalment tots van ser posats en llibertat sota fiança. Fins i tot quan l’any 1949 Peter Brooks va dirigir la seva versió de l’òpera de Strauss amb escenografia de Salvador Dalí, Salomé va continuar escandalitzant a públic i autoritats.

Representació gràfica d’APA (pseudònim de Feliu Elias) de l’estrena de l’òpera al número 62 del 2 de febrer de 1910 de la revista Papitu

El muntatge es va traslladar al Teatro Real de Madrid i l’òpera fou estrenada el 16 de febrer de 1910, pocs dies després de la première del Liceu. La representació teatral, però, no arribarà a l’escena madrilenya fins dos anys més tard. L’actriu Lyda Borelli va interpretar el paper de Salomé en el Teatro de la Comedia. Amb motiu de l’estrena, Emilia Pardo Bazán signà una crònica al número 1.587 del 27 de maig de 1912 de La Ilustración Artística reivindicant la tragèdia de Wilde: “Y no quiero desperdiciar la ocasión de insistir en que Salomé es una de las obras maestras que ha producido el arte, en el período reciente, entre fines del XIX y principios del XX”.

Una de les ballarines encarregades d’interpretar la dansa dels set vels amb gran èxit va ser Carmen Tórtola Valencia, de la qual Pardo Bazán va dir el 27 de juliol de 1919, a la secció “Crónicas de España” del diari argentí La Nación, que era una “icona bizantina” i que el seu triomf “es la vestimenta, no la desnudez”.

Carmen Tórtola Valencia. Fons de postals Llegat Matas-Ramis de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres

En l’imaginari col·lectiu la Salomé dansant de peus nus s’associa a la dona com a desig eròtic i la perdició. La dansa sensual de Tórtola Valencia i l’exotisme de la vestimenta de les ballarines van aixecar passions entre el públic. Cal recordar que Tórtola Valencia va ser musa d’artistes i escriptors de la mida de Zuloaga, Julio Romero de Torres, Rafael de Penagos, Valle-Inclán, Pío Baroja, Ramón Pérez de Ayala, Jacinto Benavente o Emilio Carrere.

Carmen Tórtola Valencia al paper de Salomé. Dibuix de Ramon Soler. Fons: Institut del Teatre / Carmen Tórtola Valencia al paper de Salomé. Dibuix de Ricardo Macedo. Fons: Institut del Teatre

S. XX. Edició alemanya

La Biblioteca Joaquim Folch i Torres va rebre l’octubre de 2020 la donació de 45 caixes de documentació variada. D’entre els volums que formaven el donatiu s’hi trobaven diversos números de la col·lecció Insel-Bücherei publicada per Insel Verlag, editorial creada l’any 1901 a partir de la revista literària i artística Die Insel. El número 247 de l’esmentada col·lecció estava dedicat a la versió en llengua alemanya de la Salomé de Wilde, amb reproduccions de baixa qualitat de les il·lustracions de Beardsley. No és fàcil determinar la data de publicació perquè no en figura cap, però ben segur que va sortir d’impremta a principis del segle XX.

Salome: Tragödie in einem akt. Il·lustració de Beardsley amb text en alemany. Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres

2005. Traducció de Terenci Moix il·lustrada per Gino Rubert

El quart exemplar de Salomé que custodia la biblioteca va ser publicat l’any 2005 encara que el seu ingrés en el fons és força més recent. Presenta la traducció en llengua catalana de Terenci Moix acompanyada d’il·lustracions de Gino Rubert. El fragment seleccionat al començament del nostre escrit està extret d’aquesta edició.

Salomé (2005). Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres

Edicions de Salomé a la Biblioteca Joaquim Folch i Torres

Tal com hem pogut veure, el catàleg de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres disposa de quatre versions de la polèmica Salomé que Oscar Wilde va publicar en francès el 1893: una en anglès, una altra en alemany i dues en llengua catalana. La més antiga pertany al segle XIX, dos al XX i la més moderna al XXI. Totes elles, sense excepció, inclouen il·lustracions. Els usuaris de la biblioteca poden consultar-les, a la sala de lectura, prèvia sol·licitud de documents.