Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Manel Garcia Clavero

Entre els anys 1888 i 1911, Barcelona va viure un dels episodis artístics més rellevants de l’època moderna. La consciència institucional i pública vers la cultura es desvetllava, inscrita en la voluntat de fer de la ciutat una capital a l’alçada dels grans centres europeus. Per aconseguir-ho, calia dotar-la d’equipaments culturals de primer ordre que servissin per oferir cultura i educació a la societat. És per aquest motiu que un cop acabada l’Exposició Universal de 1888 es va fundar la Junta de Museus, l’organisme que va crear els primers museus i col·leccions públiques del territori i que va establir una política d’adquisicions per vetllar per la preservació i difusió dels tresors artístics de Catalunya.

Entre les moltes iniciatives de la Junta, la més important per dinamitzar la vida artística de la ciutat van ser les exposicions de Belles Arts. Emmirallades en els salons francesos quant a format, durada i organització, aquests esdeveniments pretenien esdevenir un aparador de la modernitat, l’escenari de l’art nou i el punt de trobada entre els principals centres artístics del món. Les mostres catalanes també compartien amb les franceses un dels motius fonamentals de la seva celebració: l’adquisició d’obres, ja que era l’única ocasió en què la Junta podia comprar obra contemporània. Per descomptat, la no celebració d’exposicions implicava que les col·leccions quedaven aturades, i en alguns moments això va suposar que es perdessin oportunitats per incorporar peces cabdals de l’art modern català.

Palau de Belles Arts, 1891.

L’origen d’aquestes mostres cal buscar-lo el 1888 en la Secció de Belles Arts de l’Exposició Universal de Barcelona, que va esdevenir assaig i punt de referència. A partir de llavors la Junta va organitzar les exposicions amb una periodicitat bianual i va aplegar en l’organització i els jurats noms rellevants com els de Josep Lluís Pellicer, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Raimon Casellas, Salvador Sanpere i Miquel, Manuel Fuxà, Dionís Baixeras, Josep Llimona o Carles Pirozzini. Celebrades al desaparegut Palau de Belles Arts –obra eclèctica erigida per a l’Exposició de 1888 i signada per August Font i Carreras–, en cada edició hi havia seccions de pintura, escultura, dibuix, gravat i arts decoratives.

Les exposicions del segle XIX

Després de definir el marc legal i el reglament que les regiria, la Junta va convocar la primera mostra per al 1891 i va repetir edicions els anys 1892, 1894, 1896 i 1898. Es tracta de cinc exposicions que van assentar la periodicitat d’uns esdeveniments esperats pels cercles artístics i al mateix temps crucials per definir una política d’adquisicions clara i útil per fonamentar el Museu de Belles Arts, embrió del que més tard seria el Museu d’Art Modern de Barcelona, és a dir, l’origen de l’actual col·lecció d’art modern del Museu Nacional.

Ramon Casas, Plein air, París, cap a 1890-1891.

Aquesta primera tongada va coincidir amb la irrupció del modernisme, i és per això que es van presentar grans peces del moviment en aquests esdeveniments. Obres singulars com Plein air, de Ramon Casas (imatge 1 n010901-000), Laboratori de la Galette, de Santiago Rusiñol, i Lectura, de Joan Llimona, es van exposar en l’edició de 1891 i va ser aleshores que es van adquirir. El 1894 es va comprar Novel·la romàntica, que Rusiñol hi havia exposat, així com Sortida del ball, de Romà Ribera, mentre que en escultura va ingressar l’insigne Primers freds, de Miquel Blay. També hi va haver participacions cèlebres en l’edició de 1896, com la d’un jove Picasso amb la Primera comunió –avui al Museu Picasso–, l’única ocasió en què el malagueny va participar en les exposicions catalanes. Casas va aportar el 1898 una altra obra indispensable de la seva producció, Corpus. Sortida de la processó de l’església de Santa Maria, que així mateix va ingressar al museu. S’hi van presentar projectes escultòrics que més tard embellirien la ciutat, com ara la Font de Diana, obra de Venanci Vallmitjana que participà el 1898 i que fou instal·lada a la Gran Via el 1919; o bé la monumental Verge de la Mercè que corona la cúpula de la basílica del mateix nom, una obra de 6,5 m que Maximí Sala exposà el 1891 amb l’ajuda d’una gran grua.

Les exposicions del nou segle

Joan Llimona. V Exposicion Internacional de Arte, abril 1907. ©Museu Nacional d’Art de Catalunya

L’aturada d’exposicions entre 1898 i 1907 va ser deguda a la greu crisi social i política que seguí el desastre del 98, així com la posterior reformulació cultural fruit del sorgiment de la Lliga Regionalista junt amb la reorganització de la Junta de Museus entre 1902 i 1907. Aquests fets encara van donar més força a les exposicions del nou segle i, quan l’ocasió va ser òptima, es convocà la V Exposició Internacional de 1907, la millor i més gran exposició de belles arts celebrada fins a la data, un esdeveniment que reuní fins a 2.000 obres arribades de països tan llunyans com el Japó i amb una participació estrangera de primer ordre. Va ser en aquesta ocasió que es va presentar per primera vegada a la ciutat la plana major de l’impressionisme francès, un gran conjunt de quaranta peces amb noms com Monet, Manet, Sisley i Renoir.

Catàleg de la V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas : catálogo ilustrado. Barcelona.

Tanmateix, malgrat els esforços, no en va ingressar cap al museu. També s’hi van poder contemplar escultures de Rodin y Duchamp-Villon, un conjunt de pintures de l’anglès Frank Brangwyn, una sanguina del prerafaelita Burne-Jones així com exemplars del divisionisme italià, de la mà de Gaetano Previati, i del futurisme amb Giacomo Balla.

Edward Burne-Jones, Estudi d’un cap femení, 1894. ©Museu Nacional d’Art de Catalunya

La secció catalana el 1907 també va ser tot un espectacle: alhora que s’hi presentava el postmodernisme com a moviment plenament definit, amb obres de Ricard Canals, Ramon Pichot, Joaquim Mir i Isidre Nonell, el modernisme entrava per la porta gran amb una sala d’honor reservada a Casas i Rusiñol, junt amb les escultures de Miquel Blay, Enric Clarasó, Josep Llimona –que presentà el Desconsol– i el tarragoní Carles Maní. Ignacio Zuloaga va ser el gran vencedor en l’àmbit estatal, amb una sala d’honor, i se’n va adquirir Les meves cosines. En aquesta edició també van ingressar dos paisatges de Mir, El roc de l’estany i Cel de trons, així com La toilette de Ricard Canals, una obra de marcada influència francesa.

Joaquim Mir, El roc de l’estany, cap a 1903. ©Museu Nacional d’Art de Catalunya

La darrera mostra, la VI Exposició Internacional, de 1911, no va poder superar l’alt nivell artístic assolit el 1907; tot i això s’hi van mostrar 1.700 obres i va evidenciar la irrupció del noucentisme, amb la participació destacable de Josep Clarà –que va venir des de París– i també de Joaquim Torres-García. La participació de la resta de l’Estat va ser igualment notable, amb els principals artistes que aprofundien les visions tradicionals de l’Espanya regional, noms com Antoni Muñoz Degrain, Eduardo Chicharro, José María López Mezquita, Gonzalo Bilbao, o Julio Romero de Torres, de qui es va adquirir el Retaule de l’amor, una obra presentada anteriorment a Madrid, on generà una forta controvèrsia.

Julio Romero de Torres, El retaule de l’amor, 1910. ©Museu Nacional d’Art de Catalunya

Com veiem, cada edició va permetre augmentar significativament les col·leccions, amb l’adquisició d’obres que en alguns casos han esdevingut part del relat canònic de l’art català, mentre que en d’altres han quedat en l’oblit, sigui pel canvi de gust o per la poca rellevància en el context actual. Més enllà del fet artístic, aquests esdeveniments van suposar un autèntic espectacle de masses, un fet social que pretenia democratitzar la cultura i del qual va resultar el foment de la crítica d’art, que visqué una veritable època daurada amb noms tan coneguts com Francesc Miquel i Badia, Raimon Casellas o Eugeni d’Ors, cadascun defensant els seus propis principis estètics.