Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Mireia Berenguer i Amat treballa al Museu Nacional des de l’any 2000. Hi va entrar com a guia i després de passar per diversos departaments actualment és una de les documentalistes de l’àrea de Col·leccions.

L’exposició sobre Nonell va ser la primera que va documentar. Tot i que finalment no es va arribar a celebrar a causa de la pandèmia, la seva feina va quedar recollida en el catàleg, que sí que s’ha publicat. I ara ha participat en l’exposició Gaudí.

Quin paper fa el documentalista en la recerca per a una exposició?

En el cas d’una exposició, un documentalista tracta i gestiona la informació documental i històrica, en diferents suports, obtinguda a partir de la recerca per tal de facilitar la tasca del comissari. En el cas concret de Gaudí, fa gairebé dos anys i mig que hi vam començar a treballar documentalment. El comissari, Juan José Lahuerta, partia d’una base ferma i d’unes idees molt clares sobre què volia i què no volia explicar en una mostra dedicada a un dels arquitectes mundials més icònics.

Em van encarregar reunir i organitzar tota la informació històrica, científica i tècnica relacionada amb l’obra del gran arquitecte modernista, que el comissari va posar a la meva disposició i que seguia el fil conductor del discurs que ell havia marcat. Quan la informació va estar classificada va començar pròpiament la tasca de documentalista. En primer lloc, calia localitzar cada element  entre més d’un miler de documents, peces i fotografies que formarien part de la mostra. Aquesta recerca es va complicar el març de l’any 2020, quan la pandèmia ho va aturar tot. El teletreball i la manca d’activitat del sector cultural no van ajudar-hi gaire, però val a dir que les facilitats tècniques que ens ofereixen avui dia les noves tecnologies van fer que, de mica en mica, tot comencés a rodar de nou.

Sales d’exposició Gaudí

Quina metodologia segueixes?

La metodologia depèn de les necessitats del comissari i de les prioritats que aquest vagi marcant. Segons la informació que cal buscar, inicio la recerca en l’àmbit català i estatal i, si cal, l’amplio a l’àmbit internacional. Actualment hi ha moltes biblioteques i arxius que tenen digitalitzada bona part dels fons i això facilita molt una primera presa de contacte. Una altra font molt completa i que sol aportar força informació són les hemeroteques, també digitalitzades, on pots fer cerques sobre un ampli fons de revistes i diaris antics, i pots arribar a trobar informació sorprenent. A l’hora de cercar dades sobre possibles prestadors, la informació que proporcionen les esqueles, per exemple, és molt útil per localitzar els descendents d’alguns col·leccionistes.

Materials bibliogràfics de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Quins altres professionals del museu intervenen en la teva tasca?

Sovint l’Arxiu del museu és clau, ja que en moltes ocasions necessitem recuperar informació d’exposicions anteriors que està recollida en els diferents expedients que s’hi conserven. Els companys de la Biblioteca també ens donen el seu suport i, sobretot en aquesta exposició tan rica documentalment i bibliogràficament, ha estat clau la seva ajuda per localitzar tot aquest material.

Materials bibliogràfics de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres – Museu Nacional d’Art de Catalunya

En aquest sentit, la Sandra Herrera, companya de la Biblioteca, va ser qui va assumir aquesta tasca i la va tirar endavant amb molta eficàcia. Val a dir que no era fàcil, ja que molt sovint s’havien de cercar exemplars antics, de vegades difícils de trobar, i com que l’exposició ha de viatjar al març a París i l’obra en paper requereix temps d’exposició relativament curts, calia localitzar més d’un exemplar de cadascun; en definitiva, una tasca titànica.

Materials bibliogràfics de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres – Museu Nacional d’Art de Catalunya

Què ha estat el més interessant del projecte Gaudí?

El més interessant ha estat poder conèixer de primera mà l’obra documental de l’arquitecte, així com relacionar les seves influències i veure com, de mica en mica, va agafant forma el projecte inicial que veus sobre el paper. És una tasca agraïda a mesura que vas localitzant les obres i perquè, a més, de vegades en el camí de localitzar-ne unes arribes unes altres que no buscaves. Quan això passa, ho fas saber al comissari i molt sovint aquelles obres s’acaben incorporant al projecte.

Quines sorpreses has tingut? Quins materials destacaries de tot el que has tractat?

Vaig localitzar un moble de Gaudí que no s’havia exposat mai perquè sempre havia estat en col·leccions privades. Malauradament, el propietari va ser reticent a deixar-lo per a l’exposició i al final l’obra no va formar part de la mostra… una llàstima! L’altra sorpresa, aquest cop positiva, va ser localitzar al fons fotogràfic de l’Orfeó Català que conserva l’Arxiu Nacional una foto inèdita d’Antoni Gaudí. Es tracta d’una seqüència de dues fotos disparades amb uns segons de diferència amb motiu de la visita de Lluís Millet a les obres de la Sagrada Família. Aquestes instantànies es van escollir finalment com a imatges representatives de l’exposició: a la primera, Gaudí es tapa la cara amb el barret (un gest que el representa molt bé) i a la segona ja se l’identifica, al costat de Lluís Millet.

Antoni Gaudí davant de la Sagrada Família. Setembre de 1920. Centre de Documentació de l’Orfeó Català

Una altra dada que cal tenir present és la recerca feta al voltant de més de quatre-centes fotos de l’època, que es va dur a terme en arxius públics i particulars per il·lustrar la mostra i que finalment, per manca d’espai, es van haver de reduir a un centenar d’exemplars.

Què ha estat el més difícil d’aconseguir?

Sens dubte, una de les coses que ha costat més localitzar són les publicacions d’època. De vegades el comissari volia ensenyar una pàgina concreta d’un número específic d’una revista i no sempre a la biblioteca o a l’arxiu en qüestió disposaven de l’exemplar requerit. Com hem dit abans, els exemplars en paper són molt sensibles i el seu temps d’exposició ha de ser menor que el d’altres objectes. Per això, de cada publicació calia buscar-ne dos o tres exemplars, cosa que permetria anar-los substituint durant el temps que durés l’exposició i també podrien ser presents a la mostra de París. Com ja he comentat, l’ajut brindat pels companys de la nostra biblioteca, especialment la Sandra Herrera, ha estat clau per localitzar-ho tot.

Materials bibliogràfics de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres – Museu Nacional d’Art de Catalunya

Les peces que provenien d’institucions públiques van ser relativament fàcils de trobar, però la cosa es va complicar per a les obres que estaven en mans de particulars. Els col·leccionistes privats, pel seu caràcter intrínsec, acostumen a ser gelosos de la seva intimitat i no sempre resulta fàcil convèncer-los que el projecte val la pena. Tot i així, Gaudí és un nom que obre portes i val a dir que gairebé tots, en conèixer el projecte, hi va voler col·laborar aportant el seu gra de sorra.

Documentació provinent d’una col·lecció particular / Antoni Gaudí. Carcassa d’un rellotge de paret de la Casa Milà, “La Pedrera”. 1909-1910. Col·lecció particular.

Quan acaba la tasca del documentalista?

Un cop recopilada la documentació calia donar forma a la mostra i col·locar sobre plànol el vast volum d’informació. Per raons de limitació de l’espai, moltes peces van acabar caient del projecte. A partir d’aquell moment, i amb la llista d’obres definida i damunt de la taula, la meva tasca va derivar cap al suport en la gestió de la informació per a altres departaments que començaven llavors a treballar en Gaudí, especialment el d’Exposicions, que va agafar amb empenta les regnes del projecte.

Sales d’exposició Gaudí