El retaule de Miralles s’exposa en la primera retrospectiva sobre Antoine de Lonhy

1.070

Cèsar Favà i Ruth Bagan

Fins el proper 9 de gener, el retaule de Miralles participa en l’exposició “Il Rinascimento europeo di Antoine de Lonhy”, al Palazzo Madama-Museo Civico d’Arte Antica de Torí. Hi il·lustra la producció catalana del pintor, juntament amb una reproducció de l’altra obra conservada del seu pas Catalunya: la rosassa de l’església de Santa Maria del Mar, de Barcelona.

Reproducció de la rosassa de Santa Maria del Mar i retaule de Miralles a l’exposició “Il Rinascimento europeo di Antoine de Lonhy”. ©Torino, Palazzo Madama – Museo Civico d’Arte Antica. Su concessione della Fondazione Torino Musei (foto: Studio Fotografico Gonella 2021)

El retaule de la Mare de Déu, sant Agustí i sant Nicolau de Tolentino del convent de Domus Dei de Miralles (Castellví de Rosanes, Baix Llobregat) excel·leix tant per la seva elevada qualitat pictòrica com per ser un unicum de la pintura sobre taula del país: es tracta de l’únic políptic conegut del pas del pintor Antoine de Lonhy (cap a 1420-1480/90) per Catalunya.

A inicis del segle XX, el conjunt ja es conservava incomplet i ornava l’altar major de l’església setcentista del convent de Miralles, on havia arribat procedent de l’antic temple i on encara es manté buit l’espai que havia ocupat.

Altar major de l’església moderna del convent de Miralles. Foto: Cèsar Favà

Tanmateix, el 1910 ja era a Barcelona arran de la venda efectuada per la família Margarit, propietària del convent des de 1843. Poc més tard les seves parts conservades van prendre camins diferents. El 1932, el cos principal del retaule va ingressar al que avui és el Museu Nacional procedent de la col·lecció de Lluís Plandiura, que l’havia adquirit a la dècada de 1920.

Cos principal del retaule de la Mare de Déu, sant Agustí i sant Nicolau de Tolentino. Cap a 1461-1462. Oli, tremp i daurat amb pa d’or sobre fusta. 206 x 206 x 13 cm. MNAC 5088.

D’altra banda, les dues taules de la predel·la van passar a mans dels comtes de Peralada i, successivament, de l’empresari i polític Miquel Mateu. En l’actualitat formen part de la col·lecció del Museu Castell de Peralada.

Mort de santa Mònica. © Museu del Castell de Peralada / Miracles a la tomba de sant Nicolau de Tolentino. © Museu del Castell de Peralada.

Format per una sola taula, el cos principal del retaule s’estructura en dos pisos i tres carrers. La Mare de Déu amb el Nen n’ocupa el compartiment central, entronitzada i envoltada d’àngels. La flanquegen els dos principals sants de l’orde agustiniana, a la qual pertanyia el convent, amb els seus atributs: sant Agustí, a l’esquerra de l’espectador; i, a la dreta, sant Nicolau de Tolentino, canonitzat de feia poc (1446). El registre superior està format per tres escenes narratives protagonitzades pels tres personatges coronats del registre inferior: al centre, l’Adoració dels Mags o Epifania; a l’extrem dret, Sant Agustí ordenant un novici i, a l’esquerre, la Missa d’ànimes de sant Nicolau de Tolentino. En les dues taules de la predel·la conservades a Peralada s’hi representen dos episodis més de la vida d’aquests dos sants: la Mort de santa Mònica (mare de sant Agustí) i els Miracles a la tomba de sant Nicolau de Nicolau de Tolentino.

Agenollat als peus de la Verge apareix representat el comitent de l’obra, el mercader Bertran Nicolau (cap a 1355-1421), fundador del convent de Miralles i un dels grans benefactors del seu temps. Se’l pot identificar gràcies a l’escut situat als peus del tron marià, que conté el seu monograma (la b cruciforme enllaçada amb la n). El mateix escut també es conserva en les pintures murals de l’antiga capella i en els enteixinats del convent de Miralles, així com en el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, fundat igualment per Nicolau.

Heràldica de Bertran Nicolau en els enteixinats del convent de Miralles / Heràldica de Bertran Nicolau en les pintures murals de l’antiga església del convent de Miralles Fotos: Cèsar Favà.

Si bé la pròpia obra ofereix referències al donant, la seva autoria va haver de ser desvetllada gràcies a un document, publicat a inicis del segle passat. Aquest va revelar que el retaule ja havia estat acabat el 4 de maig de 1462 i que se li devia una quantitat de diners a Antoine de Lohny per la seva realització. Avui sabem que la gran bretxa temporal existent entre la mort de Bertran Nicolau sense descendència (1421) i la data de l’obra (cap a 1461-1462) podria trobar justificació en el llarg conflicte derivat del testament del mercader. D’altra banda, se suposa que la realització de l’obra degué derivar de la contractació de la rosassa de la façana de Santa Maria del Mar, el juny de 1460.

Inicialment documentat a Borgonya, d’on segurament era originari i on treballà ni més ni menys que pel canceller del duc, Nicolas Rolin, a la dècada de 1450 Lonhy va establir-se a Tolosa de Llenguadoc. Des d’aquí emprengué el seu breu sojorn per Catalunya, després del qual es va traslladar definitivament al ducat de Savoia. D’aquesta sorprenent trajectòria itinerant n’ha perviscut un nombre considerable d’obres, les quals fan palès el caràcter polifacètic de l’artista: va exercitar la il·luminació de manuscrits i la pintura mural, sobre taula i sobre vidre, i va realitzar dissenys per a vitralls i per a brodats, entre altres.

L’exposició a Torí: entre el risc i l’oportunitat

Aquest 2021, la majoria de les obres conegudes de l’artista han estat reunides en l’exposició “Il Rinascimento europeo di Antoine de Lonhy”, que és la primera antològica dedicada a l’artífex. La mostra s’ha articulat en dues seccions, emplaçades en dues seus: una al Museo Diocesano di Susa (del 20 de juliol al 10 d’octubre de 2021), comissariada per Vittorio Natale; l’altra al Palazzo Madama-Museo Civico d’Arte Antica de Torí (del 7 d’octubre de 2021 al 9 de gener de 2022), que compta amb el comissariat de Simone Baiocco i Simonetta Castronovo. Per a l’ocasió s’ha publicat un ric catàleg amb nombrosos estudis introductoris i les fitxes catalogràfiques de les obres exposades, editat per Simone Baiocco i Vittorio Natale.

Entrada de l’exposició a la Sala del Senato del Palazzo Madama de Torí. ©Torino, Palazzo Madama – Museo Civico d’Arte Antica. Su concessione della Fondazione Torino Musei (foto: Studio Fotografico Gonella 2021)

El Museu Nacional ha participat a la mostra celebrada al Palazzo Madama mitjançant el préstec del cos principal del retaule de Miralles. Aquest fet ha permès, per primera vegada, posar l’obra en relació amb les altres produccions de Lonhy. A més, ha contribuït a la reunió, també per primer cop, de les parts conservades del políptic, gràcies a la cessió dels dos compartiments de predel·la per part del Museu del Castell de Peralada.

Taules conservades del retaule de Miralles a l’exposició. ©Torino, Palazzo Madama – Museo Civico d’Arte Antica. Su concessione della Fondazione Torino Musei (foto: Studio Fotografico Gonella 2021)

El compromís del Museu amb la mostra s’ha materialitzat també amb el préstec d’una fotografia de la façana de Santa Maria del Mar, d’Oriol Maspons. Titulada Porta Magnificada. Santa Maria del Mar, va ser realitzada en el context de la publicació de l’Arquitectura gòtica catalana, d’Alexandre Cirici Pellicer (1968).

Oriol Maspons, Porta Magnificada. Santa Maria del Mar, Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC 215629

Al Museu Nacional, l’aprovació d’una sol·licitud de préstec d’una obra per a una exposició es fonamenta en les valoracions fetes des de l’Àrea de Col·leccions i l’Àrea de Restauració i Conservació Preventiva, així com pel Departament de Seguretat. Per tant, la decisió final es pren tenint en consideració múltiples aspectes, i sempre cercant el complex equilibri entre la difusió i la conservació del patrimoni cultural.

Des del punt de vista de la conservació, el préstec d’una obra implica determinats riscos per a la seva integritat física, els més importants derivats de l’operació de moviment i de les condicions que trobarà a la seu de l’exposició. Per aquest motiu, una de les accions prèvies que es duen a terme al Museu és l’avaluació de l’anomenat informe d’instal·lacions i recursos que envia la institució sol·licitant del préstec. S’analitzen factors relacionats amb les característiques constructives de l’espai expositiu, els accessos, les condicions ambientals, el personal tècnic de què disposa la institució, així com la seguretat. També s’avaluen els riscos derivats del moviment de l’obra, tenint en compte el mitjà de transport, la durada del trajecte i l’itinerari, entre d’altres. Això permet determinar quin és el tipus d’embalatge més apropiat. Aquesta avaluació de riscos feta des de l’òptica de la prevenció complementa l’examen de l’estat de conservació de l’obra, que determina si aquesta pot ser prestada i si ha de ser intervinguda per a ser exposada.

Embalatge del retaule al Museu nacional. Foto: Ruth Bagan.

Inicialment, la sol·licitud de préstec del retaule de Miralles va ser rebuda amb certes reserves, atès que, per les seves característiques, l’obra és especialment vulnerable als moviments i a les condicions ambientals. Es tracta d’una pintura sobre taula formada per sis posts verticals, quatre travessers horitzontals, a més dels travessers que l’emmarquen perimetralment, i nombrosos elements decoratius motllurats. Amb unes dimensions de 206 x 206 x 13 cm i 96,5 kg de pes, la manipulació de l’obra era un dels principals perills a afrontar si viatjava. Alhora, calia garantir unes condicions ambientals adequades, atès la presència d’esquerdes i d’aixecaments puntuals, tot i que estables, de la policromia.

Tanmateix, la celebració d’una exposició antològica dedicada a Antoine de Lonhy i l’interès científic del projecte expositiu eren circumstàncies suficientment excepcionals per fer possible el préstec. Per aquest motiu, els esforços es van concentrar en prendre totes les mesures necessàries per reduir els riscos derivats d’aquesta operació. Aquests estaven relacionats amb la manipulació de l’obra per l’escalinata del Palazzo Madama fins la Sala del Senato, i la seva instal·lació, així com amb el clima d’aquest espai.

Moviment del retaule per l’escalinata del Palazzo Madama. Foto: Ruth Bagan

Malgrat que l’edifici disposa d’un sistema de climatització, mantenir la humitat relativa dins d’un rang segur per a l’obra durant els mesos d’hivern -especialment secs a Torí-, era complicat en un espai d’aquestes dimensions, tot i els sistemes d’humidificació existents. Com a conseqüència, un dels requeriments per al préstec fou que l’obra s’exposés dins d’una vitrina amb gel de sílice precondicionat, per al control passiu de la humitat relativa, i que es fes un monitoratge de les condicions ambientals mentre durés la mostra.

Instal·lació del vidre de tancament de la vitrina del retaule. Foto: Ruth Bagan

Aquests factors feien imprescindible l’acompanyament de l’obra per part d’una conservadora-restauradora del Museu, per supervisar els moviments i la instal·lació, així com per avaluar l’estat de conservació després d’aquestes operacions. Això va fer que, des del principi, es desestimés fer-ho per videoconferència, opció que darrerament ha anat en augment, forçada pel context actual de pandèmia.

Totes aquestes mesures van estar precedides per un condicionament de l’obra previ a la sortida. Els conservadors-restauradors del Museu, Anna Carreras i Pere de Llobet, van dur a terme una intervenció centrada en el suport, i en la fixació, neteja i reintegració de les capes pictòriques, amb el doble objectiu d’estabilitzar l’obra i millorar-ne la lectura. Quant al revers, les tasques d’adequació es van centrar en retirar l’excés de resina epoxi i en millorar la integració dels empelts i cudornelles afegits en una restauració antiga. Aquesta operació va fer més visibles el personatge masculí de perfil i les inscripcions amb tinta negra presents al revers del retaule.

Dibuix d’un rostre masculí de perfil al revers del retaule. Foto: Ruth Bagan

En definitiva, l’oportunitat d’exposar el Retaule de Miralles d’Antoine de Lonhy en una mostra antològica com la del Palazzo Madama ha comportat assumir determinats riscos, en benefici d’un major coneixement de l’autor i de la seva obra. Ara bé, aquesta no és la primera ni serà la darrera vegada que el Museu afronta aquesta presa de decisions. Al capdavall, posar en valor i alhora fer accessible el patrimoni que conservem forma part de la nostra feina.

*El nostre agraïment a Jaime Barrachina (†), Maribel González, Susana García, Carles Díaz, Sergi Busquets, Assumpció Royo, Maria Margarit, Manel Margarit, Mireia Berenguer, Roser Cambray, Mireia Mestre, Anna Carreras, Pere de Llobet, Stefania Capraro i Susana Bernad.

Per saber-ne més:

– Elsig, Frédéric, Antoine de Lonhy, Milà, 2018.

– Baiocco, Simone; Natale, Vittorio (eds.), Il Rinascimento europeo di Antoine de Lonhy, s.l., 2021 [catàleg d’exposició].

– Favà Monllau, Cèsar, “Polittico della Vergine, sant’Agostino e san Nicola da Tolentino”, Baiocco, Simone; Natale, Vittorio (eds.), Il Rinascimento europeo di Antoine de Lonhy, s.l., 2021, p. 283-285, cat. núm. 14 [catàleg d’exposició].

+ posts

Àrea d’Art Medieval

+ posts

Restauració i Conservació Preventiva

Cèsar Favà and Ruth Bagan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.