Les dones en l’art. De la figura inventada al cos propi

1.365
Júlia Lull Sanz

La funció social de les imatges

L’historiador de l’art Georges Didi-Huberman planteja que les imatges tenen la capacitat de “tocar allò real”. Aquesta afirmació busca subratllar, d’una banda, la funció social determinant de les imatges més enllà del seu valor estètic, i d’una altra, posar l’accent en la força evocadora i generadora que tenen les imatges per obrir noves possibilitats de relació amb el món.

Fins fa ben poc, els museus es concebien com a temples on experts, aficionats i intel·lectuals de tota mena anaven a gaudir de les propostes creatives realitzades pels grans genis del passat. Podríem dir, en aquest sentit, com anunciava ja William Morris a finals del s. XIX, que els museus serien “els temples dels laics”, on la doctrina històrica del passat és recitada i assumida per l’espectador/a sense qüestionaments possibles. Avui dia, aquesta concepció ha canviat molt, perquè els museus es presenten davant dels seus públics com a espais oberts, inclusius i dinàmics on trobar múltiples possibilitats de lectures del passat, amb l’objectiu últim de facilitar ponts i connexions per pensar el nostre món present. La història se’ns presenta, llavors, com un relat construït susceptible de ser modificat i revisat pel museu, però també pels seus visitants.

El nostre món està ple de construccions ficcionals intencionades que encara avui funcionen com a veritats establertes. El filòsof Michel Foucault va dedicar gran part de la seva obra a l’estudi dels efectes de poder i la producció de veritats en les diferents etapes històriques. En aquest sentit, els objectes artístics esdevenen eines fonamentals per a l’estudi i la visibilització de la producció d’algunes d’aquestes ficcions, en tant que transmissors dels valors, imaginaris i discursos confeccionats en cada època passada.

El compromís dels museus amb una lectura del passat no patriarcal

Les institucions museístiques i els seus discursos per fi comencen a acceptar la seva responsabilitat a l’hora de contribuir a revisar la manera com s’ha explicat el món, tot acceptant que, des del present, allò que recordem i guardem com a objectes artístics són seleccions determinades o parcials. Una de les més grans tergiversacions històriques és la que fa referència al paper de les dones com a agents productores de cultura.

Feliu Elias, El barret nou, cap a 1935
Feliu Elias, El barret nou, cap a 1935

La història de l’art està plena d’oblits que tenen nom de dona. És per això que una de les gran paradoxes de l’art és el simple fet que, mentre les dones abunden com a models i objectes de contemplació en les produccions artístiques, estan, en canvi, absents com a agents productores de cultura. Aquesta realitat, que durant molt de temps s’ha normalitzat, perpetuat i acceptat com a “natural”, no és més que una ficció fruit d’un sistema de relacions socials patriarcals basades en el sotmetiment de la dona. Tanmateix no podem obviar que el nostre coneixement de la història de l’art sempre serà parcial si no acceptem que hem desatès durant segles les mirades de gairebé l’altre 50% de la societat. Podríem dir, fins i tot, que ens falta mig món per conèixer.

No només això, a la falta de presència en els museus d’obres d’art produïdes per dones artistes, hem de sumar-hi, com hem dit abans, l’excés de representacions femenines construïdes sota la imaginació masculina. La imaginació patriarcal i capitalista dominant ha monopolitzat la producció d’imatges fins fa ben poc, produint i reproduint un imaginari que excloïa o menystenia tot allò que no fos l’home blanc heterosexual.

De totes maneres, si entenem els objectes artístics com a artefactes culturals de primer ordre capaços d’oferir una mediació complexa amb el passat, podem utilitzar-los per resseguir els processos de construcció d’aquesta gran ficció que és el sistema patriarcal que, encara avui, vol regir les nostres vides. Dins de l’exposició permanent del Museu Nacional d’Art de Catalunya podem trobar representades, ja des de 2014, 7 dones artistes. El fet és molt positiu si tenim en compte que abans el nombre de dones artistes exposades era zero. De totes maneres, la proporció en relació amb les dones artistes continua sent molt insuficient.

L’art com a eina subversiva

Les obres d’aquestes dones artistes obren el focus i amplien el nostre punt de vista sobre el passat perquè, com deien les Guerrilla Girls (grup creat cap al 1985 per artistes feministes i activistes de Nova York per tal de combatre el sexisme i el racisme en les institucions artístiques): sense les dones i les artistes racialitzades només veiem la meitat del quadre.

Guerrilla Girls, The advantages of being a woman artist, Col·lecció MACBA

Quan les dones parlen a través de l’art, la seva obra qüestiona el sistema patriarcal i es pot convertir en una eina subversiva. El contingut de l’art femení és, per força, dissident i, en conseqüència, original i innovador, ja que mostra uns punts de vista fins ara no explorats. Un posicionament que comporta que aquest potencial artístic esdevingui, també, un potencial polític.

Així, per exemple, vam poder comprovar en l’exposició Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme, realitzada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya el 2016, com aquesta artista recollia una visió sobre la intimitat femenina plena de riquesa i complexitat, al mateix temps que assenyalava críticament alguna de les raons que han perpetuat la condició social desigual entre homes i dones.

Lluïsa Vidal, Autorretrat, cap a 1899

Lluïsa Vidal, Autorretrat, cap a 1899

El 1897, Lluïsa Vidal pinta a Sitges una maternitat força especial: cap de les protagonistes es dirigeix a nosaltres. En primer pla veiem una nena asseguda sobre una cadira amb una nina als braços, reproduint el mateix gest que la seva mare, a la qual veiem en segon terme, alletant el nadó. Evidentment, no es percep cap punt d’erotisme, ni de provocació, ni de sublimació del fet. En aquesta obra, Vidal amplia la imatge de la maternitat amb una “segona maternitat” sòrdidament imitadora, que ens il·lustra amb la nena i la nina.

Lluïsa Vidal, Maternitat, cap a 1897
Lluïsa Vidal, Maternitat, cap a 1897. Font: Wikimedia Commons. Domini públic

Però, encara, el quadre és un relat molt més complet i complex: si l’observem amb atenció, veiem que, entre la mare i la nena, a dalt a la paret, l’artista ha pintat una gàbia buida, just en el vèrtex del triangle format per aquests tres punts. Ens podem preguntar si aquesta gàbia té cap significat. Potser l’artista ens està parlant del destí establert pel patriarcat per a totes les dones des que naixem. Com si la maternitat fos la capacitat de donar vida, però també la presó de les dones.

Mare de Déu de Sanaüja, segona meitat del segle XIV
Mare de Déu de Sanaüja, segona meitat del segle XIV

L’art com a símptoma del món que l’ha produït

L’art ens ofereix també imatges que recullen i expressen molts dels aspectes de la societat que el crea. En aquest sentit, va ser en el context del cristianisme medieval on es difongué, amb més força, aquest estereotip de la dona-mare que amb tanta força ha marcat l’imaginari social respecte al que ha de ser una dona. Aquest model iconogràfic, pres de les deesses primitives, abundant en temps del romànic i que s’afirma veritablement en l’art gòtic, es perpetuarà al llarg del temps amb lleugeres variacions, i proposarà la maternitat com la raó substancial de l’existència femenina. La dona com a màquina d’afecte i cura, que dona vida però que no expressa cap senyal d’existència autònoma i significativa fora d’aquesta relació reproductiva, quedarà reclosa dins la llar, espai privat i domèstic diferenciat de l’esfera pública a la qual no tindrà cap mena d’accés. Aquest és un bon exemple de com els poders d’un moment i la seva concepció del món marquen l’imaginari global d’una societat i fins i tot la transcendeixen.

Rafael Sanchis, Escena d’interior, 1911
Rafael Sanchis, Escena d’interior, 1911

L’imaginari masculí ha tractat el cos de dona com si d’un objecte més es tractés. Aquesta objectualització del cos femení, al llarg de la història de l’art, va de la mà de la normalització i naturalització de la violència sobre ella i el seu cos. Des de les escenes mítiques de raptes i violacions de dones, que formen part de l’imaginari de les societats històriques i que podem resseguir a través de l’art des d’Egipte fins avui mateix, representada per la publicitat, ens trobem amb la idea de la dona-objecte formant part de la nostra cultura visual, igual que ho fa la violència sobre els seus cossos.

Gerald Edward Moira, Heracles i Deianira, 1893
Gerald Edward Moira, Heracles i Deianira, 1893

La paciència i resistència dels objectes artístics

Si ens hi fixem, les obres exposen i assenyalen d’una manera pacient i persistent veritats a l’espera de mirades crítiques i curioses que vulguin preguntar-se per què les coses són com són. A través de l’art podem esbrinar, com diria Simone de Beavuoir, els processos a través dels quals les dones “no neixen, es fan”. Quan Didi-Huberman afirma que les imatges “toquen allò real” es refereix precisament a la seva capacitat d’afectar la nostra mirada i obrir noves possibilitats, no només d’observació, sinó de comprensió del món. Les feministes això ho sabem molt bé, així l’art és un dels nostres dispositius preferits per desconstruir l’imaginari patriarcal i un fructífer camp d’experimentació per presentar alternatives que re-configurin i alliberin el nostre imaginari.

Enllaços relacionats

Les dones en l’art. De la figura inventada al cos propi. Itinerari virtual

Dones Artistes del Museu Nacional

Lluïsa Vidal, una dona artista en un món d’homes 

L’evolució de la dona il·lustrada a l’art 

Identitats femenines en l’art

Júlia Lull
Historiadora del l’art, especialista en estudis de gènere
Z_ Guest blogger

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.