La influència de Dürer a la col·lecció d’art del Renaixement i el Barroc del museu

Joan Yeguas

Albrecht Dürer fou un reconegut pintor i gravador alemany de l’època del Renaixement. La seva obra estampada va ser fonamental per a l’art pictòric i escultòric del segle XVI arreu d’Europa. La influència del gravat com a font d’inspiració és un tema conegut i estudiat pels especialistes. A Itàlia, val la pena destacar el testimoni de Giorgio Vasari en la biografia de Pontormo (vegeu les “Vite” de l’edició del 1568), quan esmenta l’arribada de nombrosos gravats de Dürer, i com aquests eren imitats o serviren d’inspiració per la major part dels artistes florentins de la primera meitat del segle XVI. També és interessant seguir el rastre del mestre alemany per l’art del segle XVI produït a la península ibèrica, com ja va deixar escrit Diego Angulo l’any 1944 (o altres estudiosos posteriors, com Francisco J. Sánchez Cantón, Ana Ávila, Carmen Morte, Joaquim Garriga).

Angulo afirma que alguns artistes copien fidelment a Dürer, fins i tot de manera servil, sense inconvenient en repetir les escenes, però també n’hi ha que d’altres que només es limiten a prendre motius solts, mentre uns tercers transformen tant les composicions originals que és difícil advertir la relació amb el model. Les estampes es difongueren gràcies a la circulació del comerç i a la vinguda de pintors forans, mitjançant les quals els artistes se’n assabentaven i es podien fer ressò de les novetats que hi havia en el panorama internacional.

Entre els pintors actius a Catalunya al segle XVI que usen el gravador alemany trobem al Mestre de Castelsardo, Joan de Burgunya, Pere Matas (també el seu fill Joan Matas), Joan Gascó, Perris de Fontaines, Blai Guiu (abans anomenat Mestre de Balaguer), Pere Nunyes, el Mestre de Castelló d’Empúries, Pietro Paolo de Montalbergo o Perris de la Roca; sense oblidar el cas d’escultors com Damià Forment o Jeroni Xanxo.

En tot cas, cal fer notar que Dürer no fou l’únic gravador a qui els pintors van reproduir, també es va usar gravadors nordics (com Martin Schongauer, Israhel van Meckenem el jove, Lucas van Leyden, Albrecht Altdorfer, Cornelis Cort, etc) o italians (Marcantonio Raimondi –fent ressò de les pintures de Rafael-, Ugo da Carpi, Marco Dente, Agostino Veneziano, Jacopo Caraglio, Giulio Bonasone, Giovanni Battista d’Angeli, Enea Vico, Girolamo Macchietti o Agostino Carracci, entre molts d’altres).

Artistes del Museu Nacional que s’inspiren en Dürer

Això expressat en els paràgrafs anteriors, té el seu reflex en la col·lecció d’art del Renaixement i el barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Un dels exemples més primerencs és el Mestre de Castelsardo, en les seves taules procedents del retaule de Sant Vicenç de Sarrià, datat entre 1500 i 1510.

Joan Bosch i Ballbona va notar com un grup de consellers de l’escena de Sant Vicenç a les Graelles, s’havien agafat d’alguns espectadors de l’estampa de l’Ecce Homo de Dürer, dins la sèrie la Gran Passió (1497-1500); i va prendre model del mestre alemany en la col·locació de personatges en altres taules, com Martiri dels deu mil (1496), la Prostituta de Babilònia (1498) o Conrad Celtis entregant el seu llibre a Maximilià I (1502).

Dürer, Ecce Homo, 1497-1500
Mestre de Castelsardo, Sant Vicenç a les Graelles, 1500-1510

També es coneixen altres casos: el gravat de la Mare de Déu del Mico (1496) s’adverteix en la Mare de Déu amb Nen Jesús i sant Joanet pintada per Joan de Burgunya entre 1515 i 1525.

El Naixement de la Verge (1503) està al darrere d’escenes com el Naixement de sant Eloi a les portes del Retaule de Sant Eloi dels argenters realitzades per Pere Nunyes entre 1526 i 1529 i en el Naixement de la Mare de Déu tallat en alabastre per Damià Forment entre 1520 i 1525.

Dürer, Mare de Déu del Mico, 1496
Joan de Burgunya, Mare de Déu amb Nen Jesús i sant Joanet, 1515-1525

El “Descens de Crist als llimbs” (1512) es distingeix clarament en Crist als llimbs, realitzada per una anònim d’escola alemanya cap al 1520, una taula que té una versió molt similar en una obra conservada en el Museum of Fine Arts de Budapest (fins i tot en mides); o el del “Camí del Calvari” (1511) està a la base de la mateixa escena Crist camí del Calvari del retaule de Sant Martí, procedent d’Arenys de Munt, dut a terme per Pere Serafí entre 1543 i 1546.

Dürer, Descens de Crist als llimbs, 1512
Anònim, Crist als llimbs, cap a 1520

L’influx durerià també es manifesta en altres obres del fons de la col·lecció del museu. Un cas paradigmàtic és el Retaule de la Passió de Crist pintat pel Mestre d’Astorga i datat cap al 1530, en el qual, de les set escenes que conservem del conjunt, en tres distingim una estampa del mestre alemany: la Captura de Crist (1508), la Flagel·lació (1512) i la Ressurrecció (1509).

Dürer, Captura de Crist, 1508
Mestre d’Astorga, Retaule de la Passió de Crist, 1530

Un altre cas similar és el d’un tríptic de petit format amb el Plany del Crist Mort, obra anònima, d’escola aragonesa, de la primera meitat del segle XVI; doncs, l’artista també usa tres gravats de Dürer: el citat fa poc de la Ressurrecció (1509) i l’Ecce Homo (1512), així com l’Expulsió del Paradís d’Adam i Eva (1510) que podem contemplar a les portes del conjunt amb la tècnica de la grisalla.

Dürer, Expulsió del Paradís d’Adam i Eva, 1510
Tríptic amb el Plany del Crist Mort, entre 1510-1550

També una taula amb la Santa Trinitat, que manlleva quasi literalment l’escena del gravat homònim (1511); una pintura flamenca de qualitat excepcional, que estilísticament cal relacionar amb un pintor actiu a Anvers a la primera meitat del S.XVI.

Dürer, Santa Trinitat, 1511
Santíssima Trinitat, 2a meitat segle XVI

Finalment, els gravats de Dürer van continuar gaudint d’enorme prestigi en la majoria d’obradors de la geografia espanyola durant el segle XVII, suggestionant diferents escoles com la sevillana, la madrilenya o la valenciana (tal com han estudiat Benito Navarrete, Alfonso E. Pérez Sánchez o Fernando Benito). Un exemple d’això el trobem en l’Anunciació signada per Francisco de Solís, i datada l’any 1664, malgrat s’hagi parlat que prengui el model de Tiziano, clarament ens porta cap a una estampa homònima del mestre alemany (1510).