La Guerra Civil espanyola al Museu Nacional: noves obres, nous artistes

3.003
Eduard Vallès i Elena Llorens

La Guerra Civil espanyola és, sens dubte, un dels conflictes bèl·lics més sagnants de la història europea del segle xx i com a tal no només va obrir una ferida profunda en la societat espanyola, sinó que també va deixar una empremta indeleble en la producció artística del moment, determinant-la formalment i temàtica.

A causa de circumstàncies històriques diverses, les col·leccions del Museu Nacional apleguen un fons important d’obres realitzades durant la guerra, en què destaca un contingent molt rellevant quant a quantitat i qualitat procedent del Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París de l’any 1937, una dada poc coneguda pel gran públic.

Interior de la sala dedicada al Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París de 1937. D’Esquena, la Banyista de Francisco Peréz Mateo; a la dreta Al·legoria de l’afusellament de García Lorca de Fernando Briones, i Ciutat bombardejada d’Eduardo Vicente.
Interior de la sala dedicada al Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París de 1937. D’Esquena, la Banyista de Francisco Peréz Mateo; a la dreta Al·legoria de l’afusellament de García Lorca de Fernando Briones, i Ciutat bombardejada d’Eduardo Vicente. Foto: Marta Mérida

L’any 2014, amb motiu de la renovació de les sales permanents d’art modern, es va apostar per cloure el recorregut expositiu amb un espai de nova creació titulat “Art i Guerra Civil”, en el que era tota una declaració d’intencions de la institució i una posada en valor d’una part, petita però representativa, del fons artístic d’aquest període.

Transcorreguts set anys, des del Museu Nacional hem considerat que aquest espai podia potenciar-se a diversos nivells: pel que fa al discurs, al nombre d’obres i a l’espai expositiu, més que més tenint en compte que un dels eixos de la programació d’aquest 2021 gira al voltant de la Guerra Civil a partir d’un seguit d’exposicions, intervencions artístiques i activitats de signe ben divers.

Així, la renovació de les sales dedicades a l’art de la Guerra Civil ha suposat, en primer lloc, destinar-hi tres espais més, fins a cinc sales, la qual cosa permet exposar 43 artistes diferents i un total de 108 obres entre pintura, escultura, dibuix, fotografia, gravat i cartell, en la línia de combinar registres artístics diversos al marge de jerarquies, com a la resta de la col·lecció d’art modern. A banda, també permet donar visibilitat al paper moneda emès durant la Guerra Civil que es conserva al fons del Gabinet Numismàtic, i se segueix comptant amb el cinema, de nou amb la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya.

Pel que fa als espais expositius, aquests responen, en termes generals, a grups temàtics definits per la iconografia, que en gran mesura monopolitzen escenes, personatges i situacions pròpies del conflicte bèl·lic. Com a dada rellevant, cal destacar que la meitat de les obres mai havien estat exposades a les sales permanents, la qual cosa per si sola indica que estem davant d’una aposta nova i radical per cloure la col·lecció permanent d’art modern.

Els bombardejos i el paper de la dona durant la guerra

Andrés Fernández Cuervo, Bombardeig, 1937
Andrés Fernández Cuervo, Bombardeig, 1937

El recorregut comença amb un espai (sala 76) dedicat als bombardejos i a les dones en temps de guerra, on conviuen pintures de barris bombardejats i visions d’avions en ple bombardeig, unes imatges d’una gran modernitat. Per exemple, un dibuix d’Enric Climent o un gravat d’Andrés Fernández Cuervo, ambdós de gran economia cromàtica, mostren l’horror de la població civil fugint sota la visió amenaçant d’uns avions negres. Aquesta imatge es replica en diverses obres de l’època a causa precisament del seu caràcter inèdit fins aleshores, l’atac aeri indiscriminat contra civils indefensos, que fou copsat de seguida pels artistes.

Fotomural del Pavelló de la República realitzat per Josep Renau amb la imatge d’una miliciana. Imatge. RMN; i J. Pons [?]. Lina Ódena, 1937. Procedent de l’«Exposició Internacional» de París, 1937

Les dones artistes ocupen un espai combinat amb representacions de les dones com a víctimes o heroïnes, en què destaca el cas de les cèlebres milicianes. Per primer cop s’exposen dues artistes molt desconegudes, Juana Francisca Rubio i Àngela Nebot, amb sengles obres que van participar en l’Exposició Trimestral d’Arts Plàstiques de 1938. Totes dues obres són colpidores, i especialment crua és la representació d’una mestra d’escola que acaba de ser afusellada dins de l’aula a la tela de Nebot. La figura de la miliciana centra la iconografia d’un parell d’obres: el retrat de Lina Ódena, d’un desconegut J. Pons, i la gran tela de Celso Lagar que ha estat dipositada pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, les quals, per sobre de qualsevol consideració formal, tenen un indubtable valor històric i documental. Recordem que Lina Ódena fou una jove militant comunista que s’allistà voluntària a les milícies i que va preferir llevar-se la vida abans que caure en mans dels insurrectes.

Àngela Nebot, Santa Cultura, màrtir del feixisme, 1937
Àngela Nebot, Santa Cultura, màrtir del feixisme, 1937
Afusellaments a la plaça de toros de Badajoz de Martí Bas i l’escultura en guix d’El Madriles, de Josep Viladomat
Afusellaments a la plaça de toros de Badajoz de Martí Bas i l’escultura en guix d’El Madriles, de Josep Viladomat. Foto: Marta Mérida

En aquesta dialèctica víctimes-herois (Lina Òdena té aquesta doble condició) destaquen la pintura de gran format Afusellaments a la plaça de toros de Badajoz, de Martí Bas, i el retrat escultòric a mida natural que Josep Viladomat realitzà del milicià madrileny Ramón Vía, més conegut com El Madriles. Ambdós són a la sala 77, en diàleg amb els cartells republicans presents en aquest espai des de la renovació del 2014, signats per alguns del noms més cèlebres de la història del cartellisme de guerra com Josep Renau, Carles Fontserè o el mateix Martí Bas. Properament, aquests cartells republicans tindran la seva rèplica amb la presència de cartells del bàndol insurrecte, cosa que permetrà reproduir la dialèctica propagandística que va produir-se en aquell moment històric.

El Pavelló de la República de París. Exèrcits i evacuacions

El següent espai està dedicat íntegrament al Pavelló de la República (sala 79), on es combina l’element didàctic amb el patrimonial: s’hi projecten fotografies d’aquest edifici en algunes de les quals es poden veure en context obres de la col·lecció del Museu Nacional que hi van ser presents, com és el cas de l’escultura Banyista, de Francisco Pérez Mateo, que, juntament amb la Montserrat de Juli González i algunes escultures de Picasso, va estar exposada a l’exterior de l’edifici projectat per Josep Lluís Sert i Luis Lacasa; o de Ciutat bombardejada, d’Eduardo Vicente, i les Espigolaires, de Miguel Prieto.

Exterior del Pavelló de la República. Rampa d’accés al primer pis, al fons l’escultura en guix Banyista de Francisco Pérez Mateo. Imatge: Centro Documental de la Memoria Histórica ; Francisco Pérez Mateo, Banyista, cap a 1935

Malgrat que no surti en cap de les fotografies d’època que es conserven, la pintura Al·legoria de l’afusellament de Federico García Lorca, de Fernando Briones, testimonia l’homenatge que el Govern de la República va retre explícitament al poeta afusellat en el magnífic aparador de propaganda que fou el Pavelló. Malgrat tenir aquest espai específic, hi ha altres obres amb aquesta mateixa procedència repartides per les cinc sales, gairebé una quarantena entre escultures, pintures, dibuixos i gravats. D’aquests darrers, destaquen les sèries satíriques de Francisco Mateos i Ramón Puyol, de gran força expressiva i que permeten unes suggestives lectures en clau sociològica dels diferents agents del conflicte bèl·lic.

El quart espai (sala 78) està dedicat a una de les iconografies més habituals en qualsevol guerra: els soldats, l’exèrcit. Amb un llenguatge proper al realisme social, en alguns casos fins i tot al muralisme mexicà, s’exposen pintures de soldats descansant o a les trinxeres, que a la sala apareixen confrontades, deliberadament, amb pintures que palesen el drama de les evacuacions massives de la població civil. Hi destaquen l’Evacuació, d’Helios Gómez, i la tela Captius, d’Antoni Costa; aquesta darrera, val a dir, treu a la llum una iconografia molt menys explotada per les arts plàstiques: els presoners de guerra (en aquest cas, de les files insurrectes).

Helios Gómez, Evacuació, 1937; i Antoni Costa, Barcelona, Captius, cap a 1937

Fotoperiodisme i cinema en temps de guerra

El darrer espai (sala 80) està dedicat a la fotografia en la seva variant de fotoperiodisme, amb instantànies emblemàtiques de noms com Agustí Centelles o Antoni Campañà, de qui per primer cop s’exposen fotografies a la col·lecció permanent del museu, concretament el Fuseller, dipositat recentment per la família Campañà,i sis fotografies cedides en préstec per la família que daten del juliol del 1936, quan a Barcelona va esclatar la revolució i es van profanar, entre d’altres, les tombes del convent de les Saleses al passeig de Sant Joan.

En confrontació amb aquestes imatges, el museu presenta un dibuix de Pere Pruna, d’adquisició recent, que representa una miliciana contemplant el cadàver d’una d’aquestes monges. En un espai contigu es projecten diverses filmacions d’època, entre elles Le martyre de la Catalogne (Catalunya màrtir), de Laya Films, la productora cinematogràfica del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que mostra els efectes devastadors dels bombardejos sobre la població civil, especialment a Barcelona i Lleida. També es projecta un fragment d’una filmació del Movimiento Revolucionario (CNT-FAI) amb imatges que corresponen al mateix episodi de profanació de les tombes del convent de les Saleses. El joc visual entre dibuixos, fotografies i cinema forma part d’un plantejament museogràfic que permet establir diàlegs i interaccions entre els diferents registres artístics de les sales.

Pere Pruna, Trobada d’una miliciana amb la mort, cap a 1936-1939; i Antoni Campañà, Sense títol [Exhibició de les mòmies de les monges, convent de les Saleses], 1936. Dipòsit família Antoni Campañà

El disseny expositiu ha estat obra d’Anna Alcubierre, que ha mantingut perfectament l’equilibri entre els criteris museogràfics que imposa la col·lecció permanent i diversos elements nous que ajuden a potenciar l’atmosfera de l’espai expositiu. D’ara en endavant, aquestes sales seran sens dubte un espai de referència de l’art produït durant la Guerra Civil espanyola, en la mesura que ofereixen una mirada sobre el conflicte en tota la seva complexitat i posen en valor un nombre important d’obres del fons del Museu Nacional, la meitat de les quals mai havien estat exposades a la col·lecció permanent.

Enllaços relacionats

Noves sales d’art i guerra civil

La guerra infinita. Antoni Campañà

Antoni Campañà. Les tensions d’una mirada (1906-1989) [Exposició en línia]

Elena Llorens
i
+ posts

Art modern i contemporani

Eduard Vallès
Art modern i contemporani

One comment

  • ¡Qué obras tan increíbles, son preciosas, me encantaron!

  • Respon a Más información Cancel·la les respostes

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.