El fons d’obres de la Guerra Civil del Museu Nacional: història i memòria

939
Elena Llorens i Eduard Vallès

Com a continuació de l’entrada de la setmana passada, en què donàvem compte de les principals novetats que el visitant trobarà al remodelat espai “Art i Guerra Civil” de la col·lecció d’art modern, avui posarem el focus en l’important fons d’obres d’aquest període que conserva el Museu Nacional, vora 270 peces, sense les quals no hauria estat possible abordar una remodelació d’aquesta envergadura. La pregunta més repetida aquests dies és: com és que el museu té totes aquestes obres de la Guerra Civil?   

Ricard Verde, Espanya, 1937
Ricard Verde, Espanya, 1937

Un fons amagat durant quaranta anys

A mitjan dècada de 1980, el Museu d’Art Modern de Barcelona —les col·leccions d’art dels segles xix i xx del qual es van integrar el 2004 al Museu Nacional d’Art de Catalunya en virtut de la Llei de museus aprovada el 1990— va emprendre la revisió dels seus fons amb vista a la publicació del catàleg del fons de pintura. Aquella revisió va consistir no només a posar en solfa catalogràfica les peces sinó, en alguns casos, a localitzar-les en les diferents dependències de titularitat municipal en què constava que s’havien dipositat al llarg de la història del museu.

Als magatzems del Palau Nacional, seu aleshores del Museu d’Art de Catalunya, també s’hi van trobar i documentar diverses pintures pertanyents a aquesta col·lecció que segurament hi havien quedat emmagatzemades des del final de la guerra, quan es va decidir la segregació de les col·leccions modernes del Museu d’Art de Catalunya, inaugurat el 1934, per formar un museu independent a l’antic Arsenal del parc de la Ciutadella. El fet més sorprenent, però, va ser localitzar-hi un contingent d’obres de temàtica de guerra —de la Guerra Civil espanyola, més en concret— que, literalment, no havia vist mai la llum pública. Com era possible?

Fernando Briones, Al·legoria de l’afusellament de Federico García Lorca, 1937; Amado Oliver, Després d’un bombardeig, 1937  

No se sap de ciència certa com, quan i per què van arribar a Montjuïc aquestes obres, ni per què a aquelles altures encara no havien sortit del cau on estaven “amagades”, tenint en compte que ja feia deu anys que Espanya havia deixat enrere la dictadura, circumstància que va merèixer diverses crítiques en el seu moment. Per contra, és fàcil imaginar que van ser ocultades durant més de quaranta anys a fi de preservar-les d’una destrucció possiblement segura per tal com totes eren obra d’artistes compromesos amb la República: Alberto Sánchez, Horacio Ferrer, Manuel Ángeles Ortiz, Antonio Ballester, Emiliano Barral, Antonio Rodríguez Luna, José Bardasano, Juana Francisca Rubio, Salvador i Pitti Bartolozzi, Fernando Briones, Ramón Puyol, Enric Climent, Gregorio Prieto, Ramón Gaya, Helios Gómez, Apel·les Fenosa, Francisco Mateos, Eduardo Vicente, Josep Viladomat, Ginés Parra, Arturo Souto, Santiago Pelegrín, Miguel Prieto, i un llarg etcètera de pintors, escultors, dibuixants i gravadors, alguns dels quals molt desconeguts.

José Antonio González Ballesteros, ¡Compañeros!, 1936; i Ginés Parra, Masses-resum, c. 1937
Juana Francisca Rubio, Heroi, c. 1937; i Santiago Pelegrín, Bomba a Tetuán (Madrid), 1937

Sigui com sigui, aquest fet no va tardar a ser celebrat i la majoria de les obres es van exposar públicament a la mostra titulada Art contra la guerra, que va tenir lloc el 1986 al Palau de la Virreina de Barcelona, comissariada per Pedro Azara. L’any següent, l’aleshores Centro de Arte Reina Sofía va exposar a Madrid una part molt substancial d’aquest fons en una mostra dedicada íntegrament al Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, el catàleg de la qual, signat per la comissària, Josefina Alix, és avui encara una referència per a l’estudi d’aquest episodi cabdal per a l’art modern espanyol.

Els reversos, la clau per desentrellar la procedència de les obres

De resultes de la recerca duta a terme per a aquestes dues exposicions, es van poder aclarir algunes de les incògnites que havien planat damunt les obres i els seus respectius autors en el moment de ser descobertes i, el que és més important i menys conegut: la presència de dos models d’etiqueta diferents en el revers de moltes de les pintures va permetre dilucidar la procedència de les obres i, en conseqüència, fer llum sobre una part substancial de la seva història;  de retruc, es van començar a lligar caps de per què havien acabat als magatzems del Palau Nacional.

Revers de l'oli de Santiago Pelegrín Bomba a Tetuán (Madrid), amb l'etiqueta de l'Exposició de Arte y Técnicas de París, 1937 que certifica que va ser exposada al Pavelló de la República
Revers de l’oli de Santiago Pelegrín Bomba a Tetuán (Madrid), amb l’etiqueta de l’Exposició de Arte y Técnicas de París, 1937 que certifica que va ser exposada al Pavelló de la República

La inscripció estampada en el primer model d’etiqueta, “Exposición de Arte y Técnicas de París 1937 / Pabellón de España”, va deixar bocabadat a tothom perquè posava el punt i final a una història que havia quedat en suspens des del 1939: durant més de quaranta anys s’havia considerat que les obres que havien participat en la secció d’Arts Plàstiques del Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París el 1937, inaugurat el 12 de juliol, s’havien perdut irremeiablement: o bé havien estat destruïdes ves a saber per qui i quan, o bé no havien tornat mai de París. El cas és que molts dels artistes participants van viure quatre llargues dècades preguntant-se què se n’havia fet de les obres que un bon dia havien enviat desinteressadament a París per contribuir a exhibir davant del món l’excel·lent to muscular de què gaudia la cultura espanyola sota el règim republicà i desmentir, de passada, les notícies tergiversades que escampaven els insurrectes. Alguns d’ells van morir sense conèixer el final de la història; d’altres, encara vius a mitjan anys vuitanta, van poder recuperar les seves obres profundament emocionats; i, encara, els hereus que ho van sol·licitar van tenir l’oportunitat de recuperar allò que per dret els pertanyia. En total, una seixantena d’obres van ser restituïdes als seus legítims propietaris, algunes de les quals actualment es poden veure en altres col·leccions públiques de l’Estat, com l’icònic Madrid 1937 (Aviones negros), d’Horacio Ferrer, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.

Miguel Prieto, Espigolaires, c. 1937; i Fernando García Alegría, Mare davant el seu fill mort, 1937

La recerca duta a terme per Josefina Alix va ser determinant per a lligar tots els caps: les obres es van enviar a París des de València, on a la primavera del 1937 estava instal·lat el Govern de la República, i una comissió creada ex profeso s’havia encarregat de la selecció de les peces; en desmuntar-se el pavelló a la primavera de l’any següent, els camions que van retornar a Espanya amb tot el material es van aturar a Barcelona perquè, a part que el Govern s’havia vist obligat a traslladar-s’hi davant l’avanç de les tropes insurrectes, les comunicacions per terra amb València estaven tallades. És de lògica pensar que als artistes valencians i d’altres indrets de l’Estat que havien estat seleccionats els fou materialment i logísticament impossible anar a recollir les obres, la guerra avançava implacable i el final era cada cop més a prop… No sabem si, dels camions, les obres van anar directament al Palau Nacional o si primer van “dormir” en un altre dipòsit de la ciutat; tampoc sabem qui va donar l’ordre de traslladar-les-hi, ni qui d’ocultar-les durant tants anys. Vista la repressió que es va desencadenar a partir del 39, es va fer molt santament. Gràcies a això avui tenim una imatge molt precisa del paper que van tenir les arts plàstiques en el Pavelló Espanyol de l’Exposició de París.

La segona etiqueta, amb la inscripció “Ministerio de Instrucció Pública y Sanidad / Concurso de pintura, escultura, grabado y dibujo – Año 1937”,  va permetre reconstruir un episodi important més per a l’art espanyol en temps de guerra, alhora que va deixar definitivament establerta la procedència de l’altre gran gruix d’obres descobertes. Deixem que sigui el llenguatge administratiu de l’època el que ens informi dels motius que van dur el Ministeri a convocar aquest concurs el setembre de 1937: “La necesidad de recoger la exaltación plástica que motiva la gesta heroica del pueblo español, dispersa hoy en parciales manifestaciones, de mantener viva y con sentido de continuidad nuestra tradición artística, y de conseguir que las múltiples facetas del momento puedan tener adecuada repercusión, mueven a este Ministerio a preocuparse de la situación de nuestros artistas, buscando el estímulo y ayuda necesarios para sus creaciones. A este fin el Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad, a propuesta de la Dirección General de Bellas Artes, convoca a un amplio concurso de pintura, escultura y grabado […]”.

Etiqueta que porten enganxada moltes de les obres que van participar al Concurs de pintura, escultura, gravat i dibuix convocat pel Ministeri d’Instrucció Pública el 1937
Etiqueta que porten moltes de les obres que van participar en el Concurs de pintura, escultura, gravat i dibuix convocat pel Ministeri d’Instrucció Pública el 1937

Més enllà dels objectius que es perseguien, que no entrarem a valorar en aquest escrit, el que interessa aquí és destacar que les bases del concurs preveien organitzar una exposició amb les obres seleccionades, a més d’un seguit de recompenses econòmiques per a les premiades. Les circumstàncies històriques excepcionals van fer que els terminis de lliurament s’anessin ampliant fins al desembre i que finalment el Ministeri optés per reconvertir l’exposició de les obres seleccionades en la primera d’una sèrie d’Exposicions Trimestrals que, malauradament, no va tenir continuïtat. La mostra s’inaugurà amb èxit l’agost del 1938 al Casal de la Cultura de Barcelona (recordem que el Govern espanyol estava instal·lat a Barcelona des de la primavera), i entre els guardonatshi havia El Madriles, de Josep Viladomat, i Bombardeig, d’Enric Climent, obres actualment exposades. Però són molts més els artistes que hi van concórrer, i queda clar que la majoria tampoc va poder anar a recollir les peces un cop clausurada la mostra. El gran nombre de peces emmagatzemades al Palau Nacional procedents d’aquest concurs i posterior exposició així ho certifiquen.

Apel·les Fenosa, Lleida, 1938; i Enric Climent, Bombardeig, 1937
Francisco Mateos, Nit, 1937; i Arturo Souto, Nova família, 1937

La història va voler, doncs, que més o menys per la mateixa època (estiu del 1938) a Barcelona s’hi aplegués un conjunt d’obres de temàtica majoritàriament de guerra i procedència diversa però amb un denominador comú: el seu obert antifeixisme. No és estrany que a partir del gener del 1939 calgués entaforar-les en algun amagatall segur i dissimulat.

Enllaços relacionats

La Guerra Civil espanyola al Museu Nacional: noves obres, nous artistes

Noves sales d’art i guerra civil

Guerra Civil, art, conflicte i memòria

La guerra infinita. Antoni Campañà

Antoni Campañà. Les tensions d’una mirada (1906-1989) [Exposició en línia]

Eduard Vallès
i

Elena Llorens
Art modern i contemporani

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.