Identitats femenines en l’art

17 de juliol de 2014

4.001

Ramon Casas. La mandra, cap a 1898-1900.

La col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un gran nombre d’obres en les quals la imatge de la dona assoleix un gran protagonisme, i esdevé un veritable reclam publicitari. Lluny de perpetuar-se l’estereotip icònic més convencional que projecta un clixé cultural fix, que associa la dona amb determinats comportaments maternals o activitats de la llar, el cartell modern descobreix noves facetes de la condició femenina, fins llavors poc explorades. En coincidència amb el final del segle XIX, aquesta transformació cultural i social s’intensifica i els artistes reflecteixen els nous models femenins: el decadentisme o el simbolisme contribueixen a forjar una actitud esteticista, que sublima la figura de la dona com a font d’evasió davant una realitat insatisfactòria.

La reivindicació de la mandra

Les protagonistes adopten, sense cap mena de pudor ni vergonya, una actitud indolent, d’abandonament, ocupades en la realització d’activitats ocioses i es recreen en el plaer del dolce far niente. Així, el cartell Cigarrillos París esdevé un dels exemples que millor sintetitzen l’èxit d’un moviment estètic en el qual una dona, ocupada en l’acte de fumar amb absoluta delectança, esdevé la còmplice necessària per arribar als objectius publicitaris perseguits. Visualment, el missatge apareix reforçat per la presentació de l’efecte causat pel fum que desprèn la cigarreta encesa.

Aleardo Villa. Cigarrillos París, 1901.

Fernand Touissant. Café Jacqmotte, 1897.

Henri Privat-Livemont. Rajah, 1899.

El motiu capriciós d’una voluta que adopta una forma geomètrica corpòria és un recurs molt freqüent en el llenguatge publicitari. Hi ha altres cartells en els quals veiem el mateix efecte causat per una columna de fum ascendent que, en aquests altres exemples, prové d’una tassa de te, cafè o cacau.

Sensualitat orientalista

El rerefons escapista, que té els seus precedents a la pintura orientalista i com a tema principal l’odalisca, s’emmarca en un context molt contemporani, que incorpora les novetats dels temps moderns. El refinament, l’elegància, la coqueteria o la sofisticació de les protagonistes constitueixen una mostra d’alguns dels nous valors que conrea la dona. Així, la moda, amb els seus gustos canviants i una àmplia gamma de productes adreçats a potenciar l’autoestima i el reconeixement social, és un dels indicadors de l’arrelament d’una nova cultura en la qual la bellesa ocupa un lloc central.

La construcció d’aquest model femení no és privatiu del cartell publicitari. La pintura inclou exemples molt representatius d’aquesta iconografia. Així, la influència orientalista és molt present des de l’època romàntica i produccions com L’odalisca de Marià Fortuny, obra de 1861, malgrat la seva dependència de les fonts literàries, emergeix com un dels primers i més destacats exemples de produccions d’aquestes característiques. Sense pretendre-ho, Fortuny codificarà l’estereotip del somni orientalista, personificat per la imatge d’una dona sensual, que exhibeix la seva nuesa sense cap mena de recança. En el context d’una societat puritana, que únicament acceptava la representació del nu si s’emmarcava en una narració bíblica o apareixia encobert per una escena mitològica, és fàcil entendre que la crítica no veiés amb complaença l’exposició d’una obra que resultava ser massa transgressora.

Marià Fortuny. L’odalisca. Roma, 1861.

Les malalties de l’ànima

Curiosament, amb prou feines dues dècades més tard, els pintors del període de la Restauració borbònica, actius a Catalunya durant la Febre d’Or, van convertir la dona en un dels motius més recurrents de la pràctica pictòrica. Si prescindim del sentit anecdòtic i literari de les escenes, o del decorativisme ambiental, moltes produccions de Ramon Casas, com per exemple el Retrat d’Isabel Llorach (1901), són encara deutores d’una tipologia de dona que transmet elegància, sofisticació i un alt estatus social.

Romà Ribera. De soirée. Barcelona, cap a 1894.

Tanmateix, coexisteixen altres models femenins en els quals l’eufòrica joie de vivre és reemplaçada per un estat de malenconia, de desafecció existencial, que sumeix la dona en un estat d’abatiment, de profunda tristesa, incapaç de suportar els seus quefers quotidians. Aquesta estranya malaltia que obeeix causes metafísiques i no físiques, coneguda amb el terme poètic de spleen, encunyat per Charles Baudelaire, esdevé un emblema de la modernitat.