Casagemas, reivindicat. Història d’una llarga recerca i d’una exposició

Vista de la sala d’exposició amb el títol de l’entrada.

L’exposició Carles Casagemas. L’artista sota el mite és el resultat d’un notable treball coordinat entre tots els departaments del Museu Nacional. L’origen del meu interès per Carles Casagemas prové de molts anys de dedicació com a comissari d’exposicions i autor de publicacions diverses sobre Picasso. La figura de Casagemas és clau en els anys de formació de Picasso, tant des de l’òptica biogràfica com, sobretot, des de la plàstica. A partir del seu suïcidi, Casagemas esdevé material de treball de Picasso i sobre ell construeix una de les sèries més impactants mai realitzades, que tindria com a zenit La vida, obra mestra del període blau protagonitzada per Casagemas. El revers amarg d’aquest monumental homenatge postmortem fou la gairebé completa desaparició de Casagemas com a artista, sobre el qual es projectaria una gran ombra durant molts anys. Precisament, l’objectiu de l’exposició –i de la monografia que l’acompanya– és reivindicar i, sobretot, mostrar quina va ser l’aportació de Casagemas al món de l’art.

Carles Casagemas. Autoretrat. Galeria Artur Ramon

Carles Casagemas. El mercat, c. 1899. Cortesía Fundación Almine y Bernard Ruiz-Picasso para el Arte.

Tant la publicació com l’exposició són el resultat d’una recerca duta a terme durant molts anys en què vaig obrir un Arxiu Casagemas, que anava omplint a mesura que trobava nova documentació: cites, obres o qualsevol informació sobre la seva personalitat. El punt d’inflexió tingué lloc l’agost de 2008, en què vaig contactar amb un familiar de Casagemas que tenia molta informació inèdita sobre la família de l’artista. Després d’algun intent previ, finalment se’m va encarregar des del Museu Nacional de fer una exposició monogràfica sobre l’obra de Casagemas. La disposició museogràfica es desenvolupa en 6 àmbits amb les obres de Casagemas i un àmbit estrictament documental. El recorregut expositiu és temàtic, però amb una certa estructura cronològica. En total s’hi exposen 38 obres, on destaquen 4 olis inèdits com ara Marina, la primera obra coneguda de Casagemas; Paisatge amb gran arbre, atribuïda a partir d’aquesta recerca, o bé dues obres que Picasso va guardar durant tota la seva vida i que mai abans havien estat publicades ni exposades, El mercat i Carrer de París.

Aquest conjunt és una part important de la producció coneguda de Casagemas, però tenim constància que moltes de les seves obres han desaparegut. A la monografia he publicat per primer cop un inventari de totes les obres conegudes –un total de 45–, amb les exposicions, la bibliografia i la procedència de cadascuna. Tota aquesta feina l’he realitzada visitant els propietaris i veient in situ cadascuna de les obres. En aquest sentit, he tingut tot l’ajut del Departament de Conservació Preventiva del Museu Nacional, a partir dels informes tècnics realitzats de les obres. També en col·laboració amb aquest departament hem pogut analitzar diverses peces de les quals hi havia dubtes sobre l’autenticitat, amb l’objectiu de bastir un inventari el més acurat possible.

A la publicació, en l’àmbit biogràfic de Casagemas aboquem moltes dades mai publicades sobre la seva família (amb fotografies inèdites) o sobre els seus estudis i tallers, per exemple hem localitzat el del carrer Nou de la Rambla, 57 o bé hem mostrat per primer cop la ubicació del de la Riera de Sant Joan, 17. També es documenten, per primer cop, les 4 vegades que Casagemas va exposar als Quatre Gats i la més important va ser l’única exposició monogràfica que hi realitzà, entre el març i l’abril de 1900. També he publicat diverses crítiques inèdites d’aquestes mostres, concretament les de La Veu de Catalunya o del Diario de Barcelona. En aquest sentit, una de les feines més àrdues ha estat fer els buidatges de tota la premsa de l’època, tant a Barcelona com a París.

Carles Casagemas. Escena de carrer, 1898-1899. Col·lecció privada Felip Massot.

Carles Casagemas. Manola. Barcelona o París, 1900-1901. Col·lecció privada Felip Massot.

Al final del recorregut expositiu, hi ha el recull de documents diversos com ara cartes de Casagemas, fotografies relacionades, retalls de premsa sobre el seu suïcidi i crítiques de les seves exposicions, entre d’altres. Pel que fa a la seva tasca d’escriptor, aquí també s’exhibeix la prosa poètica inèdita, Amor gris, que vaig trobar a L’Eco de Sitges del 21 de gener de 1900 i que cal afegir als seus tres poemes ja coneguts, El llamp, Les il·lusions i Somni.

Amor gris de Carles Casagemas.

Amor gris, però, és probablement el més important de tots ja que és l’únic text conegut on verbalitza la seva actitud enfront d’una noia de la qual està enamorat. Fins ara no existia cap document tan explícit on Casagemas parlés dels seus sentiments en primera persona, d’aquí la seva transcendència. En aquest àmbit hem decidit exposar també 3 petits retrats que Picasso va pintar de Casagemas pertanyents a moments diferents de la seva relació.

Interactiu Galàxia Casagemas.

Per fer arribar al públic el màxim d’informació de la recerca realitzada, hem instal·lat un interactiu on, a través d’una pantalla tàctil, l’espectador pot visualitzar a la paret el que anomenem Galàxia Casagemas que conté informació sobre aspectes de la seva vida i obra distribuïts en apartats com “Família”, “Entorn artístic”, “Geografia Casagemas”, entre d’altres. Si es clica sobre ells van apareixent diferents entrades que projecten en el seu conjunt tota la cosmogonia de Casagemas. Conté més de 100 entrades, cadascuna amb textos i fotografies, tant d’obres com d’espais o personatges vinculats a Casagemas.

Notícia sobre el suïcidi de Carles Casagemas apareguda a Le Matin, 19 de febrer de 1901.

En aquest apartat també es mostren documents inèdits que aporten nova informació sobre els darrers moments de la seva relació amb Picasso, per exemple els articles de la premsa francesa que van parlar del suïcidi de Casagemas. A la monografia en citem un total de 12, alguns dels quals aporten informació completament inèdita. A partir de la premsa hem descobert que, abans de suïcidar-se, Casagemas no arribà a París procedent de Barcelona –com fins ara es pensava– sinó des de Madrid, fet que ens confirmaria que va fer un intent de reconciliació amb Picasso després d’haver-se barallat poc abans a Màlaga.

Louis Lépine, precepte de policia de París en el moment del suïcidi de Casagemas.

Tomba de Carles Casagemas. Cortesia de Christine Pinault.

Fins ara se sabia que Casagemas havia lliurat diverses cartes quan se suïcidà però, per dos diaris francesos, hem esbrinat que en realitat eren 7 cartes, una de les quals anava adreçada al prefecte de policia de París (Louis Lépine) i les altres a “amics que viuen a París o Madrid”, segons Le Matin. Això demostraria que, amb tota seguretat, una de les cartes anava dirigida a Picasso. Dissortadament les cartes eren proves policials que foren destruïdes anys més tard i en desconeixem el contingut, tal com m’informà el Service de la Mémoire et des Affaires Culturelles de la Prefectura de Policia de París. Casagemas va morir a l’Hospital Bichat a les 11 h de la nit i està enterrat al Cementiri de Saint-Ouen de París.

En definitiva, aquesta exposició i la publicació que l’acompanya volen ser una aportació al coneixement de la vida i l’obra de Casagemas de forma individualitzada i al marge de Picasso. L’exposició és de petit format, tal com correspon a un artista que morí als vint anys i deixà molt poca obra. El recorregut rep una il·luminació molt tènue –ja que la majoria de les obres són dibuixos– i les parets estan pintades en un color blau nocturnal. En tot moment s’ha intentat que la museografia sintetitzi la personalitat de Casagemas, de la mateixa manera que ell, amb la seva obra, va sintetitzar la seva època, una de les més brillants que ha viscut l’art català.

12. Carles Casagemas. Vianants. Col·lecció privada, Barcelona

Carles Casagemas. Vianants, 1899-1900. Col·lecció particular, Barcelona.

A partir de l’obra de Casagemas i atesa la velocitat a la qual va evolucionar la seva proposta artística, quin nivell hauria pogut assolir o quin tipus d’artista hauria estat si hagués viscut més enllà dels vint anys? Us convido a reflexionar-hi.