Juliette Raussin
Del museu com a temple al museu com a actor del seu present
Durant els darrers cinc mesos he tingut el privilegi d’incorporar-me al Departament de Museografia del Museu Nacional d’Art de Catalunya en el marc d’unes pràctiques curriculars. Aquesta experiència ha estat enriquidora en molts sentits i m’ha ensenyat molt sobre el funcionament de la institució museística, però també sobre la seva importància a la nostra societat. Així mateix, aquest període de formació també m’ha ofert l’oportunitat d’observar i reflexionar sobre el gran treball del Departament de Museografia, com també sobre les mutacions contemporànies de la institució museística.
El museu d’art tenia un paper real en els múltiples processos de canvi sociocultural mitjançant una àmplia oferta d’esdeveniments culturals. Els diferents projectes d’exposició que proposa el museu tenen com a objectiu no només mostrar la col·lecció, única al món, sinó també fer un dibuix de la societat i les seves preocupacions a través de les obres d’art.
Reserva de marcs del museu / Desplaçament d’obres a la reserva. Foto: Juliette Raussin
De fet, des de fa alguns anys sorgeix un nou model de museu que manté la funció primordial de respondre a una necessitat humana: la construcció i transmissió de relats. Narratives passades, presents i futures. Aquesta necessitat, ja sigui com a funció unificadora, restauradora o pertorbadora, és encara més essencial per als objectes artístics que no poden explicar la seva pròpia història. En un intent de respondre a aquest desig de relats, la museografia, és a dir, la disciplina que permet la retranscripció espacial de la narració, ha esdevingut un instrument fonamental de mediació cultural. Així, a parer meu, en el context de la progressiva redefinició de les seves funcions i missions, el museu ha demostrat ser cada cop més una figura d’autoritat important en la definició dels relats del nostre temps.
Per tant, la novetat d’aquest model es basa en una voluntat afirmada de connectar encara més amb els públics, especialment quan el museu acull una col·lecció pública que pertany al ciutadà, quan és un bé comú. Es tracta de canviar la imatge del museu, associada durant molt de temps a la idea d’entitat intocable, a mig camí entre religió i poder, una instància de domini, cap a un museu que té la funció d’expressar la societat rica i complexa mitjançant un programa d’exposicions representatiu de la seva diversitat.
Un carro per realitzar el desplaçament de les obres d’art per a l’exposició Maternasis / Instal·lació de l’exposició Maternasis. Foto: Juliette Raussin
Es constata que el museu està girant cap a un model de política més social, que fins i tot es pot qualificar de democràtic, basat en la inclusió i en un compromís profund amb la societat. Aquest nou model s’inspira en els anomenats «museus de societat», que reflexionen sobre la diversitat social i cultural, sobre el lloc de les minories dins una comunitat, on el públic és un component fonamental del procés museístic. La museografia, al meu entendre, té un paper crucial en aquest procés de mutació de la institució museística.
La museografia: l’art de dir, l’art de veure
En endinsar-me entre els bastidors del teatre museístic, la museografia em va semblar essencial en la mediació entre les obres i el públic. A més, com a instrument de mediació cultural, implica una reflexió sobre el paper de les institucions en la construcció de nous vincles entre política, cultura i espai públic. Així mateix, aquesta mediació hauria d’incloure un conjunt de pràctiques que fomentin la multiplicació de les formes d’expressió i la participació del museu en la vida cultural del seu entorn. De fet, la museografia participa en la democratització de la cultura facilitant que l’accés als mitjans de creació s’ampliï a persones de tota condició.
Abans i després de la preparació d’una sala per a la instal·lació d’una exposició temporal. Foto: Juliette Raussin
Per això, el museògraf cerca proposar disposicions espacials que permetin una interpretació més lliure de les obres dins un sistema que serveix a la narrativa tradicional però l’estén cap a un diàleg amb l’espectador. La museografia utilitza les sales d’exposició com a mitjans de comunicació «autoparlants» amb discurs implícit. L’especificitat d’aquesta disciplina es basa en una polifonia verbal i visual gairebé sinestèsica, transmesa pel mitjà tradicionalment anomenat «exposició». És a dir, la museografia construeix una polifonia de llenguatges: visual (allò que l’espectador veu), espacial (allò que l’espectador recorre), sensorial (allò que l’espectador experimenta), sense oblidar allò que l’espectador sap i vol fer servir per dialogar. La mediació a través de l’espai funciona com un hipertext que el públic desxifra durant l’exposició, i amb què conversa des de les seves pròpies experiències.
Es tracta d’establir una relació entre públic i espai on les obres que hi estan disposades formen un sistema semàntic complet. Aquesta disposició visual i espacial no serveix només a la narrativa temàtica de l’exposició, sinó també a una intenció específica de mediació. En efecte, al darrere de la disposició espacial d’una sala hi ha la intenció del museògraf de produir un determinat efecte sobre el visitant: commoure’l, orientar-lo o fins i tot desorientar-lo. Aquesta intenció es manifesta mitjançant tècniques museogràfiques que miren de saber com destacar obres, encaixant-les en un sistema d’interpretació preestablert pel programa museogràfic però tenint en compte els constructes cognitius, sensorials, fins i tot poètics, del visitant.
Instal·lació de la donació Casals i Ariet a la sala 51. Foto: Juliette Raussin
Així, en abordar qüestions fonamentals del nostre temps, la institució museística intenta contribuir a la construcció d’una societat autocrítica. Com una gran comèdia humana, la institució museística no només es compromet a representar els processos de mutacions socioculturals a través de l’art, sinó també a revelar-los al visitant a través d’una experiència museística catàrtica.
M’agradaria agrair una vegada més al director del museu, Pepe Serra, l’oportunitat de fer aquestes pràctiques en aquest gran museu. També vull donar les gràcies a Lluís Alabern Vázquez i a tot l’equip de Museografia, que fan una feina extraordinària i fascinant diàriament, per haver compartit amb mi valuoses lliçons professionals i humanes.
Juliette Raussin davant del Museu Nacional
Estudiant en pràctiques del Departament de Museografia
Université de Reims Champagne-Ardenne (Master Liseac)
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful