Lluïsa Vidal, una dona artista en un món d’homes

2.855
Montse Gumà

011687-000_089825-e1473244727171-1024x832

L’any 1905 es publica una sèrie de 25 postals dels artistes més importants de l’època, a parer del seu autor, Francesc Serra Dimas, que els retrata en el seu ambient personal i íntim. Entre els personatges retratats destaca Lluïsa Vidal. El 1915, veu la llum una segona sèrie de 35 noves imatges. Tot i que l’objectiu de Serra no era comercial, van tenir ressò a la premsa i fins i tot es van arribar a projectar al cinema. Lluny quedaven les paraules de Serra quan va concebre el projecte i demanava facilitats a alguns dels que havien de ser els seus models: «No me mueve a ello ningún interés comercial; únicamente deseo que sus nombres y figuras lleguen al gran público, y ése no me parece un mal camino para conseguirlo.» Aquestes paraules, adreçades als integrants de la Penya Parés, de la qual ell formava part, i que diàriament es reunia a la Sala Parés entre les 7 i les 8 del vespre, constituïen la defensa que Serra va fer de la seva idea davant l’escepticisme de Modest Urgell, Joan Brull i Isidre Nonell, entre d’altres.

El 1954 va aplegar alguns d’aquests retrats, i d’altres d’inèdits, i els va publicar en format llibre: Nuestros artistas. Reportaje gráfico, documental y anecdótico, Barcelona, 1954. D’entre els 37 artistes retratats i glossats per Serra en aquesta publicació, només hi ha una dona: la nostra artista.

I qui era Lluïsa Vidal? D’entrada, mirem què ens en diu el mateix Francesc Serra en la glossa que li va escriure per a aquesta publicació.

«Fué discípula predilecta del gran artista Mas y Fondevila, bajo cuya tutela aprendió a dibujar y pintar. Fué un caso singular: la única mujer que a principios del siglo XX se dedicará con entusiasmo a tan difícil y complicada tarea, logrando hacerlo bien, en un momento en que todas las chicas de familias acomodadas se entretenían tocando el piano. Fué una excepción.

»Hizo numerosos retratos, al lápiz y al óleo, de damas barcelonesas con notable empaque, suave colorido e impecable dibujo. También gustaba de pintar escenas al aire libre; “Niñas saliendo de la Iglesia en el día de su Primera Comunión”, “Bailando la Sardana”, etc., reflejando exquisita y refinada sensibilidad personal. Su nombre tiene sobradamente bien ganado el merito de figurar en la historia de la pintura catalana.

»Luisa Vidal era persona de exquisita amabilidad y encantadora cortesia: gustaba hablar de pintura sin hacer nunca alusiones personales que no fuesen elogiosas.

»En plena juventud y en pleno entusiasmo la muerte le salió al paso. Talento y sensibilidad no le faltaban.»

En aquesta glossa, personal i sentida, feta per un amic, hi ha detalls que creiem importants a l’hora de contextualitzar l’artista i posar-la en valor, que no s’hi esmenten. Per exemple, Lluïsa Vidal va ser de les poques pintores espanyoles de l’època (hi ha qui diu que va ser l’única) que es va instal·lar a París per completar la seva formació, en un moment en què aquesta opció acadèmica era impensable per a les dones. Hi va arribar a primers de juny de 1902 i va romandre-hi poc més d’un any. Allà va assistir a l’Académie Julian, sota el mestratge de Jean-Paul Laurens, i posteriorment, es forma amb Eugène Carrière, primer, i Georges Picard, després, a l’acadèmia de Georges Humbert.

Tot i que no tots els investigadors i coneixedors de la vida i l’obra de Lluïsa Vidal hi estan d’acord, podria ser que també a ella li correspongués l’honor de ser l’única dona que hagués exposat a les famoses mostres que se celebraven a Els Quatre Gats. Si fos així, aquesta seria la seva primera exposició, i, el 1898, la seva obra hauria format part d’una de les mostres col·lectives que tenien lloc en el famós cenacle modernista de Barcelona.

Va ser també l’única dona de la seva època que es va dedicar professionalment a la pintura i va poder viure del seu quefer artístic, això sí, diversificant la feina. Com a bona retratista, rebia nombrosos encàrrecs de famílies benestants i treballava com a il·lustradora per a la revista Feminal i altres publicacions. Per completar els seus ingressos i ajudar a fer front a les dificultats econòmiques de la família, donava classes de dibuix i pintura, i va obrir una acadèmia on impartia classes d’art.

Un altre vessant personal de Lluïsa Vidal el constitueixen les seves inquietuds de caràcter “feminista”. Durant la seva estada a París va conèixer el moviment feminista europeu i, fruit de tot plegat, la idea de col·laborar i impulsar l’aprenentatge de la dona no la va abandonar mai. Així, i ja a Barcelona, va entrar en contacte amb Carme Karr, líder del corrent feminista burgès al qual Vidal es va afiliar i fundadora de la revista Feminal en la qual col·labora regularment, amb Francesca Bonnemaison i amb Dolors de Monserdà, figures importants en aquest context ideològic. Va participar en l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, fundat per Bonnemaison el 1909, en el Patronat d’Obreres de l’Agulla, fundat per Monserdà, en la Llar, residència d’estudiants i professores impulsada per Karr i en el Comité Femenino Pacifista de Cataluña, impulsat per Monserdà i Karr el 1915.

No en va, Lluïsa Vidal havia nascut en el si d’una família culta que es movia en els cercles modernistes de l’època. Era filla del gran moblista modernista Francesc Vidal i Jevellí, també format a París, que havia treballat com a moblista, decorador i interiorista per a les principals famílies del país, i partidari de l’educació dels fills en el que avui diríem igualtat de gènere, cosa gairebé insòlita per l’època. Va donar a tots ells una formació artística professional i els va donar l’oportunitat de desenvolupar els seus talents i adquirir autonomia. És l’artífex d’alguns dels mobles que es conserven a les col·leccions del museu.

Era la segona de dotze germans, d’entre els quals destaca Frederic Vidal, format a Londres en la tècnica del vitrall cloisonné, seguidor del taller del pare tot i adaptar-se als nous gustos de la clientela i a les noves tècniques, i de qui el museu conserva gran nombre de creacions, algunes de ben conegudes per l’imaginari popular.

Aquesta tardor us convidem a descobrir a l’exposició Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme, comissariada per Consol Oltra. Podreu gaudir del seu art com a retratista de talent, i com a pintora de gènere i de plein air, sense oblidar el seu vessant d’il·lustradora, i podreu endinsar-vos en la seva faceta més íntima mentre contempleu petites obres que pintava per a ella, i que mai va pensar que sortirien del seu taller.

Enllaços relacionats

Tres senyores i un carnet

Itinerari virtual Dones artistes

 

Montse Gumà
Projectes digitals

3 Comentaris

  • Jesus Oliver-Bonjoch
    22 de setembre de 2016 - 8:05 pm | Enllaç permanent

    Sóc professor d’Història i Art. Crec que el quadre ‘Maternitat’ és molt significatiu per a presentar a Lluïsa Vidal com per a tractar de les reivindicacions de les dones en aquell moment, com també de l’aportació de les dones en el camp de l’Art. Podríeu penjar una bona fotografia en altra resolució per a poder-la projectar a classe? La imatge penjada a Wikipedia no té qualitat.

    • Admin
      28 de setembre de 2016 - 10:22 am | Enllaç permanent

      Bon dia Jesús, li hem enviat un correu. Gràcies per l’interès.

  • Pingback: Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya » El 2016 del Museu Nacional: resum visual

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.