Montse Gumà
Sant Miquel
Fins ara pocs noms hem esmentat, perquè de totes aquestes criatures celestials, les úniques que en tenen són els arcàngels, una classe a part entre les cohorts celestials i, iconogràficament, la més rica. Tot i que n’hi ha set, un nombre sagrat, n’hi ha quatre, el nom dels quals és coincident entre les fonts: Miquel, Gabriel, Rafael i Uriel, i tres que varien, però que segons la tradició ortodoxa s’anomenen: Baraquiel, Jegudiel i Sealtiel. De tots set, el 746, el Concili del Laterà, va limitar el culte als tres primers. I són a ells tres que s’atribueixen gestes importants en la història de la Salvació, i els que presenten una iconografia variada, lligada a les seves accions, especialment sant Miquel, que té una personalitat més definida.
Frontal dels arcàngels, segon quart del segle XIII
En aquest frontal es representen quatre episodis en què aquests tres arcàngels són els protagonistes, especialment Miquel. Al primer dels quatre compartiments, Rafael i Gabriel s’emporten al Cel l’ànima d’un difunt, nua i asexuada dins un llençol blanc. Al compartiment del costat, Miquel, armat amb llança i escut, lluita amb el drac, encarnació del diable, al qual vencerà. Als altres compartiments, en un, sant Miquel pesa les bones i males accions mentre un dimoni negre mira de fer trampes i, en l’altre, apareix el miracle del mont Gargano, en el qual l’arcàngel s’apareix a un caçador en forma de brau. La fletxa del caçador inverteix el seu curs i retorna per clavar-se-li a l’ull, per evidenciar la voluntat de Miquel que en aquesta muntanya d’Itàlia se li erigeixi un santuari. El combat contra el drac, la pesada de les ànimes i les aparicions al mont Gargano, al mont Saint-Michel i al mausoleu d’Adrià a Roma són els temes iconogràfics relacionats amb sant Miquel que es representen més freqüentment.
Joan Mates, Retaule de sant Miquel Arcàngel, primer quart del segle XV
En aquest retaule, dedicat exclusivament a sant Miquel, ja d’entrada ens sorprèn l’aparença de l’arcàngel. En les representacions més antigues, tal com hem vist fins ara, vesteix túnica o dalmàtica, igual que els seus companys Gabriel i Rafael. Però ara, ha canviat la vestimenta i apareix com un cavaller-guerrer medieval, amb armadura i llança. Pel que fa a les escenes que protagonitza, a la central lluita contra el drac, en aquest cas un monstre de set caps. A la dreta, dos episodis que ja coneixem: el miracle del mont Gargano i, sota seu, la pesada de les bones i les males accions dels difunts. A l’esquerra, la caiguda dels àngels rebels, una altra vegada la lluita de sant Miquel, cap dels exèrcits divins, contra els àngels rebels, representats amb formes zoomòrfiques, i la posterior divisió entre el Cel i l’Infern. A la part superior, i a banda i banda del Calvari, una anunciació amb l’arcàngel Gabriel com a protagonista, amb una aparença que res té a veure amb la del príncep dels àngels.
Us mostrem ara diversos exemples de la col·lecció, de diferents èpoques, en els quals sant Miquel s’enfronta al drac, la presència del qual, a vegades, cal intuir perquè no és explícita, i en surt vencedor. El veurem abillat amb túnica o dalmàtica, com a cavaller medieval i, ja a partir del Renaixement, com a general romà, però sempre armat amb una llança i lluitant contra el mal.
Com ja hem vist en el Frontal dels arcàngels, sant Miquel és també el protagonista de l’escena de la psicòstasi, o pesada de les ànimes, on apareix pesant una ànima amb unes balances mentre un dimoni intenta fer trampes i estira la balança per decantar-la cap al seu cantó. És un episodi que sovint es plasma en representacions del Judici Final, com en les pintures de Santa Maria de Taüll, tot i que, com en el cas del retaule de Joan Mates que hem comentat, acompanya una missa en ajut dels vius per rescatar les ànimes del purgatori.
Ja hem anunciat que, segons la tradició cristiana, Miquel es va aparèixer al mont Gargano, un dels miracles més cèlebres dels que se li atribueixen. En aquesta taula del segle XV, un grup de personatges són testimonis de com el pastor Gargano ha disparat amb una ballesta al brau que s’havia extraviat del seu ramat, i com la fletxa ha retornat miraculosament cap al tirador i se li ha clavat a l’ull. Davant la incomprensió del que ha passat, finalment sant Miquel s’apareix i fa saber que aquest fet miraculós és obra seva, i que el que demana és aixecar un santuari en aquest lloc sota la seva advocació, desig en el qual és complagut. Tot i que és un tema recurrent en el gòtic, al museu podem trobar dues de les primeres manifestacions a Catalunya que se’n conserven: el Frontal dels Arcàngels i la Taula de Soriguerola.
Nicolás Francés, Miracle del mont Gargano, cap a 1440-1450. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya, donació Gallardo, 2015
Mestre de Soriguerola, Taula de sant Miquel, finals del segle XIII
Sant Gabriel
Pel que fa a sant Gabriel, fins ara l’hem trobat com a advocat del Judici Final al costat de Miquel i Rafael en pintures romàniques, i acompanyant una ànima difunta al Paradís, juntament amb Rafael, en el Frontal dels arcàngels. Però, com a arcàngel missatger de Déu, és un dels actors principals de les escenes de l’anunciació a Maria. En aquest sentit, tot i que la seva presència és abundant, perquè apareix en totes les anunciacions, la seva iconografia no és tan variada com la de sant Miquel. Se’l representa com una figura alada, jove i sovint andrògina, abillada amb alba o dalmàtica, que du un ceptre a la mà.
Frontal d’altar de Mosoll, primer terç del segle XIII
Sovint, el ceptre és substituït per una flor de lliri blanc, símbol de la puresa de la Mare de Déu. Tot i que normalment porta el lliri a la mà i l’ofereix a Maria, les flors poden aparèixer també en un gerro en algun punt de l’escena, ambientada en un interior, que podríem qualificar de domèstic. Altres vegades, el lliri s’afegeix al ceptre.
A banda del lliri, Gabriel pot sostenir un filacteri o rètol on hi ha escrita la salutació que va fer a Maria en el moment de l’anunciació: Ave, gratia plena, Dominus tecum, és a dir, “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor. Ell és amb tu”, tal com veiem en aquest anònim valencià de principis del segle XV, en la caixa de núvia del segle XVI o en les dues taules anteriors amb la mateixa representació.
Pel que fa a la posició de les mans, acostuma a ser de salutació, tot i que a vegades amb el dit assenyala el cel indicant que acompleix una ordre divina. També apareix amb les mans creuades sobre el pit en senyal de respecte.
Gabriel és protagonista també d’altres escenes, tot i que sense tanta fortuna com la de l’anunciació a Maria. En el cas que ara us presentem, i també com a missatger de Déu, va ser l’encarregat d’anunciar a Zacaries, mentre oficiava missa, que Elisabet, la seva dona, estava embarassada i que seria la mare de sant Joan Baptista, tal com veiem en una escena de Santa Maria de Taüll, al compartiment superior dret del Retaules dels sants Joans del Mestre de Santa Coloma de Queralt, o en el dibuix de Josep Bernat Flaugier que us presentem.
Josep Bernat Flaugier, Aparició de l’àngel a Zacaries, cap a 1800-1812
Sant Rafael
Quant a sant Rafael, igual que Gabriel, l’hem vist com a advocat del Judici Final en pintures romàniques i acompanyant una ànima difunta al Paradís en el Frontal dels arcàngels. Però la història que s’associa a Rafael i, en la qual és un dels protagonistes principals, és la de Tobies i el seu pelegrinatge per buscar una esposa pietosa, viatge durant el qual Rafael, enviat per Déu, acompanya el jove i l’ajuda en el seu propòsit. L’arcàngel, a vegades abillat amb túnica o dalmàtica, altres vegades vestit de pelegrí, diu a Tobies que pesqui un peix i li tregui les vísceres i les cremi, perquè això l’ajudarà a espantar el dimoni que està enamorat de la futura promesa del noi i trencarà el sortilegi que fa que la noia enviudi cada vegada que es casa. A banda, aprofitant la fel del peix, Tobies cura la ceguesa del seu pare. És per això que sovint Rafael apareix també amb un peix o amb un vas d’ungüents i remeis.
És la història d’un àngel metge, el que cura la ceguesa del pare, i àngel guardià alhora, el que acompanya i guia el jove Tobies, però potser també és la d’un arcàngel sacrificat en les representacions plàstiques per allò que el tres trenca la simetria. Si ens hi fixem, i tornem al principi, a les pintures d’Àneu, mentre Miquel i Gabriel apareixen a la conca absidal, Rafael queda relegat al registre intermedi al costat dels serafins. També és cert que el seu culte no estava tan estès com el de sant Miquel i que la vida de Tobies no es pintava tant com l’anunciació a Maria.
Francesc Pla Duran, el Vigatà, Tobies, l’arcàngel Rafael i el gos arriben al riu on s’ha de rentar els peus, entre 1780-1784
Després de llegir aquest article, haurem après a identificar alguns àngels a través d’alguns elements que apareixen associats a la seva representació i, fins i tot, entendrem i sabrem explicar algunes de les històries plasmades en les obres d’art. Si us interessa el tema no us perdeu l’itinerari virtual Qui és qui, on us presentem altres personatges del santoral i els atributs que els identifiquen.
Enllaços relacionats:
Els àngels no són tots iguals: l’art així ho plasma / 1
Projectes digitals
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
3 Comments
Molt bé, molt bon article.
Només un petit detall: El miracle de Gargano no va anar ben bé així; l’arcàngel no “s’apareix a un caçador en forma de brau”, sinó que un brau s’escapa de la custòdia d’un pastor que decideix matar-lo amb una fletxa:
“El Liber de apparitione se escalona temáticamente en tres episodios, interesándonos
especialmente el primero de ellos, que narra la huida de un toro propiedad de un
rico propietario llamado Gargano, personaje de un innegable carácter epónimo. Tras
organizarse la búsqueda, el animal es encontrado en las proximidades de una gruta
del monte, pero dado lo difícil de su recuperación, el mismo Gargano decide lanzarle
una flecha que, inexplicablemente, desvía su trayectoria y acaba clavándose en el
improvisado arquero. Los testigos del caso, intuyendo la actuación de un poder
sobrenatural en el suceso, deciden narrarlo al obispo local. Este dispone tres días de
ayuno para conocer la voluntad divina, al cabo de los cuales se le aparece el arcángel
para comunicarle su voluntad de erigirse en inspector atque custos del lugar”
Ledo Caballero, Antonio Carlos: “Et occidetur virtute Domini Antichristus a Mikaele arcangelo…” ’Ilu. Revista de Ciencias de las Religiones, 2015, 20, 111-135
Gràcies Pau per l’observació tan documentada que ens has escrit. Després de mirar-ho, t’hem de donar la raó i t’agraïm la precisió. Ens ha ajudat molt i al mateix temps ens obligarà a revisar i precisar algunes de les coses que ja s’han escrit. moltes gràcies.
[…] un proper article, ens centrarem en els arcàngels principals: sant Miquel, Gabriel i Rafael, una iconografia de […]