En l’article anterior posàvem en context els fragments de pintura mural del conjunt de San Pedro d’Arlanza. En aquest article parlarem de la recuperació de l’obra de les reserves, Pardus i arquitectura, i la compararem amb la peça de l’exposició permanent, el Griu.
Les dues bèsties: el Griu i el Pardus
De la mateixa manera que el Griu d’Arlanza ha estat sempre una imatge present al final del recorregut a la sala permanent d’art romànic, per què el Pardus no ha estat mai exposat?
Les dues pintures murals al fresc, arrencades i traspassades, són de grans dimensions.
La resposta la trobem en l’estat de conservació de les dues obres, en la importància de les zones perdudes per comprendre la representació i en la quantitat de policromia original que ofereixen. En el Griu, la conservació és estable i la quantitat de color permet gaudir de la bèstia; en el Pardus, la conservació és molt delicada i la quantitat de policromia original és menor. El cúmul de restes de cola animal i cera en superfície no afavorien la recuperació del fragment que es va restaurar l’any 2018.
Per què les obres presenten suports diferents?
El Griu va entrar al museu l’any 1943 i el tipus de suport rígid que es col·locava en els fragments, arrencats i traspassats, era una quadrícula de fusta amb tela i guix.
Cap els anys 1960, la metodologia emprada per a confeccionar els suports es modifica. La quadrícula de fusta amb tela i guix es substitueix per una quadrícula de fusta i contraxapat. Aquest nou suport, més rígid, es va col·locar en el Pardus quan el fragment va entrar en el museu l’any 1973. El suport del Pardus és higroscòpic com l’anterior de quadrícula de fusta, tela i guix, però ofereix un estrat més homogeni per al descans del fragment mural adherit i un pes general molt menor.
Si el suport de fusta és més rígid i estable, per quina raó el Pardus es troba en un estat de conservació pitjor?
El motiu s’explica per la quantitat de cola cristal·litzada sobre la policromia.
Tot i que el fragment descansa adherit en un suport més homogeni, el problema principal radica en les restes d’adhesiu que hi ha en superfície i que va servir per arrencar la pel·lícula pictòrica. Així doncs l’estat de conservació dolent del fragment el provoca la cola, independentment del suport rígid en què reposa.
La cola animal és un aglutinant proteic que pot ser un dels enemics principals de les pintures murals. És un adhesiu que ha estat utilitzat des de l’antiguitat i es continua emprant actualment. És un producte molt segur, sempre que les condicions climàtiques permetin utilitzar-lo. S’ha de ser curós en la preparació i el percentatge que es necessita per a la funció que hagi de complir. En la pintura mural la cola orgànica no retirada en superfície cristal·litza, es clivella i, en contraure’s, amb la força que fa cap a fora s’emporta la policromia. El gruix d’aquest material i la seva penetració aplicada en calent crea una pell que s’adhereix a una policromia amb poques micres de gruix.
Els resultats de laboratori obtinguts en mostres de Pardus i arquitectura, arrencada l’any 1942, van ser aclaridors: els materials en superfície eren, bàsicament, la cola animal i la cera. Els dos productes es van utilitzar en el procés d’arrencament o en la col·locació en el nou suport, o en ambdós processos.
Les conclusions evidencien fonamentalment que el gruix de cola es pot associar:
- a la complicada extracció del mur. La quantitat d’adhesiu orgànic per realitzar l’extracció va ser major que en el fragment del Griu
- a la difícil fixació del fragment traspassat en el moment de col·locar-lo sobre el suport rígid.
Restauració del Pardus i arquitectura
Intervenció de l’any 1998
Hi ha documentació sobre una primera intervenció al museu l’any 1998, però les proves realitzades per retirar la cola van donar com a resultat una pèrdua important de policromia original i, per tant, es va aturar la intervenció. Una decisió honesta, per evitar pèrdua d’informació, que és habitual en conservació-restauració. Els avenços posteriors sovint permeten reprendre el procés amb més garanties.
Per aquesta prova es va estovar l’aglutinant proteic amb una compresa durant 10 minuts i posteriorment es va retirar mecànicament amb bisturí. Amb una micro emulsió acrílica, Primal AC33, al 10% en aigua destil·lada es va fer la fixació de la capa pictòrica.
Intervenció de l’any 2018
El projecte AcercArlanza (L127-24/2018) que consistia a fer reproduccions fotogràfiques de les pintures del museu, va resultar una excel·lent oportunitat per restaurar el conjunt de fragments i afrontar, detingudament, la intervenció del Pardus, malgrat la complexitat que representava.
Dreta. Estat de conservació. Gràfica: Paz Marquès. Llegenda:
1. franges grogues, inclinades, la cola animal en superfície
2. verd, reintegració cromàtica
3. blau cel, l’antiga intervenció
4. vermell, la separació dels dos fragments
Els estudis preliminars van consistir en la documentació gràfica -fotografies amb llum visible, llum rasant, llum ultraviolada, de detalls, imatges amb microscopi de superfície- i l’estudi dels materials en el laboratori. Realitzada la recerca es va iniciar la restauració, tot i ser evident que algunes zones de la policromia no es podrien recuperar.
El diagnòstic de l’estat de conservació de l’obra no havia canviat: clivellats i aixecaments provocats per la cola i reintegracions cromàtiques alterades i força generalitzades. Malgrat la inevitable pèrdua de pintura original era important retirar al màxim la cola per millorar l’estat de conservació.
El procés va consistir a estovar l’adhesiu amb gel d’Agar agar i retirar-lo mecànicament amb bisturí. L’anivellament de les pèrdues es va fer amb estuc de carbonat de calci i cola animal al 6% i la reintegració cromàtica amb aquarel·les W&N a base de punts. El color de la zona neutra sense restes de pintura es va dur a terme esquitxant amb pinzell.
Dues bèsties, un model
El Griu i el Pardus són un mateix model.
És conegut que els artistes en general, i també els muralistes, s’ajudaven de models i patrons per a la realització i l’encaix de les seves figures i composicions. A simple vista, sense fer cap superposició, ja queda clara la similitud de les figures.
El Griu ens mostra un animal amb coll i bec d’àliga i cos amb urpes de lleó; el Pardus té la mateixa forma de cos i cua malgrat que no té cap i no veiem el final de les potes. Un tractament digital ens ajuda a corroborar que es tracta del mateix animal.
El Pardus és, només, uns 2cm més gran des de l’inici del coll fins a la gropa. Mentre que el Griu sembla una figura en moviment, el Pardus, amb les quatre potes a terra, sembla quiet. Al Griu, alat, li veiem el coll i el cap d’àliga, mentre que al Pardus no li veiem cap dels dos elements.
Tres bèsties, un model
Què passa si a les dues bèsties del museu superposem el cos del Lleó que es va vendre a Nova York? Malgrat que mira cap a l’altre costat, només l’hem de girar per fer encara més evident la utilització del mateix model. Del griu i del pardus, en tenim les mesures exactes. Sense tenir les del lleó, la transformació a escala de l’animal ens mostra el mateix cos. Les potes a terra i el moviment de la cua del lleó són equivalents al dibuix del pardus.
Actualment, aquestes dues obres i la resta de fragments d’Arlanza són un conjunt de peces delicades, però estables. Han estat restaurades i es troben repartides entre la sala permanent d’art romànic i la reserva de grans format del museu.
Malgrat que són dues obres que es troben en espais diferents del museu… no teniu curiositat per poder gaudir-les plegades?
Enllaços relacionats
Un bestiari extraordinari: San Pedro de Arlanza. “Griu” i “Pardus amb arquitectura” / 1
Un apostolat orfe. Pintures murals de Sant Pere del Burgal / 1
La cuina dels traspassos de pintura mural
Restauració pintura mural
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful