Àngels Comella i Jordi Camps
L’obra abans i després de la restauració
Un nen Jesús coronat que mig s’escapa de la falda de la Mare és el gest que caracteritza una imatge romànica que va ingressar al museu l’any 1920, després que la Junta de Museus l’adquirís a l’antiquari Josep Valenciano. Es tracta d’una escultura policromada, tallada en fusta frondosa, d’una concepció i qualitat tècnica molt interessants. Abans del procés de restauració del 2018, estava a la reserva perquè presentava uns nivells de brutícia adherida, i una alteració cromàtica i també volumètrica que n’impedien l’exposició.
Estudiem l’obra
En un primer examen, vam observar que havia estat sotmesa a diverses intervencions de restauració. En concret, una d’elles va ser particularment invasiva i afectava la lectura correcta de la peça.
Encara que no hi ha documentació escrita sobre els processos de restauració als quals ha estat sotmesa l’obra, es conserven fotografies del moment en què va entrar al museu. L’estudi d’aquesta documentació fotogràfica, així com el diagnòstic visual, les anàlisis químiques i l’estudi radiogràfic que hem dut a terme han estat decisius per elaborar una proposta de restauració amb l’objectiu d’apropar-nos a l’originalitat que l’obra havia perdut.
Imatge de l’obra el 1920
Què ens diu el fons d’arxiu?
La imatge en blanc i negre permet observar que la talla va arribar al museu en força mal estat de conservació i una mutilació considerable dels volums: presentava un atac devastador d’insectes xilòfags amb importants pèrdues de suport i de policromia. D’altra banda, la capa pictòrica visible no era d’època, sinó un repintat datable probablement al segle XVIII.
Una intervenció extrema
Després de l’entrada de l’obra al museu, el 1920, es va realitzar una intervenció de restauració que va consistir en estucar i reconstruir amb guix gran part de les pèrdues de suport, fins i tot volums perduts com per exemple els peus i part del cinyell de la túnica de la Mare de Déu. També es va reintegrar llavors tota la zona estucada, part de la fusta vista i en algunes zones, sobre la policromia existent.
Aquesta intervenció va incidir aproximadament sobre un 60% de la superfície escultòrica. Es va tractar sens dubte d’una reconstrucció excessiva que deslluïa i alterava considerablement la visió de la Mare de Déu amb el Nen, aplicant uns criteris allunyats dels de mínima intervenció, vigents avui dia.
Les zones amb color identifiquen l’abast de la intervenció de restauració realitzada cap a 1920
La imatge radiogràfica (RX) va resultar fonamental en el plantejament de la nostra intervenció perquè va revelar quin era l’estat del suport de fusta sota la capa de guix. Efectivament, la radiografia ens va mostrar amb claredat els diferents gruixos de guix afegit i vam poder arribar a la conclusió que la major part de la talla, tot i que estava malmesa, es mantenia força sencera i, per tant, podíem plantejar-nos de recuperar els volums de l’escultura original.
Detalls de l’obra amb raigs X. La intensitat del blau indica una major acumulació de guix (radiografia: Comella, Martí, Masalles)
La proposta d’intervenció de la marededeu es va basar en les següents fases:
- retirar la reintegració pictòrica i l’excés d’estucat de la intervenció anterior per tal de recuperar la talla original
- netejar la policromia restant
- anivellar amb estuc, puntualment, on fos necessari
- reintegrar pictòricament
Procés de restauració
La retirada de l’excedent de guix es va realitzar humitejant la superfície suaument amb una turunda i aigua desionitzada, i amb l’ajuda d’un bisturí. Vam rebaixar el gruix d’estuc fins a recuperar els volums originals de l’obra i sempre que va ser possible, recuperant les restes de policromies antigues.
Imatge general, detall i final del procés de desestucat i reintegració de l’obra. El procés de desestucat va destapar restes de policromies antigues
La neteja es va realitzar inicialment amb sistema aquós i més tard amb l’aplicació de dissolvents en algunes zones.
Detall de l’Infant abans de la restauració actual (esquerra), procés de desestucat/neteja (centre) i final ja amb la reintegració pictòrica (dreta)
Detall de cates de neteja de l’obra
Què en sabem de la policromia?
Les anàlisis químiques dels pigments van confirmar que la tècnica emprada en la capa pictòrica visible era l’oli. Sota aquesta última capa vam identificar algunes restes de policromies més antigues: amb l’oli com a aglutinant, principalment, i algun vestigi amb tremp d’ou que podria datar de l’època de realització de l’obra (en concret, en el seient de la Mare de Déu i sota la túnica de l’Infant). En una mostra extreta de la corona de la Mare es va identificar làmina metàl·lica d’estany sota la capa visible d’orpiment, i això fa a pensar que originalment la corona podria haver estat daurada mitjançant estany colrat i que, posteriorment, va ser repintada de groc.
Localització del punt d’extracció d’una mostra de la part esquerra del seient de la Mare de Déu. En la imatge de l’estratigrafia s’observa la superposició de diferents capes (Anàlisis: Núria Oriols)
| capa 5 | policromia amb blanc de plom i oli |
| capa 4 | policromia ocre composta per blanc de plom i pigments terra |
| capa 3 | guix |
| capa 2 | policromia vermella amb el pigment mini i partícules de cinabri/vermelló |
| capa 1 | guix |
La presentació final
La reintegració cromàtica s’ha limitat a matisar els blancs de l’estuc ajustant-los segons els tons de l’entorn. Pel que fa a les llacunes, on la superfície d’estucat era considerable, hem aplicat la tècnica de reintegració del tratteggio.
Tractant-se d’una obra que havia estat al culte durant segles, pensem que es devia repintar per pal·liar el desgast del pas del temps o, fins i tot, per seguir els canvis de la moda. Pel que fa al dors de la marededéu, els dos forats per a unes espigues que s’aprecien al damunt de la zona buidada corresponent al seient, fan pensar que la talla s’adossava a una taula o que, senzillament, una tapa de fusta tancava l’esmentat buit.
L’objectiu principal de la nostra intervenció ha estat recuperar en la mesura del possible, l’aspecte que s’acostava més al de la talla original i retirar tant l’excés de brutícia com l’alteració cromàtica, a fi de donar la màxima llegibilitat a aquesta atractiva escultura que de nou s’exposa.
L’obra després de la intervenció (Fotografies: Vidal, Mèrida)
Una obra d’origen desconegut
Al mateix temps que la imatge ha estat analitzada i restaurada, ha estat necessari estudiar-la per esbrinar amb quina finalitat va ser creada. El coneixement i la comparació amb altres obres i temes ha estat la base del treball. No oblidem que les obres arriben als museus fora del seu context original. La documentació moderna ens diu que la talla prové del Pirineu occidental català, si bé de moment és impossible precisar-ne l’origen, a no ser que en el futur aparegui un document o una fotografia que permeti identificar-lo.
Amb tot, la seva particularitat rau en el fet que la posició del Nen no és la més habitual, assegut de cara a l’espectador damunt la falda o un genoll de Maria. En aquest cas, la figura s’inclina cap a la l’esquerra, amb les mans obertes, clarament orientat envers un altre personatge que se li adreça des d’aquella banda. El conjunt, doncs, mostra un dinamisme i una aparent naturalitat de gestos inexistents en nombrosíssimes marededéus d’època romànica, marcades per la frontalitat.
La imatge i l’escena de l’Adoració dels Mags
Tal com ens han arribat a l’actualitat i com les podem veure avui als museus, podríem arribar a pensar que les imatges de la Mare de Déu amb el Nen apareixien com un objecte aïllat damunt l’altar. Però sovint es combinaven amb altres representacions. Una d’aquestes era l’Adoració del Mags, en què la figura del Nen s’inclina i allarga els braços per rebre solemnement l’ofrena del primer, Melcior, tal com veiem en l’escena representada en capitells de Saint-Lazare d’Autun (Borgonya) o del claustre de la catedral de Tarragona. Així doncs, és molt probable que la talla que analitzem hagués format part d’un grup com aquest. Altres imatges en fusta, com és la de Santa Coloma d’Andorra, mostren una composició similar, però no idèntica, a la del nostre museu.
Un model per a una estructura de retaule o edicle
Hi ha exemples molt interessants on la imatge se situa sota una estructura a mena de templet, de manera que formava part d’un petit retaule o edicle al costat d’altres escenes. Un exemple parcialment conservat, a mena de petit retaule, és el de Sant Martí d’Envalls (Angostrina), a la Cerdanya francesa. El grup de la marededéu, en aquest cas de composició estrictament frontal, anava acompanyat de les escenes de l’Anunciació a Maria i de la Visitació, pintades en dues taules laterals. Malauradament la talla va ser robada els anys 70. Esmentem aquest exemple perquè és el que va servir de model, a través d’un dibuix de l’artista Sebastià Junyent, per construir una estructura de fusta en forma de templet que emmarcava la imatge del museu a partir del moment en què va ser exposada, des dels anys 1920. Així, la nostra imatge també és interessant des del punt de vista museogràfic, vist que el museu la va exposar durant molts anys intentant-ne evocar part del seu context inicial.
Una nota de moviment a les sales de romànic
Estilísticament, el grup combina l’expressió severa o solemne dels personatges, d’una certa esquematització, amb la naturalitat del gest en la figura de Jesús. A més, la seva indumentària està tractada a base de múltiples plecs. Per això, podem proposar que aquesta imatge pot pertànyer a l’entorn del 1200 o a les primeres dècades del segle XIII.
Com hem vist, la imatge té la seva pròpia història dins del museu. Ara, novament instal·lada a les sales de Romànic, recuperat el seu esplendor, amb la seva composició dinàmica, aporta nous continguts al costat de les marededéus de Ger, Matadars, Gósol i All.
Jordi Camps
Art Medieval i
Conservació-restauració
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
2 Comments
Molt interessant article.
Anem aprenent, mentre feu la vostra feina i la propagueu.
Gràcies
Moltes gràcies a tu per llegir-nos, Gabriel!