Camposanto monumentale, Pisa. Foto: Kaho Mitsuki, via Wikimedia Commons.
Restauradors i també arquitectes, enginyers, físics i químics, conservadors de col·leccions, polítics, membres de l’Església i gestors han participat al darrer congrés sobre catedrals europees que se celebra anualment a Pisa i que, en aquesta quarta edició, ha estat dedicat a la conservació del patrimoni pictòric. Organitzat per l’Opera della Primaziale Pisana, s’ha posat èmfasi en la pintura mural tot tenint en compte, per una banda, l’extraordinari patrimoni de pintura mural de totes èpoques conservat a Itàlia i, per l’altra, el procés de restauració dels frescos del Camposanto de Pisa –una experiència excepcional per la seva complexitat i el seu abast que comentem més avall–. Els promotors de l’esdeveniment entenen així que la restauració és un acte crític i un moment metodològic idoni per al reconeixement de l’obra d’art en totes les seves dimensions, com ja escrivia als anys 1950 el teòric més famós de la disciplina, Cesare Brandi.
Programa de mà del congrés.
Experiències presentades (entre d’altres)
■ la restauració dels frescos de la basílica alta d’Assís després del terratrèmol
■ la del frescos de Luca Giordano de l’Escorial i la dels àngels renaixentistes de Francesco Pagano i Paolo de San Leocadio que es van descobrir sota la volta barroca de la capella major de la catedral de València
■ les restauracions de pintura a les catedrals de Florència, Orvieto, Basilea, Estrasburg, Colònia, Peteborough, Albi
■ la intervenció en el cicle de pintures murals trobades a l’església inferior de la catedral de Siena, que alguns ja anomenen “la descoberta del segle”
■ el conjunt pictòric de Giotto a la Santa Croce de Florència
■ el modèlic manteniment del cèlebre cicle a la capella degli Scrovegni de Pàdua
■ els canvis projectats en l’aire condicionat i en la il·luminació de la Capella Sixtina
Només hi hem anat dos museus convidats, el Museu Nacional de Belgrad (Sèrbia), que posseeix una col·lecció important de còpies de frescos medievals, i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, que conserva, des d’inicis del segle XX, conjunts de pintura mural original dels segles XI i XII.
La restauració de 1.500 m2 de superfície pictòrica al Camposanto de Pisa
Les conferències sobre els diversos casos d’estudi seran publicades més endavant en forma d’actes, com s’ha fet en edicions anteriors, però m’agradaria destacar la feina feta a Pisa en els prop de 1.500 m² de superfície pictòrica del Camposanto, un monument importantíssim i poc conegut per un turisme que s’afanya a fer-se la foto al costat de la popular torre inclinada i que rarament visita, a unes passes, l’immens claustre gòtic de marbre. El Camposanto es va dedicar originalment al culte dels morts i en el segle XIX es va convertir en un dels primers museus públics d’Europa. Les galeries estaven plenes de sepultures i mausoleus amb escultura de diferents èpoques i els murs interiors estaven decorats per frescos del Trecento i del Quatrocento, de pintors com Buonamico Buffalmacco, Andrea Bonaiuti, Antonio Veneziano, Spinello Aretino, Taddeo Gaddi, Piero di Puccio i Benozzo Gozzoli.
Estat en què va quedar el monument l’any 1944. Foto Art in Tuscany.
Cap al final de la Segona Guerra Mundial, l’estiu de 1944, una granada va caure al claustre i va desencadenar un incendi que va durar tres dies. Com a resultat es va produir l’enderroc del sostre que va malmetre irreversiblement les pintures dels murs. Pocs anys després, les restes que quedaven es van arrencar, es van transferir a un nou suport i es van netejar per tornar-les a col·locar a les parets amb el sostre reconstruït. En la postguerra era difícil trobar alguns materials i com a suport rígid per a les pintures es va utilitzar fibrociment que contenia amiant, un producte que després s’ha demostrat que és cancerigen.
Leonetto Tintori, director dels treballs de restauració del Camposanto Monumentale, Pisa, 1949. Foto: Laboratorio Tintori.
Fins 2008 no es va iniciar el macroprojecte actual de restauració que està previst de finalitzar el 2016 i que ha comportat un nou arrencament dels frescos per eliminar i substituir tant el suport existent com l’adhesiu que hi fixava la pintura. Per aquesta operació s’han fet servir microorganismes, concretament unes bactèries “ensinistrades” per eliminar una substància determinada, en aquest cas el caseïnat càlcic que ja no tenia poder adhesiu. El procés de restauració ha estat complex, ple d’innovacions i exemplar per la seva metodologia interdisciplinària, que ha mobilitzat molts professionals dels terrenys tècnic, científic i humanístic, i que ha estat seguit de prop internacionalment per l’àmbit del patrimoni cultural.
L’any 2010, el Museu Nacional va convidar alguns dels seus protagonistes a Barcelona perquè expliquessin el cas als professionals en un seminari i, ara, els pisans volen conèixer de prop l’experiència catalana: la d’unes pintures arrencades i traspassades també amb caseïnat càlcic en les quals no ha estat urgent intervenir de forma tan dràstica pel fet d’haver estat conservades en un museu.
Conclusió
Al llarg del congrés es va manifestar la preocupació per la disminució de recursos tant econòmics com humans i, en el cas italià, la rigidesa política en matèria de contractació i per la manca d’autonomia per decidir els temes d’estudi i de recerca. Tots van expressar d’una manera o d’una altra les dificultats i la responsabilitat que suposen les intervencions de restauració per als professionals i la necessitat de compartir i discutir resultats de manera col·lectiva i oberta, per millorar i enriquir les noves propostes.
Itàlia ha sabut protegir el treball de la conservació-restauració i l’ha pogut exportar magistralment arreu del món, bo i obtenint una reputació, influència i prestigi merescuts. En aquest camp, encara tenim molt per aprendre d’Itàlia.
Enllaços relacionats
Il restauro del Camposanto monumentale di Pisa danneggiato durante la seconda guerra mondiale (PDF)
Conservació preventiva i restauració
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
3 Comments
Com sempre molt interessant l’article. Es curiós que aquesta setmana s’éscrigui sobre frescos i restauració d’ells.
Ahir mateix vaig escriure a una sèrie de persones com al senyor Ciurana ( conseller de cultura de l’Ajuntament), al propi MNAC sobre la existència de uns frescos a la presó la model de Barcelona de un ilustrador i artista molt important, però que desgraciadament està oblidat. La pintura en concret es diu ” La capilla Gitana” de Helios Gomez. Helios Gomez, va ser un dels millors ilustradors espanyols del segle XX, sens dubte i els seus cartells son impresionants. Però desgraciadament com dic està oblidat.
M’agradaria que es tregues de alguna vegada del oblit una obra així amb tanta carga simbòlica i no es deixes en el oblit i quan ja no te remeill , perquè la model s’ha enderrocat . I sobretot que es expongues a un lloc digne, ja sigui al MNAC o a un lloc on es pogués contemplar i difondre el seu missatge.
També comentar que parlant amb una persona que està fent un projecte molt bonic com es la catalogació de Dionisi Baixeras. I parlant-li d’això hem deia que al palau de la Generalitat hi ha frescos tapats de Torres- Garcia i altres artistes. Ídem missatge. No es pot restaurar i donar-li el lloc digne que mereix?
De que serveix demanar l’esforç ciutadà donant obres, perquè el govern no dona diners per aquesta tasca. I desde institucions com el MNAC no es fa res per restaurar i mostrar dos obres com aquestes?
Per cert el fill del senyor Helios Gomez, ha fet una associació per tal de difondre l’obra del seu pare. I es queixava que cap institució volgués mostrar-lo. Es una pena que tingui que exposar-lo al saló del còmic de Barcelona o a IVAM i en cambi no es fes a la ciutat on va passar grans part de la seva vida.
Quan es farà?
Agraïm el seu comentari, Sr. Godó. Efectivament al museu hem rebut la seva proposta i la direcció ha preparat ja una trobada per parlar-ne amb més deteniment.
Redacció museu
Montes Gràcies per el seu missatge i espero que el meu escrit serveixi per que les obres que parlo sortin de l’oblit per sempre .