Alícia Cornet
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva entre els seus fons lapidaris una llosa dedicada a Geralda i Maria provinent de l’antic convent de Sant Francesc de Barcelona. Aquestes dues dones eren terciàries, és a dir, laiques que seguien la tercera regla de l’orde de Sant Francesc. No hi ha documentació sobre elles, tot el que sabem és el que diu la inscripció de la làpida:
VI kalendas iunii anno domini Mo.CCCo.VIIo., obiit G(eralda), uxor Berenguerii de Palaciolo, quondam; et eodem anno VI kalendas madii obiit domina Maria, filia eiusdem Geralde, uxor quondam Petri de Civario quondam. Et iacent hic in terra, que prime receperunt terciam Regulam Ordinis Sanctii Francisci. Quarum anime requiescant in pace. Amen
Gràcies a aquesta inscripció sabem que Geralda i Maria van morir l’any 1307, que eren mare i filla, que havien estat casades —Geralda amb Berenguer de Palau i Maria amb Pedro de Civario— i que eren dones terciàries.
Làpida de Geralda i Maria, 1307, Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. registre 14347).
Qui eren les terciàries?
Entre els segles xi i xiv es van produir a l’Europa occidental una sèrie de transformacions en els àmbits social, cultural i econòmic. El desenvolupament de les ciutats va comportar l’aparició de noves classes socials, com ara els comerciants, els artesans i els banquers. Naixeren les universitats i les ciutats es van convertir en centres de cultura i llibertat, amb un augment progressiu de mobilitat de persones i d’idees. Aquest context va propiciar també un canvi espiritual. Van sorgir una sèrie de moviments religiosos, dins i al marge de l’ortodòxia, protagonitzats majoritàriament per homes i dones laics que s’oposaven a una Església que percebien poderosa i corrupta. Dins d’aquests moviments espirituals podem enquibir les terciàries, seglars que, sota l’aixopluc de l’orde mendicant de sant Francesc, portaven una vida basada en l’oració, la pobresa i la cura dels malalts.
Quan intentem aprofundir en la manera de viure de les terciàries, detectem en la documentació catalana de l’època un fet que provoca confusió: als manuscrits es fa servir aquest terme per designar una beguina, i a l’inrevés. S’empraven els dos noms, terciària i beguina, indistintament per referir-se a unes dones que duien una vida molt semblant. Totes dues eren laiques que es dedicaven a la vida religiosa i que alternaven l’oració amb l’atenció i l’ajut als altres. No feien vots religiosos, ni vivien en clausura. Podien viure en solitud o en comunitat, i procedir de diferents estaments socials. Però tot i compartir unes pautes comunes, beguines i terciàries eren grups religiosos diferents: les primeres tenien l’origen a la zona de Lieja (Bèlgica) i, a diferència de les terciàries, no disposaven de la protecció de l’Església. Eren dones que vivien de manera autònoma i no seguien cap orde religiós.
Gravat amb la representació d’una beguina, del llibre Des dodes dantz, imprès per Matthäus Brandis a Lübeck el 1489
A la confusió a què porta la documentació de l’època per saber quan es fa referència a una beguina o una terciària, se suma que al llarg del segle xiv un important nombre de beguines es van veure obligades a adoptar la regla del tercer orde de sant Francesc. La desconfiança de l’Església vers aquestes dones que vivien independents del control masculí i eclesiàstic va anar creixent i, per tal de protegir-se de possibles acusacions d’heretgia —com li va passar a Margarita Porete, una jove beguina francesa cremada a la foguera per heretge— no van tenir més sortida que adoptar la regla d’un tercer ordre.
Terciàries i beguines a la ciutat de Barcelona
Geralda i Maria són les terciàries més antigues documentades a Catalunya. Com ja s’ha comentat, tota la informació que se’n coneix és la que es pot llegir a la inscripció de la làpida. Afortunadament, sí que disposem de documentació d’altres beguines i terciàries que van viure a la ciutat de Barcelona durant els segles xiv i xv. Sor Agnès, sor Sança, la portuguesa Agnès i Brígida Terré són només algunes d’aquestes dones que van dedicar les seves vides a ajudar i cuidar els altres.
- Sor Agnès
En un document datat el 1328 i conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el rei Alfons el Benigne fa referència a sor Agnès com una dona dedicada a la vida contemplativa que viu a prop d’un hospital de leprosos de Barcelona, on possiblement la beguina tenia cura dels malalts. En aquest document el rei ordena al batlle de la ciutat que expulsi del barri tot aquell que molesti sor Agnès mentre prega. Amb aquesta ressenya es posa de manifest la consideració en què es tenia les beguines a la ciutat.
- Sor Sança
Va ser una terciària franciscana documentada a finals del segle xiv a Barcelona. L’any 1393, el rei Joan I donà llicència a sor Sança per enterrar o fer enterrar en lloc sagrat els cossos i els ossos dels presos penjats per la justícia un cop aquests haguessin caigut de les forques de la ciutat. Un privilegi reial que novament ens constata la labor social que realitzaven aquestes dones i com era de valorada, fins i tot per la reialesa.
- Sor Agnès, la portuguesa
Va ser una altra de les beguines que van gaudir de gran prestigi entre els habitants de Barcelona. Documentada en una casa prop del Monestir de Montalegre a principis del segle xv, sor Agnès va ser consellera de membres de la cort, mediadora en conflictes i es va encarregar de l’educació de nenes expòsites.
- Brígida Terré o Brígida Terrera
Fou una jove de la burgesia barcelonina que va dirigir la casa de beguines de Santa Margarida, situada al costat de l’hospital de leprosos de Sant Llàtzer.
Brígida Terré va entrar a viure a Santa Margarida molt probablement cap a l’any 1418. El beguinat va anar creixent al llarg del segle xv i es convertí en una comunitat femenina, coneguda amb el nom de Les terreres, dedicada a assistir els leprosos de l’hospital de Sant Llàtzer, instruir nenes pobres i expòsites i enterrar —o fer enterrar— els cadàvers dels penjats a les forques de Barcelona després que la terciària sor Sança aconseguís aquesta llicència del rei Joan I.
Al servei del difunt
Una de les principals labors que van portar a terme aquestes dones, i per la qual van ser més reconegudes, va ser la d’atendre el difunt. Duien a terme tot un seguit d’actuacions relacionades amb la mort: cuidaven el moribund, vetllaven, rentaven i amortallaven el difunt, custodiaven el taüt fins al cementiri i feien, fins i tot, de ploraneres. Eren presents a les misses per l’ànima del difunt i acompanyaven en tot moment la família.
A l’edat mitjana es tenia molta por de morir sense salvar l’ànima. Per aquest motiu, burgesos i nobles deixaven en els seus testaments un donatiu generós als sacerdots per tal que aquests preguessin per les seves ànimes. En el moment que les beguines i terciàries també participen en aquestes tasques, passen a ser destinatàries de nombrosos llegats testamentaris. Així, per exemple, Agnès de Portugal, citada anteriorment, va ser beneficiària de diversos donatius testamentaris a canvi de pregar per les ànimes dels testadors.
Història de la làpida
La làpida prové d’un dels claustres del convent de Sant Francesc de Barcelona. Inaugurat el 1276, el cenobi va ser un gran conjunt arquitectònic que s’estenia des de l’actual plaça del Duc de Medinaceli fins a la Rambla.
El convent de Sant Francesc va ser incendiat, junt amb d’altres, la nit del 25 de juliol de 1835, festivitat de Sant Jaume, i dos anys més tard el van enderrocar totalment.
El Museu d’Antiguitats al convent de Sant Joan de Barcelona. La ilustración espanyola y americana, núm. XLVI, 8 de desembre de 1873, p. 744
Pròsper de Bofarull, president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i cap de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, va impulsar la recollida de les restes arqueològiques provinents d’aquests convents cremats i abandonats amb el propòsit de fundar un museu d’antiguitats. A aquests objectes, entre els quals hi havia la làpida de Geralda i Maria, se n’hi van sumar d’altres procedents de col·leccions particulars. L’octubre de 1844 es va inaugurar el museu al convent de Sant Joan de Barcelona. El seu fons, que en un inici estava format per làpides romanes i medievals, elements arquitectònics i sepulcres, va anar augmentant amb els anys. Amb el retorn del convent a les monges l’any 1853 va ser necessari cercar un nou espai on ubicar el museu. Finalment, el fons es va traslladar a la capella gòtica de Santa Àgata.
Capella de Santa Àgata, Barcelona, 1915-1925, Arxiu Nacional de Catalunya. Autors: Ramon Claret / Joan Bert
L’equipament es va inaugurar al públic el 15 de març del 1880 amb el nom de Museu Provincial d’Antiguitats. Les tasques de conservació i catalogació del fons, que ja havia iniciat l’historiador Josep de Manjarrés al convent de Sant Joan, van culminar amb la publicació d’un catàleg l’any 1888 per part d’Antoni Elias de Molins, director del museu. En aquest catàleg, la làpida de les dues terciàries figura amb el número de registre 924 i té la descripció següent:
“Lápida de mármol. En los lados tiene dos escudos cuartelados en cruz primera y cuarta con un castillo y segunda y tercera con una concha. En el centro de la parte inferior tiene el signo agnus dei”.
La làpida va romandre al Museu Provincial d’Antiguitats fins a l’any 1932, quan va ingressar, juntament amb la resta del fons, al Museu d’Art de Catalunya, instal·lat al Palau Nacional de Montjuïc.
La finalitat d’aquest article és fer conèixer i posar en relleu la figura d’aquestes dones que van desenvolupar labors socials molt importants arreu de les ciutats europees al llarg de la baixa edat mitjana. Acollien els pobres, tenien cura dels malalts, dels moribunds, dels seus cossos difunts i de les seves ànimes. Van ser conselleres, mediadores en conflictes i formadores. Dones que van dedicar la seva vida a auxiliar els altres i de les quals, malauradament, no sabem gairebé res.
En record de la meva gran amiga Esther Torres.
Enllaços relacionats
Catálogo del Museo Provincial de Antigüedades, Antonio Elias de Molins, Barcelona, 1888. (PDF)
CLAUSTRA. Atlas de espiritualidad femenina en los Reinos Peninsulares. Institut de Recerca en Cultures Medievals, IRCVM, Universitat de Barcelona.
Les beguines: llibertat en relació, Elena Botinas Montero i Julia Cabaleiro Manzanedo (DUODA, Centre de Recerca de Dones)
Botinas i Montero, E., Cabaleiro Manzanedo, J., Duran i Vinyeta, M. dels À., Vinyoles, T., Les Beguines: la raó il·luminada per amor, Barcelona: Publicacions de lʼAbadia de Montserrat, 2002
Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona: origen d’un monestir i configuració d’un arxiu monàstic (1236-1327), Núria Jornet i Benito, Universitat de Barcelona, tesi doctoral, 2005 (PDF)
Documentació
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
4 Comments
Molt interessant com s’ha extret tota aquesta informació de la inscripció d’una làpida. Molt bona investigació i documentació! Desconeixia què eren les terciaries i m’ha semblat una molt bona forma d’explicar-ho. També, m’ha fet pensar en totes les històries i coneixement que guarden les nostres ciutats.
Gràcies!
Molt interessant, desconeixia l’origen de les terciaries. M:agradat molt com està explicat
Sorprenent article, primer pel desconeixement de l’existència d’aquest fons històric de làpides en el museu i pel detall de la documentació sobre les terciàries, que ha estat una altra revelació més que interessant.
Ben lligada la història d’aquesta làpida per fer pedagogia sobre les terciàries /beguines,