La filmació de “La Gran Esperanza Blanca”: Un combat de boxa a la gran Sala Oval de l’edifici del Museu Nacional

991
Manuel Vallejo

Manuel Vallejo, un Amic del Museu Nacional, ens explica alguns dels seus records de joventut relacionats amb els espais del museu, que ha anat desgranant durant el confinament.

Ja quinze anys abans del “Barcelona posa’t guapa” els nostres edificis i conjunts van atreure l’atenció de la indústria del cinema internacional. La pel·lícula “La Gran Esperanza Blanca” forma part de la història de la ciutat… i de la dels cofigurants.

Unes ofertes de treball amb requisits especials

El 2 de desembre de 1969 van aparèixer a la Borsa de Treball de La Vanguardia uns anuncis de la “20th Century Fox” sol·licitant extres per a la filmació d’una pel·lícula a Montjuïc i a altres llocs de Barcelona. Els textos deien: Totes les persones de característiques i trets netament francès i alemany, que vulguin intervenir com a figurants en el rodatge de la nostra pel·lícula, han de passar-se per les oficines de càsting”. Un altre deia:  “Totes les persones de color, mestissos, mulats, i d’aspecte mexicà i cubà hauran de passar per la selecció prèvia per les oficines de càsting.

Un grup d’amics hi vam contactar i ens van convocar al Palau d’Alfons XIII; després d’un fugaç cop d’ull per part de l’especialista, alguns vam ser contractats, inclòs qui subscriu, per als tres llocs i dies de filmació. No se’ns va explicar com era l’argument de la pel·lícula en conjunt, ni tampoc el de cada lloc de filmació.

Escenaris escollits, per la seva ambientació noucentista 

Conjunt d’austrohúngars en el Zoològic de Budapest
Conjunt d’austrohúngars en el Zoològic de Budapest

Els llocs de rodatge es van escollir per les respectives semblances arquitectòniques i ambientals amb les escenes actuades dels protagonistes. El Parc de la Ciutadella va figurar ser el zoològic Gischer Garten de Berlín. Els accessos al Museu Nacional d’Art de Catalunya i part de la Sala Oval van simular ser el Vélodrome d’Hiver de París, lloc de combat de boxa nocturn. L’antic Estadi de Montjuïc va representar ser l’Estadi de l’Havana, escenari del combat final i The End de la pel·lícula.

Zoològic de Budapest. Descans del rodatge de Jane Alexander
Zoològic de Budapest. Descans del rodatge de Jane Alexander
Descans en el rodatge, una estona de lectura
Descans en el rodatge, una estona de lectura

Un dia assolellat dels Sants Innocents de 1969 al Parc de la Ciutadella van tenir lloc  les primeres filmacions. Les gravacions  a l´antic Estadi de Montjuïc van ser al gener 1970, poc després de Reis, amb un fred notable;  el més greu és que figuràvem com a espectadors en màniga curta i camisa blanca en unes graderies a l’aire lliure a l’Havana, vociferant en un combat de boxa que celebraven els actors principals.

Combat de boxa a la sala oval , amb la balaustrada ben visible
L’Estadi de Montjuïc en el film “La Gran Esperanza Blanca”
L’Estadi de Montjuïc en el film “La Gran Esperanza Blanca”

La Font Màgica va lluir màgica!

L’emplaçament de la tercera filmació, ja nocturna, figurava ascendint les escales de l’accés principal del llavors Palau Nacional, ara Museu Nacional, curosament disfressats els extres amb vestits formals. Els negociadors de l’Ajuntament de Barcelona, especialment gràcies als bons oficis de l’aleshores regidor de l’Ajuntament, Esteban Bassols, van fer el miracle: van assegurar a la Century Fox que la Font Màgica,  llavors molt deteriorada,  funcionaria il·luminada durant la filmació. I, màgicament, així va ser!

Els accessos del Palau Nacional en la pel·lícula
Els accessos del Palau Nacional en la pel·lícula

Entre els figurants soldats austroalemanys al Gischer Garten de Berlín es va donar la casualitat que hi havia Xabier Elorriaga, qui després va adquirir merescuda notorietat al cinema i la televisió amb notables papers a “La ciutat cremada”, “Thesis” i “Isabel Catòlica, entre molts d´altres.

Un argument amb una història de racisme que, ai, es repeteix!

Com us he avisat a l´inici,  “els fets descrits van ser majorment certs”. La gran esperança blanca (The great white hope) incloïa etapes de la vida del nord-americà de raça negra Jack Johnson.  En la pel·lícula, sota el nom de Jack Jefferson, acaba de derrotar, el 1914, Frank Bardy a Reno, i es converteix en el primer púgil negre campió mundial dels pesos pesats. Però eren  els anys 1900s i Jack, que  viatja amb la seva xicota Eleanor, una dona blanca, ha creuat els límits d’un estat racista. Detingut sota l’acusació de mestissatge, és processat i condemnat a tres anys de presó;  però s’evadeix de la presó i marxa fins a Europa amb la seva parella. La seva vida es converteix en una constant fugida, patint conflictes emocionals a diverses ciutats, celebrant  combats de boxa a París (representat a la pel·lícula)  per reunir fons… La seva reputació cau en picat, i en un combat manegat a l’Havana perd el seu títol a mans d’un boxejador de raça blanca.

Cartell de la pel·lícula The Great White Hope. 20th Century Fox
Cartell de la pel·lícula The Great White Hope. 20th Century Fox

Recepció de la pel·lícula a les taquilles dels Estats Units

Van agradar especialment les interpretacions de James Earl Jones i Jane Alexander, que van rebre els premis Tony a l’obra original de teatre de Howard Sackler, el Premi Pulitzer 1969 i el Tony 1969. La pel·lícula, dirigida per Martin Ritt, va posar l’accent en les desigualtats socials i racials, un film fort, sense concessions, amb una gran càrrega de denúncia social i de gènere;  va rebre  respostes positives tant del públic com de la crítica. Els actors, poc coneguts  fins llavors, van ser nominats a l’Oscar per a la millor actuació de 1969; després van brillar en les seves respectives carreres, inoblidable el paper d’Earl Jones a Kunta Kinte. L´actor va comentar en un documental sobre Jack Johnson que “conèixer la història de Jack Johnson és saber que es tracta d’un estudi sobre l’arrogància  i la pretensió”.

En relació amb la recaptació de la FOX, sembla que en resum no va ser gaire aprofitable, i va ser llogada per TV (qui això escriu va poder veure-la, ben sorprès, en un vol intercontinental pocs anys després!).

Diaris barcelonins de 1968-1970:  articles sobre la filmació i l’estrena

Angel Zúñiga, cronista a Nova York de La Vanguardia, relata el 30 d’octubre de 1968 (veure enllaços relacionats, 1) la posada en escena a Broadway de “La gran esperança blanca” de Howard Sackler. Molt possiblement va ser la primera referència a aquesta obra de teatre a la premsa espanyola.

Versió espanyola del póster del film
Versió espanyola del póster del film

El periodista Jaime Arias, del mateix diari, el 14 de gener 1970 (veure enllaços relacionats, 2), en les dates de la gravació a Montjuïc, informa de detalls molt interessants de la filmació en curs. A banda, a la primera part de la seva crònica profetitza sobre el que s’hauria de esdevenir al  món de cinema als  70 i els 80, preveient el vídeo,  el Cd i el DVD. És clar, el que no podia ni imaginar seria l’aparició d’internet i la voràgine del streaming.

A la secció cinematogràfica del diari La Vanguardia de 14 de març de 1972, Angeles Masó escriu sobre l’estrena al cinema Regio Vistarama de Barcelona (veure enllaços relacionats, 3). Fa un gest de complicitat als barcelonins  escrivint: Barcelona, ​​com es recordarà, ha estat escenari de la pel·lícula a  importants seqüències: El Parc de la Ciutadella figura el Zoològic de Berlin;  l’estació de França, la de Budapest.” La cronista elogia els intèrprets principals, la notable ambientació i les multituds que envolten el “triomfador”. Finalitza la seva crítica amb aquestes paraules escrites gairebé fa cinquanta anys (ai, llegides ara, novament doloroses): “L’esperit que anima la pel·lícula i que se centra en aquest ja llunyà episodi -la gran esperança dels blancs nord-americans, que consisteix a exercir la supremacia sobre la raça negra- és desgraciadament vigent i això fa que el problema en si, fora de l’anècdota, cali en l’espectador.”

A Barcelona,  el 2017 i el 2020, “el combat del segle continua”

El Museu Picasso va celebrar lexposició 1917-Picasso a Barcelona, de l’octubre de 2017 al gener de 2018. Coincidint-hi, durant les mateixes dates, es va celebrar l’exhibició Arthur Cravant. Maintenant?.

L’exposició era sobre figures artístiques dels volts de 1915-1920 a Barcelona. Cravant, pseudònim dun britànic nebot d’Oscar Wilde, era un gegantot ben musculat  de mes de dos  metres d´alçada. a qui uns  organitzadors  van proposar un combat de boxa contra en Johnson, que estava a Europa fugit de la justícia nord-americana i ja a la davallada de la seva carrera pugilística. Es va celebrar a Barcelona, a la Plaça Monumental, un 23 d’abril de 1916,  la “Gran Fiesta del Boxeo”. Sobre vida i miracles del gegantot  i l’exhibició  hi ha publicat pel Museu Picasso un magnífic llibre-catàleg de diversos autors, qualificant-lo com a “colós místic, precursor de l’aventura dadaista”. Com diem al nostre país, “per llogar-hi cadires” : així, els diaris de l’època ens parlen que “4.500 persones van pagar entrades entre 2 i 36 ptes. per veure el negre de 110 kg”.(sic)

Al  juny de 2020, a la revista SAPIENS, en Frederic Porta va publicar un documentat article sobre la vida i detalls de la mort de Jack Johnson (vegeu enllaços relacionats, 4).

A  la Sala Beckett de Barcelona aquest octubre de 2020  es va estrenar l’obra de teatre  ”El combat del segle”, creada i dirigida per la costa-riquenya Denise Duncan, basada en una obra de Jack London i en les dues produccions de “The great  white hope” descrites. Inclou la problemàtica del racisme i els problemes emocionals del protagonista amb la seva companya. Hi ha la nota original  que diversos actes estan basats a Barcelona quan el boxador hi va viure pel combat anomenat “del segle” amb el britànic  Cravan, tal com ja hem comentat. El conjunt, ben musicat, té aspectes “de tots colors”  (doble-entendre).   Ailas ! Es va suspendre la representació per la segona onada de la pandèmia l’1 de novembre 2020 (vegeu la crònica  de Justo Barranco a La Vanguardia, del 22 d’octubre a enllaços relacionats, 5).

Un procés particular, un reviure amb els Amics

Redactar al llarg de diverses etapes del 2020 de confinament  aquest article m´ha permès tornar a veure tota la pel·lícula diverses vegades, i  escollir  les fotos adients fetes per mi als escenaris, de les quals aquí comparteixo algunes. He anat descobrint localitzacions rodades a Barcelona que no tenia reconegudes, com és el cas de  l’Estació de França sota el cartell  “Budapest” a la pel·lícula.

He vist a la Sala Becket l’obra de teatre descrita i he pogut llegir un bon nombre d´articles sobre el tema.

Tot plegat, m’ha fet reviure simpàtics records i entendre nous aspectes del guió i de la realització de la pel·lícula; també  de l´època, de la Barcelona del 1917-1920, una ciutat ja cosmopolita i un xic abjecta,  quan la va descobrir Jack Johnson: va venir per dos mesos per al combat a la Monumental i es va quedar vivint-hi gairebé tres anys, convertit en “l´amo del Paral·lel”.

Fóra interessant  un visionat d’una bona còpia de la pel·lícula al Museu Nacional, amb els “cofigurants barcelonins d´aquella època”, uns comentaristes “d´edat” que, a més de la  denúncia  social i de gènere, podríem comentar aspectes de la realització, de la feina de figurants i dels ambients de principis dels 1900 a Barcelona, recreats per a la filmació. És una idea!

Enllaços relacionats

Manuel Vallejo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.