Història d’un símbol: els focus del Palau Nacional

1.626
Mireia Berenguer

Quan es parla gràficament de la ciutat de Barcelona o es dibuixa el seu skyline, apareixen sempre una sèrie de monuments i edificis significatius de la ciutat, com són la Sagrada Família, la torre Agbar, el monument a Colom o l’arc de triomf, però també el Palau Nacional amb els seus inconfusibles feixos de llum

I és que aquests focus s’han convertit en tota una icona de Barcelona, testimoni d’honor de les grans efemèrides de la metròpoli. Visibles des de qualsevol punt de la ciutat, s’engeguen a la nit, de dijous a diumenge, de maig a setembre, i la resta de mesos, de divendres a diumenge. També en les grans ocasions, aquells dies de festa grossa en què es commemora algun fet destacat o se celebra algun esdeveniment especial, llueixen majestuosos sobre el cel serè, això sí, perquè és una condició indispensable, si les circumstàncies atmosfèriques ho permeten. Aquest petit símbol de la ciutat ha inspirat també un logo, el de Fira de Barcelona, i fins i tot, una novel·la, Rayos de Miqui Otero.

 La silueta del Palau Nacional va ser el teló d'una gran celebració ciutadana, com la que va tenir lloc el 17 d'octubre de 1986 amb motiu de la nominació olímpica de Barcelona
 La silueta del Palau Nacional va ser el teló d’una gran celebració ciutadana, com la que va tenir lloc el 17 d’octubre de 1986 amb motiu de la nominació olímpica de Barcelona. Foto: J. Coronilla

La revaloració de la muntanya de Montjuïc i l’Exposició Internacional del 1929

Però remuntem-nos a l’inici d’aquesta història i és que tot començà amb el projecte d’urbanització de la muntanya de Montjuïc. Aquest esdeveniment ha quedat sovint  a l’ombra de l’Exposició Internacional de l’any 1929, però la realitat és que Ildefons Cerdà ja va idear, l’any 1872, un estudi inclusiu de la muntanya on plantejava la seva transformació urbana integral. Després de moltes vicissituds aquest pla va començar a prendre forma pels volts de l’any 1913, amb la idea d’organitzar una Exposició d’Indústries Elèctriques que, amb els anys, acabaria cristal·litzant en la gran Exposició Internacional del 1929.

Aquest projecte de revaloració de la muntanya va ser concebut ni més ni menys que per Josep Puig i Cadafalch com tot un conjunt artístic, cultural i simbòlic i, tot i que les obres d’urbanització de la muntanya ja havien començat l’any 1917, la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, va impedir que el polític i arquitecte català arribés a construir l’edifici principal de tot el projecte: el Palau Nacional. 

L’obra es va encarregar finalment a Pere Domènech, Enric Catà i Eugeni P. Cendoya, el primer d’ells, fill del brillant arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner i els dos darrers, col·laborador i deixeble seu, respectivament.

El gran pla d’il·luminació per a l’Exposició Internacional

Una de les fites dels dissenyadors de l’exposició va ser procurar imprimir a la mostra un caràcter d’impressionant grandiositat, produint un espectacle del més alt valor estètic i fent bullir d’emoció i entusiasme la ciutat, aplicant per aconseguir-ho el recurs decoratiu que oferia un avenç relativament nou i prou conegut per Barcelona, com era l’electricitat.

Cartell Exposición Internacional Barcelona amb el Palau Nacional i els reflectors.
Cartell. Perspectiva de l’avinguda Maria Cristina amb els obeliscs lluminosos coneguts popularment com “espàrrecs”; al fons, la Font Màgica i les cascades que baixen del Palau Nacional, amb els nou focus que el coronen, 1929. AFB

Un dels primers i principals projectes de l’exposició va ser el gran pla d’il·luminació, ja que la seva situació privilegiada era el punt central de totes les mirades del visitant quan es ponia el sol. I fixeu-vos si va ser monumental que ja deien llavors que només els jocs d’aigua i llum de l’exposició consumien el 25% de l’electricitat de tota la ciutat. 

Cartell amb imatge fotogràfica nocturna del Palau Nacional i les cascades il·luminades al recinte de Montjuïc , 1929 – AFB
Cartell amb imatge fotogràfica nocturna del Palau Nacional i les cascades il·luminades al recinte de Montjuïc , 1929. AFB

Aquesta ambiciosa posada en escena, plena de llum, color i efectes d’aigua que atordia els sentits, va ser dissenyada pel jove enginyer barceloní Carles Buïgas i va aconseguir meravellar tot el món i atreure comentaris arribats dels confins de la terra, per més que els espanyols mateixos no acabaven de creure que es tractava d’un invent autòcton. Escrivia un periodista: “Al principio, la micropsia endémica que caracteriza á los españoles se resistía á suponer obra de un compatriota y producto de fabricación hispánica el prodigio. Se pensaba en ingenieros franceses, alemanes ó yanquis. Sobre todo, en estos últimos.”  

El Palau Nacional l’any 1929, any de la seva inauguració. Font: Wikipedia.
El Palau Nacional el 1929, any de la seva inauguració. Wikipedia

El projecte, però, no va ser fàcil. Calia aconseguir una il·luminació molt intensa, ja que un observador que des de la plaça d’Espanya mirava cap a l’exposició havia de sortejar tota mena de sortidors d’aigua, cascades i altres elements lluminosos que treien tot el contrast que necessari per produir una viva impressió en l’ànima del visitant, l’objectiu que s’havia marcat Buïgas a l’hora de traçar el pla. 

Els feixos de llum del Palau Nacional

Per tal de contrarestar aquest fet i que la silueta il·luminada del Palau Nacional ressaltés el màxim possible, fou necessari instal·lar una sèrie de reflectors al seu darrere, concretament a la galeria perimetral de la Sala Oval.

La premsa de l’època narrà que “es feren esforços considerables per mantenir ocults completament aquests focus de llum, i evitar no tan sols enlluernaments detestables, sinó la vista gens agradable dels projectors poc consonant amb la polidesa del conjunt d’espectacle”. Nou fou el nombre escollit, tants com lletres té la ciutat de Barcelona i, en un principi, la il·luminació es va preveure per a quatre colors: blanc, groc, vermell i blau, així com per a totes les combinacions binàries que amb aquests colors es poguessin formar.  

La font màgica i el Palau Nacional il·luminats de nit durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929
La font màgica i el Palau Nacional il·luminats de nit durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, Manuel Pinilla. AFCEC

El resultat aconseguit no va decebre ningú i arribaren comentaris i lloances impresos en rotatius de totes llengües:

La Metropole, d’Anvers:  “En el fons els reflectors llançats cap el cel aureolen la gran cúpula del Palau Nacional. Sembla que haguem estat transportats, per art de màgia, als jardins encantats d’un palau de somni.”

Exposició Internacional de Barcelona. Aspecte lumínic de les fantàstiques cascades del Palau Nacional i dels seus potents projectors. La Ilustración iberoamericana, número extraordinari, 1930, núm. 2
Exposició Internacional de Barcelona. Aspecte lumínic de les fantàstiques cascades del Palau Nacional i dels seus potents projectors. La Ilustración iberoamericana, número extraordinari, 1930, núm. 2

Fígaro, de París: “La ploma no és prou apta per descriure el miracle de la Barcelona nocturna, vista des del Tibidabo o des de les terrasses florides de Montjuïc. La fada electricitat, que ha renovat l’aspecte del món, ha concentrat aquí els seus més inexplicables sortilegis. Una glòria de gegantins raigs fixos llançats a cel aureolen el Palau Nacional i fan empal·lidir als estels, sobre aquesta nova Cartago.” 

El Palau Nacional de nit amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, l’any 1929
El Palau Nacional de nit amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, l’any 1929. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Els projectors eren de la marca Sperry, dissenyats per l’enginyer electricista americà Elmer Sperry, inventor també, entre d’altres, de  la girobrúixola, que permetia als navegants seguir amb més perfecció la direcció desitjada dels vaixells amb un moviment menor del timó i de la coneguda com a Llum de Lindbergh, un gegantí far que va regalar a la ciutat de Chicago i que aquesta va instal·lar al seu aeroport.

Els aparells Sperry comptaven amb uns miralls d’uns 91 cm de diàmetre i llençaven un feix lluminós d’una intensitat de 450 milions de bugies, amb un angle de dispersió d’uns dos graus. Eren focus de concentració i, a causa de no escampar-se la llum, arribaven a il·luminar a grans distàncies. Hi havia testimonis que asseguraven veure l’aureola des de poblacions que distaven més de 100 quilòmetres de Barcelona. I és que la visibilitat d’aquests feixos lluminosos varia segons l’estat del cel. Quan aquest es troba carregat d’humitat, disminueix l’abast dels projectors, però també, quan l’atmosfera és absolutament neta, la visibilitat és també menor perquè no existeixen a l’aire partícules capaces d’irradiar la llum emesa pels reflectors. 

Projectors Sperry instal·lats a la part alta del Palau amb un operador, l’any 1929
Projectors Sperry instal·lats a la part alta del Palau amb un operador, l’any 1929 (foto publicada a la revista Técnica, núm. 128, agost 1929)

Durant l’Exposició, Barcelona va rebre la visita del Graff Zeppelin alemany, el més gran dirigible de tota la història, amb 236 metres de llargària, que va sobrevolar la ciutat durant unes hores el 23 d’octubre de 1929. L’arribada d’aquest petit monstre va ser tot un esdeveniment  a la ciutat, la gent sortia als balcons a saludar-lo i, al vespre, els focus d’un vaixell alemany ancorat al port i els del Palau Nacional el van anar seguint amb el seus potents raigs. 

Ramon Claret, L’aeronau dirigible Graf Zeppelin sobrevolant la Font dels Tres Mars, 1929
Ramon Claret, L’aeronau dirigible Graf Zeppelin sobrevolant la Font dels Tres Mars, 1929. ANC

Els nostres reflectors, en forma de ventall, van il·luminar tota la nau, en tota la seva longitud, mentre donava voltes al voltant de la muntanya. L’espectacle, diuen els qui van tenir la sort d’admirar-lo, va ser realment fantàstic perquè el Zeppelin, que es tornà platejat pels raigs dels reflectors, simulava un enorme peix nedant sobre el blavós mar del cel. Després del seu pas per Barcelona, el Graff Zeppelin va completar la primera volta al món d’un dirigible. 

Exposición Internacional de Barcelona, 1929. Postal de l’època
Exposición Internacional de Barcelona, 1929. Postal de l’època. Todocolección

Els feixos de llum durant la Guerra Civil

Un cop finalitzada l’exposició, durant la Guerra Civil, els reflectors del Palau “van estar al servei de la pau i la cultura”, com va escriure un altre reporter de l’època. Més concretament, la nit del 2 de setembre de 1938, una esquadrilla de cinc avions italians “Savoia” intentà volar sobre Barcelona, mentre ho impedia el foc de cortina dels antiaeris. 

La gent, advertida per les sirenes, va sortir de casa seva per amargar-se als refugis, però l’espectacle que es veia en el cel va paralitzar a més d’un que es va quedar embadalit davant d’aquella emocionant exhibició, oblidant-se completament de l’imminent perill. Els avions van seguir volant paral·lelament a la costa, fins a Cabrera de Mar, on van virar rumb sud-oest. Quan van arribar a la vertical del Besós, van ser sorpresos pels feixos de llum dels reflectors del Palau i un caça de “La Gloriosa” va entaular combat amb ells. La lluita va ser perfectament visible des de terra, observant-se com un dels trimotors de la flota de Mussolini era atrapat per les ràfegues de la metralladora, se separava de la formació i perdia alçada i velocitat. L’aparell va caure al mar, a 4 quilòmetres de la costa, mentre que la resta van llançar precipitadament les bombes on van poder, aquest cop amb sort sobre el mar, i van fugir cap a Palma de Mallorca. 

Un trimotor Savoia Marchetti Sparviero (SM.79) sobrevolant Barcelona, de retirada cap a la seva base de Son San Juan, Palma de Mallorca, a les illes Balears
Un trimotor Savoia Marchetti Sparviero (SM.79) sobrevolant Barcelona, de retirada cap a la seva base de Son San Juan, Palma de Mallorca, a les illes Balears

Recuperació de l’esplendor dels reflectors del Palau Nacional

Després de la guerra, les sales de la planta alta del Palau van quedar totalment inutilitzades pels desperfectes ocasionats a la coberta , així que ens aventurem a creure que els reflectors podien haver quedat igualment malmesos, perquè no va ser fins el 1957 que es van reinstal·lar de nou.  I l’any 1977 es va fer un intent de que els focus tornessin a reflectir les quatre barres de la bandera catalana amb els seus colors gualda i vermell, tal i com alguns testimonis afirmaven haver vist feia anys. 

Sempre hi ha hagut una certa controvèrsia en relació amb el fet de si realment algun cop els reflectors havien projectat al cel la senyera o no. Lluís Permanyer, l’any 2012, després d’investigar-ho va desentranyar l’assumpte localitzant una fotografia de Zerkowitz que, tot i que és en blanc i negre, ve acompanyada d’una llegenda que ho certifica.

L’any 2018 se’ls  va sotmetre a una profunda restauració: es van baixar un a un, es van portar a un taller, se’ls hi va adequar la carcassa, es van tornar a pintar i se’ls hi van posar uns rectificadors electrònics enlloc dels electromagnètics, adaptant la seva tecnologia al compromís que el museu té de responsabilitat amb el medi ambient des de fa anys.

Reflectors del Palau Nacional, un cop restaurats l’any 2018. Foto: Marta Mérida
Reflectors del Palau Nacional, un cop restaurats l’any 2018. Foto: Marta Mérida

Ara, tot i els difícils moments pels que estem passant, els reflectors del Palau segueixen esquinçant el cel, imprimint sobre la negra nit la diadema de feixos blaus i donant testimoni clar i brillant de l’esperança de tota una ciutat, que anhela la fi de la pandèmia.

Xavier Sarasibar, Nocturna de Barcelona, 2016
Xavier Sarasibar, Nocturna de Barcelona, 2016. Flickr

Enllaços relacionats

Palau Nacional: espais singulars

El procés urbanístic de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, 1859-1935.

Fonts documentals i bibliogràfiques Guillem Fernàndez Gonzàlez

El Palau Nacional: arquitectura i memòria

Mireia Berenguer
Col·leccions

6 Comentaris

  • manuel Vallejo
    14 de maig de 2020 - 2:02 pm | Enllaç permanent

    Embadalit, ho he llegit tal qual…

  • 19 de maig de 2020 - 10:08 am | Enllaç permanent

    Tot el relacionat amb l’electricitat va ser coordinat per Joan de Lasarte i Karr, que dirigí els serveis elèctrics de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, sota la direcció de Mariano Rubió Bellvé, Cap de la Secció d’Enginyeria de l’Exposició.

    • Mireia Berenguer
      22 de maig de 2020 - 6:12 am | Enllaç permanent

      Efectivament, l’enginyer industrial Joan de Lasarte i Karr va orientar i dirigir el Servei Elèctric de l’Exposició, i tal va ser l’èxit obtingut en les instal·lacions que fins i tot se li va retre un homenatge el 23 de novembre del mateix any, al Restaurant Miramar de l’Exposició.

  • mayol
    19 de maig de 2020 - 7:21 pm | Enllaç permanent

    Molt interessant. Tota una historia que no sabia.
    Moltes gràcies.

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.