Itinerari sonor per a l’exposició “Turner. La llum és color”

1.310

Redacció museu

Turner. La llum és color és la primera exposició que el Museu Nacional dedica a l’extraordinària obra de l’artista britànic Joseph Mallord William Turner (1775-1851). La mostra és un viatge a través dels paisatges més atmosfèrics de l’artista i reuneix més de cent pintures, aquarel·les, dibuixos i llibretes d’apunts de la col·lecció de la Tate.

A partir d’una selecció de temes musicals inspirats en els àmbits temàtics de l’exposició, Joaquim Rabasseda, cap de Recerca, Qualitat i Innovació de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) ens proposa un itinerari sonor per acompanyar la visita en el marc de col·laboració entre el Museu Nacional i aquesta institució.

Memòria, imaginació i síntesi

Les aventures de Turner per la Gran Bretanya i l’Europa continental van ser una important font d’inspiració per als seus quadres de paisatges. Tot i que preferia pintar al seu estudi, els dibuixos, els esbossos i les aquarel·les que feia a l’aire lliure constituïen una font de records preservats. Els utilitzava com a notes per a composicions creatives i esdevenien elements del paisatge en la imatge final.

Cova de Fingal a l’illa de Staffa. Gravat basat en una obra del segle XVIII de John Cleveley, a T. Pennant: A tour in Scotland and Voyage to the Hebrides, 1772, Londres, 1774

L’estiu de 1829 Felix Mendelssohn va visitar la cova de Fingal, a l’illa de Staffa. El compositor va documentar el viatge amb diferents esbossos, fins i tot amb algun dibuix. L’experiència i el seu record van acabar conformant una composició simfònica estrenada a Londres el maig de 1832.

Apunt d’una escena dibuixada per Felix Mendelssohn en una carta dirigida a la seva germana Fanny d’1 d’agost de 1829 (New York Public Library, imatge: Koosbot).

Creant l’escena

Els paisatges que formen el teló de fons de la pintura històrica de Turner sovint hi tenen un paper tan important com les figures representades a l’escena. Inspirat pel teatre, Turner va crear una sèrie de «telons de fons» que abraçaven des de mars turbulentes i tempestes fins a cims daurats i planes serenes.

El 1811, Ludwig van Beethoven va posar música a l’obra teatral d’August von Kotzebue que  inaugurava el nou teatre de Pest. Més enllà de les finalitats propagandístiques i imperials de l’encàrrec, la música de Beethoven evocava el despertar d’Atena enmig dels monuments enrunats i donava veu al somni de vincular la seva actualitat amb el passat clàssic.

El Partenó d’Atenes, gravat de William Miller publicat a Select Views in Greece with Classical Illustrations, de Hugh William Williams (Longman Rees Orme Brown and Green, and Adam Black, Londres, 1829)

Cara a cara amb la natura

A Turner l’encantava observar la natura de primera mà i sovint feia estudis sobre el terreny per intentar capturar l’atmosfera de l’entorn. 

Hector Berlioz va compondre la simfonia Harold a Itàlia el 1834 a partir d’un poema de Lord Byron i amb la voluntat de construir unes escenes que es trobaven a mig camí entre la literatura i el record personal. Al primer moviment descriu la melangia de Harold-Berlioz enmig de les muntanyes.

Joseph Mallord William Turner, Peregrinació de Childe Harold, Itàlia, abans de 1832. Accepted by the nation as part of the Turner Bequest 1856.

Llums i atmosferes

Turner afirmava que una vegada es va lligar al pal d’un vaixell durant una forta tempesta per pintar millor el fenomen de memòria. Tot i que aquesta història pot ser una invenció de l’artista, il·lustra molt bé el seu compromís amb la seva obra, ja que Turner era qui sabia millor com plasmar sobre la tela efectes atmosfèrics extraordinaris. 

Estrenat el 1843, L’holandès errant es basa en una llegenda divulgada per Heinrich Heine però també en l’experiència d’un viatge en vaixell que el compositor Richard Wagner va fer entre Riga i Londres, durant el qual va viure una tempesta.

Primera representació de L’holandès errant (Der fliegende Holländer) a Dresden el 1843 (Leipziger Illustrierte Zeitung, 3 de gener de 1843)

Sublimitat lluminosa

A mesura que la seva carrera avançava, l’atenció de Turner cap a la llum i l’atmosfera s’imposava cada cop més als elements topogràfics o escènics de les seves pintures, que en els darrers anys es van anar embolcallant de llum. Alguns dels seus estudis més elementals sobre la mar prescindeixen completament de les característiques costaneres i es converteixen en meditacions plenes de llum sobre la relació de l’observador amb el món exterior.

Franz Liszt va ser un pianista hipnòtic que entre 1830 i 1850 va seduir oients arreu d’Europa. Els Estudis d’execució transcendental són una de les peces que retraten millor el virtuosisme de l’autor, tota una demostració de força i domini tècnic a partir de gestos que poden ser tan senzills com expressius. 

La foscor és visible

Turner emprava el blanc i el negre en les seves formes pures amb moderació, i els reservava sobretot per a l’èmfasi emocional i visual. Una mescla de colors de tot l’espectre, des dels delicats i brillants fins als foscos, li proporcionava els efectes de color, llum i foscor que pretenia aconseguir. 

John Field va ser un compositor i pianista irlandès que acompanyà Muzio Clementi a París, Viena, Sant Petersburg i Moscou, on va morir el 1837. Fou l’inventor del nocturn per a piano, un conjunt de peces de caràcter i forma lliures que identificaven la nit amb la delicadesa i el sentiment, propi dels primers anys del romanticisme.

Joseph Mallord William Turner, Llac Buttermere, amb la part de Cromackwater, Cumberland, un xàfec, exposat el 1798. Tate: Accepted by the nation as part of the Turner Bequest 1856.

 El Sol és Déu

Es diu que, abans de morir, Turner va afirmar: «El Sol és Déu». Tot i que es desconeix el significat  d’aquestes paraules, el Sol va ocupar, sens dubte, una posició central en la seva obra. Va ser el seu tema més representat i apreciat, el «més bell dels éssers» o una «font d’alegria», segons va manifestar.

Tot i que Chopin no va posar títol als seus estudis, publicats a la dècada de 1830, durant anys s’han identificat amb tot de noms que han acabat construint un imaginari romàntic i descriptiu de la seva música. La brillantor ràpida d’aquesta peça va portar a interpretar-la com la llum divina i radiant d’un dia a ple sol.

Joseph Mallord William Turner, Anant cap al ball (San Martino), exposada el 1846. Tate: Accepted by the nation as part of the Turner Bequest 1856.

Redacció museu

2 Comments

  • Gabriel Vilaginés ha dit:

    Un fantàstic treball de ensamble de la pintura i la música
    Un bon complement pels que hem tingut la sort de poder viatjar a Londres amb els Amics del MNAC en motiu de Turner.

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.