Montserrat Gumà i Sandra Esteban
amb la col·laboració de Marta Mérida
La Muntanya de Montjuïc, on es troba emplaçat el Palau Nacional, va ser durant molts anys una zona marginal de la ciutat. El terreny on s’assenta era una de les pedreres que estava en explotació. Amb l’Exposició Internacional de l’any 1929, Barcelona va guanyar la muntanya, que, amb el temps, s’ha convertit en un espai d’oci i cultura per a tots. Un dels grans èxits de l’exposició, quan es va inaugurar, van ser els jardins, que s’havien començat a plantar el 1915.
Desestimada la construcció del projecte presentat per Josep Puig i Cadafalch, el 1924 es va convocar un concurs entre arquitectes espanyols, en el qual van participar nou equips. El projecte del Palau Nacional, un edifici construït per a les grans manifestacions protocol·làries i culturals de l’Exposició Internacional, es va adjudicar als arquitectes Eugenio P. Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roura.
Es preveia un gran saló per acollir activitats festives i de representació i dos cossos de dues plantes. Un nucli coronat per una cúpula, que incloïa l’escala d’honor i el Saló del Tron, unia les tres àrees.
El 30 de juny de 1926 es va col·locar la primera pedra. Entre els assistents, el president del comitè executiu de l’exposició, el marquès de Foronda; l’alcalde de Barcelona, el baró de Viver, i el director de construccions del certamen, i un dels pares del projecte, Pere Domènech i Roure. L’octubre de l’any següent, es va col·locar la primera teula.
Per aconseguir edificar en el termini previst de dos anys i mig uns 32.000 metre quadrats, es van seguir uns procediments de construcció ràpids i les operacions es van reduir a l’imprescindible. Per cobrir la Sala Oval, uns 3.500 metres quadrats, es va fer servir una estructura de ferro recolzada en parelles de peus drets metàl·lics.
Cap al març de 1928 encara faltaven les cúpules i les quatre torres. Mancaven quinze mesos per a la inauguració.
En la decoració dels interiors hi treballen els principals artistes del noucentisme. La decoració pictòrica de la cúpula, al vestíbul del primer pis, es va encarregar a Manuel Humbert, Josep de Togores i Francesc Galí. Els dos primers van pintar les petxines i el tambor, mentre el tercer es va dedicar al casquet de la cúpula, on va plasmar la Religió, la Ciència, les Belles Arts i la Terra. Al tambor, Humbert i Togores van plasmar vuit civilitzacions: la fenícia, la grega, la ibèrica, la celta, la cartaginesa, la romana, la visigoda i la musulmana. A les petxines, en grisalla, hi van representar les al·legories de Lleó, Castella, Navarra i la Corona catalanoaragonesa. Enric Casanovas i Josep Dunyach van esculpir, respectivament, les personificacions del Treball i la Religió, i de la Llei i la Força en pedra artificial. El terra es va pavimentar amb un mosaic, el plafó central del qual era l’escut de Barcelona, que ocupava una superfície de 133 metre quadrats.
La decoració del Saló del Te o Restaurant es va encarregar al pintor Joan Colom, el qual, en tres llunetes encara conservades, va plasmar personatges de bellesa clàssica, integrats en un paisatge típicament mediterrani. Aquest saló, actualment, s’ha convertit en un dels espais més emblemàtics i significatius de la vida del museu: la Biblioteca. En el vestíbul que presideix aquest espai del primer pis, sota la direcció de F. Canyellas es van pintar els frescos amb amorets i garlandes i cistelles de fruita i flors que encara es conserven. La cúpula va ser obra de Josep Maria Xiró.
L’ornamentació de les voltes del Saló del Tron la va dirigir Jaume Llongueras. Les quatre llunetes, de les quals dues encara hi romanen, són obra de Josep Obiols, amb les virtuts cardinals: Prudència, Justícia, Fortalesa i Templança. Als dos extrems del Saló, Francesc Labarta va pintar el plafó que representa l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, en el qual s’entreveu el Palau de Belles Arts, i Xavier Nogués va ser l’autor del plafó que simbolitzava l’Exposició Internacional de 1929, on s’entreveu la silueta del Palau Nacional i la de la Sagrada Família, en construcció. Sobre el tron, el retrat d’Alfons XIII pintat per Ricard Canals. Sobre la porta d’entrada al Saló del Tron, destacaven una escultura i un fris de bronze, de J. Claret. Actualment aquest espai acull el restaurant Òleum.
Les estances privades del rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia, a la part davantera de l’edifici, eren a banda i banda del Saló del Tron. Deu plafons de pintura mural, obra de Josep Obiols, decoraven el vestíbul esquerre d’accés als dos gabinets del rei i la reina. Es tractava de composicions marines en les quals sirenes, tritons i dofins es combinen amb personatges mariners. A causa de la remodelació del Palau Nacional, es van arrencar els plafons i aquestes estances es van convertir en espais de serveis al primer pis, a banda i banda del Restaurant Òleum. D’una banda, el Gabinet de la Reina actualment és l’espai de la cuina del restaurant, i de l’altra, els Gabinet del Rei ara és l’accés a les Terrasses-Mirador.
La Sala Oval no es va considerar l’escenari més indicat per rebre les decoracions murals per les seves grans dimensions. Aleshores, es va optar per la pintura mural, amb ornaments llisos i sanefes. Destaquen els cinquanta-sis escuts dels arcs de la volta de la tribuna del primer pis, cinquanta dels quals corresponen a les províncies espanyoles i sis, a la zona de l’orgue, a representacions d’instruments musicals. On es van dedicar més esforços decoratius va ser en les baranes de la balconada del primer pis i en l’escultura monumental que es va aplicar als fusts de les columnes.
El 19 de maig de 1929, es va inaugurar el l’Exposició Internacional de Barcelona. La cerimònia principal va tenir lloc a la Sala Oval del Palau Nacional, en presencia dels Reis d’Espanya i de nombroses autoritats. El director del certamen, l’alcalde de la ciutat i el cap del Govern van pronunciar els discursos inaugurals. Després dels discursos, els reis van sortir al balcó del Saló del Tron i el rei va declarar inaugurada l’exposició. Es van disparar unes salves, es van deixar anar 60.000 coloms i es van posar en marxa les cascades i les fonts de Montjuïc.
El 15 de juliol de 1930 es va tancar l’exposició que deixava a la ciutat un parc, unes instal·lacions ornamentals i un conjunt de palaus amb destinació incerta. Es va imposar la conservació del Palau Nacional i la dels dos palaus simètrics de Puig i Cadafalch. L’octubre de 1931 comença el trasllat al palau dels museus de la Ciutadella i del Palau de Belles Arts, així com de les oficines de la Junta de Museus. La instal·lació de les col·leccions va significar una important transformació de les seves sales. L’edifici s’adaptà a la seva nova destinació com a museu permanent, amb zones de magatzems, tallers de restauració i de manteniment, laboratori fotogràfic, despatxos i sala de conferències.
L’any 1934, a conseqüència dels Fets d’Octubre la inauguració del Museu d’Art de Catalunya al Palau Nacional prevista per al 7 d’octubre es posposa a l’11 de novembre, presidida pels militars que exerceixen accidentalment el poder a Catalunya. El nou museu comprenia un discurs global de l’art català. La nova instal·lació congregava al voltant de 1.869 exemplars.
Bibliografia relacionada
Barral i Altet, Xavier, El Palau Nacional de Montjuïc : crònica gràfica, Barcelona : Museu Nacional d’Art de Catalunya : Lunwerg, 1992
El Palau Nacional, arquitectura i memòria, Barcelona : Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2011
Enllaços recomanats
Palau Nacional. Arquitectura i memòria
Marta Mérida, Sandra Esteban i
Projectes digitals
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
3 Comments
[…] El Palau Nacional, un edifici amb molta història /1 […]
[…] El Palau Nacional, un edifici amb molta història /1 […]
[…] museu està ubicat al Palau Nacional, un antic pavelló de l’Exposició Internacional de 1929. El 1934 es va inaugurar el Museu […]