El mercat de Calaf, la restauració d’una obra insòlita

Núria Prat i Teresa Sardà

El mercat de Calaf és una obra que s’ha incorporat recentment a les sales del museu, cedida en dipòsit l’any 2019 per un col·leccionista privat. Es tracta d’un paravent signat per l’artista lacadora Enriqueta Pascual Benigani i també per Xavier Nogués, autor del dibuix caricatura que va servir com a base per a les parts pintades.

Anvers i revers del paravent un cop finalitzades les intervencions de restauració. ©Museu Nacional d’Art de Cataunya

Segurament la il·lustració de Nogués va fer fortuna a l’època, ja que es va reproduir en diverses publicacions, com ara a la Revista Nova (1914) i a la Catalunya Pintoresca (1919). El 1929 una imatge del paravent va aparèixer a la revista D’Ací i d’Allà.

Dues versions de la il·lustració d’El mercat de Calaf, de Xavier Nogués. A l’esquerra, la publicada a la Revista Nova el 1914, i a la dreta la reproduïda a D’Ací i d’Allà el 1919, més semblant al paravent.

Una obra amb una tècnica singular

La combinació de diverses tècniques –la laca urushi, el gravat i la pintura a l’oli– en un disseny de temàtica popular com aquest, costumista i d’estil caricaturesc, fa del paravent una peça excepcional i especialment interessant. Cal tenir en compte que les peces lacades amb urushi, principalment objectes decoratius i mobiliari, acostumaven a reproduir dissenys propis de l’art japonès, inspirats sobretot en la natura, tot i que els lacadors catalans sempre van realitzar les seves obres amb dissenys genuïns occidentals.

Detalls de l’escena: els jugadors de bitlles, el venedor d’elixir, un grup d’homes xerrant, la porquerola, la gallinaire, l’home del cavall, el lladre i la parella de mossos d’esquadra. ©Museu Nacional d’Art de Cataunya

Un cop d’ull a l’interior del paravent: l’estructura de fusta

El mercat de Calaf està format per un tríptic de plafons de fusta de 148,4 x 188 x 3 cm, articulats de dos en dos amb dues frontisses metàl·liques. L’amplària dels dos plafons laterals és de 64 cm i el central fa 60 cm. Cada plafó està format per dos taulers o fulloles de contraplacat fixats a un bastidor que fa de marc. Gràcies a l’estudi radiogràfic, sabem que a tota la superfície dels contraplacats es adherir un teixit prim de tipus tafetà,per això es diu que estan endrapats.

Instal·lació del paravent a la sala 74 d’art modern. ©Núria Prat

Una restauració feta a dues mans

Considerant la composició mixta d’aquesta obra, hi van intervenir dues conservadores-restauradores: una especialista en laca urushi i l’altra en pintura. El diàleg i l’entesa entre ambdues van ser fonamentals per conèixer els materials i la tècnica, i per establir la metodologia de treball idònia per abordar la restauració amb èxit. En aquest cas, la intervenció mínima va ser el criteri adoptat a fi de garantir l’estabilitat i la preservació de l’obra d’art.

Teresa Sardà ha restaurat la laca urushi i Núria Prat les decoracions pintades a l’oli. ©Núria Prat i Paz Marquès

El paravent ja havia estat restaurat!

La primera sorpresa en el procés de restauració va ser detectar elements que revelaven intervencions anteriors. En la laca, trencaments de la capa superficial provocats per un excés de pressió i també per l’aplicació de materials aliens a l’urushi. En les pintures es van apreciar retocs alterats cromàticament. Després de fer algunes proves de neteja es va determinar no eliminar-les pel risc de dany que podien comportar aquestes actuacions.

Detall de pèrdues de color. ©Núria Prat

Estat de conservació de les pintures a l’oli

Els motius de Xavier Nogués estan tallats a la superfície de laca negra i pintats a l’oli en aquestes zones en depressió. Cal destacar que als tres plafons s’hi aprecien les mateixes patologies: brutícia superficial, pintura molt resseca, inestabilitat del color amb aixecaments en forma d’escames, retocs alterats cromàticament i petites pèrdues del color i taques diverses.

Pèrdues i deterioracions de la superfície lacada que deixaven al descobert l’endrapat. ©Teresa Sardà

El repte: com fixar la pintura a l’oli inestable sense malmetre l’urushi ni els materials interns?

Les decoracions a l’oli conviuen a tocar amb la laca: els perfils negres que dibuixen les figures (cabells, vestimentes, cares) originalment es van elaborar amb urushi. Aquesta proximitat de les dues tècniques condicionava la metodologia de treball i calia ser extremadament prudents a l’hora d’escollir els materials per dur-hi a terme intervencions de conservació-restauració compatibles. Va ser tot un repte fixar el color inestable amb un adhesiu que no alterés el conjunt de l’obra. Davant la delicada i controvertida situació no es podien fer provatures que poguessin malmetre l’obra, des del primer moment l’operació s’havia d’abordar amb l’adhesiu o la cola adequats.

Cal destacar que la feina del conservador-restaurador no és només manual, sinó també conceptual: s’ha de saber què fer i com fer-ho. És vital conèixer els materials, com aplicar-los i com interactuen entre ells i amb l’obra d’art.

Una peculiaritat de les decoracions pintades del nostre paravent és que presenten un aspecte completament mat. Les anàlisis efectuades han confirmat que es tracta de pintura a l’oli, tot i que pel seu aspecte visual no ho sembli. Per tant, l’adhesiu per fixar el color no havia d’alterar aquesta singularitat.

Adhesió del color amb l’alga funori. ©Núria Prat

Per fixar el color inestable es va fer servir l’alga funori. Les qualitats d’aquesta alga permetien no interferir amb les característiques de la superfície pictòrica, ja que és un adhesiu que envelleix bé, és estable i no altera la gamma cromàtica. El funori adhereix el color sense que calgui aplicar un excés d’humitat a la superfície. El mucílag que conté l’alga fa que aquest adhesiu sigui flexible i alhora consistent.

La laca urushi: què és i com arriba a Europa

Aquesta tècnica es va introduir a Europa a principis del segle XX propiciada per la presència d’artistes lacadors japonesos a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i a la de París de 1900. Va agafar embranzida a l’època de l’art-déco amb diferents lacadors catalans, entre ells Lluís Bracons i Enriqueta Pascual Benigani.

Detall de la tècnica del coromandel: en una superfície de laca negra es treu la capa més superficial seguint un dibuix que, posteriorment, es pinta al tremp o a l’oli de diferents colors / Detall de la tècnica del negoro: superfície lacada amb capes alternes de negre i vermell que en polir-les fa aflorar taques / Detall de la tècnica de l’iro-urushi: una capa de laca de color aconseguida amb resina aka-roiro i pigment vegetal; la laca negra, huro-roiro, s’obté amb l’oxidació de la resina verge. ©Museu Nacional d’Art de Catalunya

L’urushi és una resina que s’extreu de l’arbre Rhus verniciflua i que creix principalment a la Xina i el Japó. És el resultat d’un procés de filtratge i manufactura i, degudament tractada, proporciona diversos tipus de laques útils en diferents tècniques. En aquest paravent s’ha utilitzat tres tècniques diferents: les anomenades coromandel, a l’anvers, negoro, al revers, i iro-urushi al marc, a l’anvers de laca vermella i a la part posterior de laca negra.

Estudi de la laca urushi i estat de conservació

Les anàlisis van determinar que aquesta peça havia estat lacada seguint el procediment del lacat urushi que es practica al Japó. Les patologies més remarcables de les zones lacades eren l’envelliment general dels components molt ressecs, amb brutícia diversa, ratllades, aixecaments i descohesions, i els despreniments i les mancances del material provocades per cops, esquerdes i també per restauracions anteriors.

Imatge microscòpica amb llum ultraviolada d’una secció de laca negra analitzada. S’han identificat sis estrats fins arribar a la tela, que és de cotó. Anàlisi realitzada per Núria Oriols ©Núria Oriols

La restauració de la laca urushi

La restauració de les peces d’urushi és recomanable fer-la amb els mateixos materials, és a dir, amb urushi, seguint les pautes i tècniques corresponents a les parts afectades. Les seves característiques de duresa, flexibilitat, adherència, impermeabilitat, etc. la fan bastant incompatible amb altres materials. Per al bon enduriment de la laca que s’incorpora a l’obra, cal extremar les condicions ambientals, i per aquest motiu s’hi va confeccionar un receptacle, box o furo, que en japonès s’anomena urushiburo.

El furo o urushiburo és un armari on es crea un ambient adequat per endurir la laca urushi que s’incorpora a l’obra. En el nostre cas, es tracta d’un urushiburo shimeshiburo: el material humit es disposa a l’interior per incrementar la humitat relativa de manera artificial. ©Núria Prat

La consolidació de la laca urushi

Pel que fa a la consolidació dels aixecaments de la laca, va caldre una precaució extrema, ja que en exercir pressió, per efecte de la duresa de l’urushi, la capa no sempre cedeix i es podia trencar. Calia, doncs, que la pressió es produís de manera lenta i gradual. En alguns casos no va ser possible aconseguir abaixar les zones aixecades de la laca a fi d’anivellar les superfícies, pel perill de trencament. Aleshores es va optar per segellar les cicatrius –les esquerdes– aplicant els mateixos materials i tècniques per tal d’evitar l’entrada d’humitat.

L’urushi sempre té gana!

La darrera actuació al paravent va consistir a donar les capes d’alimentació que requereix l’urushi (suri-urushi) perquè es conservi. Cal indicar que, amb el pas del temps, les obres que contenen aquesta resina es ressequen i fins i tot arriben a esquerdar-se. Per evitar que la laca urushi envelleixi serà convenient alimentar-la periòdicament a fi de donar elasticitat a les capes superficials.