Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Francesc Quílez

Al llarg de la seva carrera artística, van ser molt escasses les ocasions en què Fortuny va conrear la temàtica del nu femení; un gènere amb el qual sempre va mantenir una actitud preventiva i pel qual no va sentir una especial predilecció, si exceptuem dues produccions molt icòniques que, amb el pas el temps, s’han convertit en dos dels seus treballs més admirats.

L’Odalisca: la primera incursió de Fortuny al nu femení

El primer d’ells, l’Odalisca, obra emmarcada en la seva ja coneguda inclinació per la temàtica orientalista, va ser realitzada a Roma el 1861 i, tot i resultar una imatge que segueix concitant una gran unanimitat crítica, i desperta una gran admiració, convé no oblidar que va respondre a les necessitats formatives de l’artista. Al capdavall, la pintura va néixer com un acte reflex, una resposta obligada a la petició de la Diputació de Barcelona, ​​que li reclamava alguna mostra dels seus progressos com a artista, i que corroborés que la decisió que havia pres, sufragar les despeses de la seva beca de pensionat a Roma, havia valgut la pena. Amb anterioritat, el 1860, el reusenc ja havia realitzat el seu primer viatge al Marroc i havia començat a treballar, entre d’altres, en el quadre de la Batalla de Tetuan.

Aquest context històric és important recordar-lo ja que, contràriament al que podia resultar més previsible, l’aproximació del pintor al tema orientalista va ser, en certa manera, decebedor. En el cas que ens ocupa, lluny de distanciar-se dels tòpics i estereotips culturals, o d’abordar el tema sense prejudicis ni deutes literàries, va mostrar una actitud  gens dissimulada: va subratllar la imatge més convencional, renunciant al bagatge que havia assimilat durant aquesta primera estada marroquina i que va tenir una repercussió molt beneficiosa per a la seva evolució com a pintor.

Carmen Bastián, una obra desconcertant i enigmàtica

Deu anys més tard, en el context d’actuació granadina, Fortuny va tornar a retrobar-se amb la temàtica del nu femení i en aquest temps transcorregut la metamorfosi va ser total. Les referències literàries, o l’evocació de les tipologies mitològiques o sagrades havien estat abandonades i havien donat pas a una obra original, desconcertant i, al mateix temps, complexa, per enigmàtica. Un enigma que avui en dia segueix sent difícil de desentranyar, que ens planteja un gran nombre d’interrogants i que qüestiona moltes de les nostres pròpies certeses sobre l’autor, o sobre la manera d’acostar-se a un tema que no deixava de constituir un tabú en la seva època.

Sens dubte, Carmen Bastián, per la seva raresa, i fins i tot excepcionalitat, és un treball inclassificable. Estem davant d’un retrat, és una pintura de gènere costumista o es tracta d’una provocació, una mena de divertiment extravagant?

D’entrada, no hi ha dubte que ens trobem davant d‘una pintura que ha de ser llegida en clau interna, fins i tot ens atreviríem a dir intimista, perquè s’inclou en la categoria de les pràctiques artístiques privades, en què hi ha una intenció restrictiva, limitada a l’entreteniment, al divertiment del seu creador. No obstant això, en passar a formar part d’una col·lecció patrimonial pública, la seva exposició permanent ha reconvertit la inicial intenció ocultista, reservada a la mirada privativa del creador, deixant en entredit, en suspens, la primera idea de l’artista i provocant un problema de recepció estètica, ja que Fortuny mai la va concebre perquè fos adquirida per un suposat client, ni de bon tros va poder imaginar que aquesta pintura irreverent acabaria penjada a la paret d’una sala d’un museu públic.

La prova és que la família, incapaç d’acceptar una obra d’aquestes característiques, en considerar-la una pèrdua del seu autor, la va acabar convertint en una raresa prohibida, un objecte que calia amagar perquè evocava els fantasmes del passat i fins i tot contribuïa a desmitificar l’aurèola de respectabilitat que sempre l’havia acompanyat, la seva reputació com a artista llorejat. Calia exorcitzar aquesta “desviació” pecaminosa, vigilar l’obra, dificultar-ne la contemplació, perquè generava una gran incomoditat i no tenia una explicació fàcil. Lluny d’advertir la seva força magnètica, de celebrar-la com un autèntic èxit pictòric, la família va adoptar una posició conservadora i va renunciar a compartir-la, sotmetent-la a un judici moral que la condemnava eternament al més absolut ostracisme.

Aquesta apreciació explicaria l’existència d’un llegendari relat oral, que va contribuir a embolicar-la en una boira de misteri; es comentava l’existència d’una cortina que n’impedia la visió i únicament s’hi podia accedir després de descórrer aquest vel. En certa manera, el comportament familiar, de la imatge vigilada, mostrava certes semblances amb els famosos gabinets privats reials, dedicats a ocultar les imatges prohibides de dones nues, que eren revelades en ocasions especials. Si bé, en aquest cas, darrere d’aquests comportaments existia un pretext sagrat o mitològic que permetia descobrir el misteri i poder compartir-lo, com no podia ser d’una altra manera, amb una elit masculina.

La vulgaritat de Carmen Bastián enmig d’una societat moralista i classista

Encara que ja no ens pugui escandalitzar, sí que hem de reconèixer que estem davant d’una obra desconcertant, gairebé insòlita, de lectura interpretativa difícil i és innegable que, més enllà de determinats aspectes estilístics, costa reconèixer-hi les característiques que defineixen la figura del seu creador . La veritat és que el suposat erotisme de la imatge queda atenuat i fins i tot neutralitzat per la vulgaritat i el desvergonyiment amb què la protagonista mostra el seu sexe, sense cap tipus d’inconvenient, ni sensualitat. Tampoc es tracta d’un exercici misogin, voyeur, o lasciu, ja que la dona, en mantenir una actitud ordinària, no és contemplada com un objecte eròtic o sensual que pugui ser capaç de despertar les pulsions eròtiques masculines.

Lluny de cosificar la imatge, o de fixar uns codis compartits i reconeguts per l’espectador, Fortuny sembla deixar-se embriagar per la banalitat de la imatge, sense entrar a jutjar moralment el comportament de la protagonista. No obstant això, en la representació, sí que sembla subjaure-hi un desig de posar en valor l’actitud sense prejudicis d’una persona que no es deixa influir ni pels costums, ni per les convencions, ni pels valors morals de la societat burgesa. En aquest sentit, el pintor es limita a mostrar, amb una certa actitud classista, i fins i tot paternalista i condescendent, la imatge d’una dona que es regeix per uns principis, que es podrien qualificar de primitius, i que respon a impulsos i instints que no han estat sotmesos, ni corregits per l’educació i la moral burgeses.

En certa manera, sense pretendre-ho, el reusenc adopta una actitud de superioritat moral, ja que es congratula de poder contemplar i mostrar aquest gest desinhibit i sense cap tipus de traves, però, al mateix temps, no amaga la necessitat de deixar ben palès que ell pertany a un altre grup social; un grup en què aquest tipus d’actuacions considerades vulgars i xarones no tenen cabuda, per extemporànies i irracionals.

Aquests prejudicis classistes també podrien fer-se extensius al cercle social de pintor. Per a tots els seus més propers, una obra d’aquesta naturalesa, hauria despertat una resposta lògica d’incomprensió i perplexitat. Si fem un exercici de ciència ficció, podem convenir que, molt difícilment, en cas d’haver tingut l’ocasió de contemplar-la, la receptivitat hagués estat positiva.

Una obra provocativa, sense voler-ho

Al nostre parer, les anteriors reflexions posarien, doncs, en entredit la suposada intencionalitat transgressora de la composició, ja que la pintura no va ser, ni de bon tros, concebuda per satisfer un objectiu de provocació, ni es pot emmarcar en el context en el qual van sorgir altres obres contemporànies, de característiques semblants, com va ser el cas de l’Olympia de Manet o l‘Origen del món de Courbet, amb què moltes vegades se l’ha volgut comparar. Creiem que les analogies són exagerades i gratuïtes, perquè en el cas d’aquestes dues últimes, sí que va existir una intencionalitat per part dels seus autors de qüestionar determinades convencions socials i culturals, i, a mñes, caldria afegir-hi, entre altres aspectes, un qüestionament del paper tradicional assignat als gèneres artístics.

No obstant això, tot i que s’ha exposat, també no és menys cert que la contemplació de l’obra no deixa indiferent a ningú i sol provocar un gran impacte emocional i fins i tot una lògica reacció d’estupor, ja que, com hem esmentat anteriorment, es tracta d’un treball molt allunyat de la sensibilitat de pintor i, encara que pugui semblar una obvietat, es tracta d’una producció inusual, per atípica, de la seva forma d’entendre la pràctica pictòrica i fins i tot distanciada de la seva cosmovisió.

Carmen Bastián: Una obra inacabada de Fortuny

Sense entrar en consideracions valoratives sobre el significat, o el simbolisme d’una obra tan sorprenent, sí que volem destacar un aspecte interessant perquè ens permet connectar amb un leitmotiv molt present en tota la producció de Fortuny: el non finito. Es tracta d’un tòpic recurrent que obre una perspectiva diferent i planteja la necessitat de revisar determinats estereotips historiogràfics. No en va, actuacions d’aquest tipus posen en dubte la suposada condició perfeccionista i preciosista de l’artista. Al mateix temps, engrandeixen el personatge ja que no deixa de tractar-se d’una mostra de debilitat, de dubte o de vacil·lació que el porta a llançar, de manera inesperada, la tovallola, a reconèixer les seves limitacions, frustracions o fins i tot, per què no especular sobre això, un propòsit de construir una opció alternativa al cànon.

De fet, l’obra, en sí mateixa, encara que no deixa de constituir un fenomen paradoxal, pertany a aquesta categoria d’obres inacabades, deixades a mig fer, la qual cosa incrementa encara més l’halo de misteri que l’envolta. En mirar-la de prop, observem, com un recurs també freqüent en altres realitzacions seves, la inquietant presència d’una figura, representada a la paret blanca que tanca la composició, molt esbossada, tot just perfilada i que adopta les característiques d’un grafit, o un simple gargot visual.

Es tracta d’una silueta difícil de desxifrar, perquè ha estat realitzada de manera molt esquemàtica, amb un traç que delimita un perfil a mig fer i que sembla dibuixar, o mig esbossar, una forma femenina.

En qualsevol cas, ens trobem, un cop més, davant d’una referència visual que l’autor introdueix amb una pretensió desconeguda, però que acaba adoptant un registre lúdic, una transgressió concebuda com una cita enigmàtica destinada a provocar en l’espectador una visió desconcertant. De totes maneres, el fet que tota la composició estigui inacabada permet aventurar que l’esmentada figura també va poder respondre a la mateixa motivació i que l’autor l’hagués deixat a mig fer, tot i que la idea inicial hagués estat la de concloure-la.

Enllaços relacionats

Marià Fortuny en las colecciones del Museu Nacional

Marià Fortuny: la pintura como representación de una cosmovisión

Francesc Quílez

+ posts

Gabinet de Dibuixos i Gravats

• El batec de la natura. Dibuixos del segle XIX de les col·leccions del Museu Nacional
• La natura i la sensibilitat artística moderna
• Exposició pública d'un quadre, de Ferrer Miró. La superació dels prejudicis elitistes
• Nonell, entre la tradició i la modernitat: afinitats i complicitats /2