Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Joan Yeguas

A l’actual exposició Maternasis, comissariada per Àlex Mitrani i que es pot visitar al Museu Nacional fins el 25 de setembre del 2022, podeu contemplar una Mare de Déu de la Bona Esperança. L’obra ha estat triada com una representació simbòlica i explícita de la gestació de l’embaràs de la Verge, un tema poc conegut pel gran públic i que posa en valor l’acte biològic de ser mare (en aquest cas també es tracta d’un acte diví, ja que esdevindrà la mare de Déu). La pintura és un tremp sobre fusta que té unes dimensions de 120 × 76,5 cm. Està datada al primer quart del segle xvi, i habitualment roman als magatzems de reserva. Pel que fa a l’autoria, diferents historiadors, com Leandro de Saralegui (1932), Elías Tormo (1933) i Chandler R. Post (1935), han apuntat cap a un artífex anònim situat a l’entorn de Roderic d’Osona (València, cap a 1440-1518), considerat com un dels representants de la pintura valenciana als inicis de l’època del Renaixement.

Cercle de Roderic d’Osona, Mare de Déu de la Bona Esperança, primer quart del segle XVI ©Museu Nacional d’Art de Catalunya

L’obra fou adquirida l’any 1923 als germans Sebastià i Carles Junyer Vidal, el primer, pintor, i el segon, crític d’art, i ambdós, col·leccionistes. La seva reputació s’ha enfosquit amb el pas del temps, donat que el seu taller va falsificar algunes pintures (sobretot gòtiques), fent restauracions abusives amb voluntat d’engany. La compra de l’obra que ens ocupa es va acordar en una reunió de la Junta de Museus de Catalunya realitzada el 15 de juny del 1923, en què es proposava “l’adquisició als germans Junyer d’una taula d’escola valenciana, de principis del segle xvi, representant el Dubte de St. Josep, per la qual demanen el preu del tres mil cinc-centes pessetes, per tres mil”. Malgrat el delicat estat de la superfície pictòrica, i després de diverses proves (reflectografia infraroja, raigs X i fotografia amb llum ultraviolada), s’han pogut observar retocs puntuals deguts a lleugeres pèrdues de policromia; una de les zones és l’ull esquerre de la Verge —segons l’espectador—, i altres aspectes interessants, relacionats amb la creació artística i el dibuix subjacent, que seran analitzats en una propera ocasió.

Foto amb llum ultraviolada de la taula de la Mare de Déu de la Bona Esperança del cercle de Roderic d’Osona ©Museu Nacional d’Art de Catalunya

La composició representa la figura de la Mare de Déu asseguda sobre un coixí, amb les mans aixecades en actitud de pregària i de contemplació admirativa. Maria té el ventre una mica inflat, deixant entendre que està embarassada, un fet que s’acaba de certificar amb la imatge de l’infant nu dempeus, mentre sosté l’orbe i està envoltat de raigs solars. La Verge vesteix una túnica de color carmesí i un mantell daurat amb estampat vegetal, i està situada davant d’un faristol amb un llibre obert. En segon terme, apareix sant Josep dormint, amb els ulls tancats i reclinat, que recolza el cap sobre la seva mà esquerra. Aquest detall remet al Somni de Sant Josep, una prova de fe a la qual fou sotmès el marit de Maria, en la qual se li apareix un àngel en somnis i li revela que ella havia estat engendrada per obra de l’Esperit Sant (Mateu 1: 19-24), cosa que va generar dubtes al personatge. Sovint l’escena també s’anomena el Dubte de Sant Josep, i aquí enllacem amb la denominació que va rebre l’obra quan es va adquirir l’any 1923. Finalment, a l’extrem superior dret, un àngel porta un filacteri sense text, mentre que a l’extrem superior esquerre hi ha un cortinatge. L’acció transcorre a l’interior d’un habitatge, on s’observa el terra enrajolat, les línies del qual es projecten a l’espai i intenten atorgar sensació de perspectiva geomètrica.

Infant gestant dins el ventre de la Mare de Déu, detall de la taula Mare de Déu de la Bona Esperança del cercle de Roderic d’Osona ©Museu Nacional d’Art de Catalunya

La Verge apareix embarassada en alguns episodis que tenen ressò artístic. Un és de caire narratiu i grupal, com és la Visitació, on la trobem al costat de la seva cosina Isabel, també encinta, de sant Joan Baptista. L’altre, en canvi, és una imatge devota de la Mare de Déu, més enllà del seu paper de figura protectora cap a Jesús, on es posa en valor la seva maternitat. Aquesta advocació és coneguda com la Verge de l’Esperança o de l’Expectació, perquè està esperant el naixement del fill de Déu (dins d’un context catòlic, hi ha constància de festes que celebren la maternitat de Maria des del segle vi, però, dogmàticament, no s’estableix fins al Concili de Toledo de l’any 656). En alguns indrets, a la Mare de Déu de l’Esperança també se l’anomena Nostra Senyora de la O, a causa de la forma ovoide del seu ventre. A Itàlia es recull l’advocació de Nostra Senyora del Part i també de la dels Desitjos.

Pere Mates, Visitació, 1536, actualment en dipòsit al Museu d’Art de Girona ©Museu Nacional d’Art de Catalunya / Gregorio Fernández, Puríssima Concepció, figura central del retaule de la Puríssima a la catedral d’Astorga, 1627-1630.

La representació embarassada de la Verge té el seu origen en la dona de l’Apocalipsi (Ap. 12: 1-5): “I es veié un gran prodigi al cel: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles. Està embarassada i crida en els dolors del part, turmentada per infantar. […] Ella, doncs, va infantar un fill, un noi que ha de pasturar totes les nacions amb porra de ferro”. Una dona vestida de sol, és a dir, que desprèn lluminositat divina amb rajos solars. Es tracta d’una prefiguració del naixement de Jesucrist, el fill de la dona apocalíptica. En aquest cas, però, el que copsa l’atenció de l’espectador és l’infant gestant dins el ventre de la mare, a mena d’ecografia en color i resplendent de l’embrió sagrat. El fet que la Verge estigui fecundada i deixi entreveure el fruit de les seves entranyes, i que Jesús aparegui envoltat d’una aureola, es plasma en la forma d’un sol radiant.

Andrea di Bartolo di Jesi, Verge del Sol, 1471, Belvedere Ostrense .

La relació entre la llum i la divinitat (o la veritat) és un tema molt gastat al llarg de la història, i, per contra, el seu revers (la foscor o les tenebres) són signe del mal i les coses dolentes. L’explicació iconogràfica s’ha d’interpretar com una al·legoria de la llum que ha d’il·luminar el món, sovint a partir d’una profecia de Malaquies (Ml. 3: 20): “per a vosaltres que reverencieu el meu nom brillarà el sol de la salvació i els seus raigs us guariran”. Text que s’ha interpretat com la segona vinguda del Senyor, en la qual impartiria justícia, per això sovint s’esmenta com el sol de justícia on tenen protecció i il·luminació totes les persones bones.

Anònim, Verge del Sol, inicis del segle XVI, Mesquita de Còrdova / Mestre del llibre d’oracions de Dresden, Mare de Déu de l’Esperança, cap al 1486, Monestir d’El Escorial (Manuel Trens, La Virgen en el arte español, 1952).

Manuel Trens, en la seva gran monografia sobre la iconografia de la Mare de Déu (1952), afirma que la irrupció d’aquest model apareix a finals del segle xv, en concret esmenta una miniatura d’un Llibre d’hores pintat l’any 1486 i conservat a El Escorial (amb il·lustracions atribuïdes a Gerard David i al Mestre del llibre d’oracions de Dresden). Però abans d’aquesta data ja es documenta l’altar de la Verge del Sol a la mesquita de Còrdova (malgrat la pintura sigui d’inicis del segle xvi), on trobem Crist resplendent i Maria també amb les mans aixecades. Una altra verge relacionable és una Verge del Sol, que porta l’astre als braços, obra de Andrea di Bartolo da Jesi de l’any 1471 i ubicada a la població de Belvedere Ostrense (Ancona).

Francisco Rizi, Aparició de la Mare de Déu de l’Expectació a Simón de Rojas, cap al 1650, British Museum © The Trustees of the British Museum / Anònim, Mare de Déu de l’Expectació, segona meitat del segle XVII, Palau Arquebisbal de Lima.

Aquest recurs iconogràfic es va considerar indecent després del Concili de Trento (1545-1563), i desapareix a la major part d’Europa. De tota manera, reviu a Madrid a inicis del segle xvii, gràcies a l’acció del trinitari Simón de Rojas a la cort, el qual potencia el culte a la Verge de l’Expectació, donada una visió sobrenatural que va tenir en contemplar la Mare de Déu embarassada i amb la figura del Nen Jesús beneint el món al seu interior; episodi reflectit pel dibuix de Francisco Rizi conservat al British Museum de Londres. Rojas va encarregar una imatge a l’escultor Juan de Porres, actualment no conservada però coneguda a través d’algunes pintures i estampes, com una que es conserva al Palau Arquebisbal de Lima (Perú), amb cites poètiques de fra Luis de León. Això va ajudar a la difusió iconogràfica a la zona de l’Amèrica hispana.

La devoció lumínica s’ha de vincular amb l’antic culte solar, basat en el cicle natural de les estacions. La deïtat romana del “sol invicte” era un sol que vencia a la foscor a partir del solstici d’hivern, per això es celebrava després del 21 de desembre, quan s’allargava la llum solar dels dies. Curiosament, el fill de Déu també va néixer posteriorment al solstici; la paraula Nadal prové del llatí “nativitas”, que significa naixement, aplicat primer al naixement de la llum i després al Naixement de Crist.

Sol invicte, altar dedicat al deu Malakbel de Palmira, segle II, Museus Capitolins de Roma (foto: Jean-Pol Grandmont) / Antonio Sarti, emblema de la Companyia de Jesús, detall de l’altar major, 1841-1843, església del Gesù de Roma.

La iconografia d’un Crist infant envoltat de rajos solars es va simplificar, fins a la simple representació de l’astre solar, com a la pintura de Joan Sarinyena procedent de la Cartoixa de Santa Maria de Porta Coeli de València, datada cap al 1603 i avui conservada al Museu de Belles Arts de la capital de Túria. Amb el mateix rerefons, les derivacions iconogràfiques poden ser infinites, com l’emblema de la Companyia de Jesús, el qual reprodueix un sol radiant i al seu interior les sigles IHS (monograma del nom de Jesús).

Joan Sarinyena, Mare de Déu de l’Esperança amb àngels músics, cap al 1603, Museu de Belles Arts de València