Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Joan Yeguas         

Una de les escultures del Museu Nacional que crida l’atenció del públic és una imatge clavada a la creu que vesteix túnica i porta barba. Malgrat aquesta descripció, no es tracta d’un Crist en Majestat crucificat.

L’obra fou restaurada per l’Àrea de Restauració i Conservació preventiva del museu, i d’aquesta manera va poder formar part de l’exposició Artesans del barroc. Cervera i l’art del seu temps, organitzada pel Museu de Cervera entre el 12 d’octubre de 2019 i el 12 d’abril del 2020 (a causa del covid-19 es va clausurar un mes abans), comissariada per Joan Yeguas conjuntament amb el Francesc Miralpeix (professor de la Universitat de Girona).

L’escultura va ingressar el 1879 a l’antic Museu Provincial d’Antiguitats de Barcelona procedent de l’església conventual del Carme de Barcelona, regit pels carmelites calçats, que llavors feia cinc anys que s’havia enderrocat. Aquest cenobi va deixar de rebre culte l’any 1835, a causa de les Bullangues que es van produir a la capital catalana; finalment, fou enderrocat el 1874. L’autoria havia romàs anònima fins a l’exposició Alba daurada. L’art del retaule a Catalunya: 1600-1792 circa (Girona, 2006), quan Joan Bosch Ballbona i Carles Espinalt l’atribuïren, per motius estilístics i tècnics, a Andreu Sala, un dels millors escultors que treballen a Catalunya a la segona meitat del segle XVII.

Santa Lliberada o Crist en Majestat?

L’obra va entrar al museu com si fos un Crist en Majestat d’estil barroc, i ningú no en va dubtar fins el 1923, quan Mn. Manuel Trens i Ribas afirmava la possibilitat que fos una santa Lliberada. A partir d’aquí, s’obre un debat inevitable: l’obra en qüestió representa un home o una dona?

Mn. Trens reflexiona repetidament sobre aquesta imatge. No li quadra que fos un Crist vestit amb túnica, doncs, aquesta tipologia es relaciona amb l’art romànic (derivada del món bizantí), i no en una època tan tardana com el barroc. En un estudi posterior, del 1935, aquest historiador recula, i torna a proposar que fos un Crist crucificat, ja que pensa que l’escultor pren model del Crist en Majestat que fins el 1936 hi havia a Caldes de Montbuí (Vallès Oriental); sota l’argument que tenia una banda de la roba similar creuada sobre el tors, però que en realitat és la gira o el rivet de la túnica. Però a la zona del pit s’intueix un volum propi dels atributs femenins, més que no pas musculatura masculina desenvolupada. A més, arran de la restauració, es va trobar un fragment tèxtil a la part inferior del vestit: un treball de randa fet a base de puntes; tradicionalment, la randa ha estat un tipus de decoració usat en roba de dona.

Qui era santa Lliberada?

Diferents martirologis la relacionen amb la filla d’un rei pagà de la Lusitània, més o menys l’actual Portugal. El pare havia aparaulat el casament de la noia en contra de la seva voluntat, ja que ella havia fet vot de castedat perquè havia elegit servir a Crist, a qui va pregar perquè la desfigurés i així desanimar els pretendents. Déu va atendre la seva pregària, i li va fer créixer la barba. El seu pare es va horroritzar d’aquest fet, i després d’acusar-la de bruixeria, la féu crucificar, de manera que podria assemblar-se a Crist en el moment de la seva mort. Evidentment, està desproveïda de tota realitat històrica, i el seu culte va desaparèixer del calendari catòlic l’any 1969 (la celebració més habitual era el dia 20 de juliol), arran dels postulats sorgits al Concili Vaticà II (1962-1965). No s’ha de confondre amb “santa Librada”, una altra màrtir que rep culte a la catedral de Sigüenza.

Les explicacions del creixement de la barba en una dona poden ser múltiples: un desequilibri hormonal a causa de la mala nutrició i patiment d’hirsutisme (creixement exagerat dels pèls en les dones seguint un patró masculí –n’hi ha casos molt coneguts com el de Magdalena Ventura, pintada per Josep de Ribera, pintura actualment al Museo Nacional del Prado-), entre d’altres. En tot cas, santa Lliberada va esdevenir protectora de l’agricultura, els viatgers, els nens raquítics o amb dificultats per caminar, les malalties a la pell, els animals domèstics o l’agonia dels moribunds (la bona mort).

Les dones també l’invocaven per altres temes: les “mal casades” per salvar els matrimonis, i també contra la lletjor i l’esterilitat. Amb la modernitat, aquesta santa ha estat reivindicada per altres col·lectius, convertint-se en patrona de les persones transgènere i en una màrtir lesbiana, perquè va protegir la seva virginitat fins a la mort.

El fet d’encarnar un dona clavada a la creu es diu que és una mala interpretació iconogràfica, causada per l’exportació del culte del Volto Santo de Lucca, una imatge del segle XI “atribuïda” a Nicodem, que representa un Crist en Majestat. La representació bizantina de Crist, vestit amb túnica llarga i ajustada a la cintura, era insòlita per als homes europeus d’aquella època. El nom de la santa té variants segons el lloc de veneració: 1) Lliberada, la verge alliberada per Déu; 2) Wilgefortis, que etimològicament s’interpreta com la virgo fortis (verge forta en llatí) o hilge vartez (santa faç en alemany antic), i 3) Kümmernis, la verge amb pena, donat que s’assembla a Crist patint a la creu.

L’abast de la devoció a santa Lliberada

L’inici del culte cap a santa Lliberada comença al segle XIV als Països Baixos i després es difon per zones properes de l’Europa central: primer al nord de França, també penetra cap a Anglaterra, i al segle XVII s’expandeix a Alemanya, d’on passa a Suïssa, Àustria, Bohèmia i Polònia. La seva veneració als països de l’Europa mediterrània és més limitada. Però també n’hi ha constància a Catalunya: a l’arxiu de la catedral de Girona es conserva un antifonari del segle XVI amb les diferents festivitats, una de les quals era aquesta santa; a Cotlliure (el Rosselló) hi ha notícia de relíquies d’aquesta santa.

Fins i tot aquesta santa també rep culte a la ciutat de Barcelona, concretament a la capella de Sant Cugat del Rec, on tenia una pintura dedicada al retaule major (atribuïda a Manuel Tramulles), i es considerava la patrona de les bugaderes (que rentaven al Rec Comtal). El Museu Nacional conserva estampes d’aquesta santa de finals del segle XVIII, fetes per Tramulles i Blai Ametller, on veiem una imatge femenina amb túnica, però sense barba.

Aquesta devoció va ser recollida per Joan Amades al Costumari català (1952), a la data del 20 de juliol; però el 28 de febrer també s’esmenta santa Múnia, amb una hagiografia del tot idèntica a santa Lliberada (bellesa, barba i mort a la creu), però nascuda a la capital catalana. Personalment, crec que Amades comet un error i barreja la història amb l’altra santa del 28 de febrer, que és santa Guiverada, amb un nom deformat i clarament derivat de santa Lliberada.

Enllaços relacionats

Nova presentació de Renaixement i Barroc del Museu Nacional

Joan Yeguas

+ posts

Art del Renaixement i Barroc

• Jacopo Amigoni i les rèpliques del «Retrat del marquès de l’Ensenada»
• Una «esperança» vestida de sol
• Canvi d‘identitat en un retrat de Claudio Coello del llegat Cambó
• Una sèrie inèdita del pintor Cajetan Roos (o Gaetano Rosa)