Sílvia Redondo, Mireia Rosich i Íngrid Vidal
El 10 de març passat, amb motiu del Dia Internacional de les Dones, es va dur a terme l’activitat “Transformar la mirada: la visibilitat de les dones artistes” en format virtual. Aquest esdeveniment, organitzat per la Biblioteca Joaquim Folch i Torres del Museu i la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, tenia com a objectiu principal conèixer, repensar i debatre el lloc que ocupen les dones als museus mitjançant un diàleg entre les convidades i els participants en l’activitat.
La idea d’aquest diàleg va sorgir de la necessitat actual d’establir una revisió dels discursos institucionals per tal de donar veu a una realitat amagada durant molt de temps en els dipòsits d’aquestes institucions i transformar la mirada que tenim actualment sobre aquestes artistes.
Les convidades a aquest Diàleg van ser l’Elina Norandi, la Laia Manonelles i l’artista Mari Chordà, totes relacionades amb el món de l’art. A partir de la seva experiència i vivències ens van parlar de la visibilitat de les dones artistes des de diferents punts de vista. Van moderar la trobada Mireia Rosich, directora del Museu Victor Balaguer i Sílvia Redondo, cap de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres.
L’objectiu de l’acte era clar: millorar la visibilitat de les dones artistes, sobretot les que encara avui són invisibles, i transformar la nostra mirada per aconseguir canviar aquesta situació. Per aconseguir-ho, la Biblioteca i la Xarxa van pensar en una activitat viva, un diàleg entre dones de diferents àmbits, totes elles relacionades amb el món de l’art que, a través de la seva experiència i vivències, deixessin constància de quina és la situació actual de les dones artistes. I així és com va sorgir aquesta trobada.
Recentment la Xarxa de Museus d’Art, des de la comissió “Feminismes i identitats”, creada per tractar temes de gènere, va encarregar a Elina Norandi un estudi sobre les dones artistes presents a les col·leccions dels vint-i-dos museus que actualment la conformen.A partir d’aquest estudi s’ha obtingut el cens de les dones que es troben en les col·leccions públiques dels museus d’art més rellevants del territori. El cens permetrà creuar dades i encarar propostes per al futur, no només expositives, sinó també de recerca i d’interpretació, una informació que caldrà tenir en compte en la política d’adquisicions.
L’esdeveniment es va dividir en dos grans blocs: en el primer, les convidades van fer una breu presentació, i en el segon, convidades i participants van establir un interessant diàleg sobre els temes exposats a les presentacions.
Bloc 1. Presentacions de les participants
Elina Norandi
Elina Norandi és historiadora, crítica d’art i comissària d’exposicions. Doctora en història de l’art, és també professora titular d’història de l’art a l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja. Ha publicat un gran nombre d’articles, assajos i capítols de llibres sobre la iconografia produïda per dones en l’art modern i contemporani. També s’ha interessat pels discursos artístics en relació amb qüestions de gènere, sexualitats dissidents i teoria queer. El 2017 va ser nomenada comissària de l’Any Sacharoff pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Fruit del seu primer estudi, Norandi va explicar que hi ha centres, com el Museu Episcopal de Vic, que no estan inclosos en el cens atès que no tenen documentades autories de dones. En canvi, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el Museu del Disseny de Barcelona han aportat el gruix de noms de dones artistes. Les del MACBA són artistes actuals, la majoria encara treballant. Altres museus han aportat artistes contemporànies, però també n’hi ha del segle xix i del xx. En el cas del Museu del Disseny s’ha descartat incloure les dissenyadores de moda, que quedarien per a una segona part.
El total de dones artistes és de 1.249, tot i que és una xifra provisional; encara s’han de revisar moltes dades dels inventaris i segurament se n’hi afegiran més.
S’han pogut extreure algunes conclusions relacionades amb la presència de dones als museus. De moment, s’han censat:
- 132 artistes presents en més d’un museu;
- 79 en més de dos, la majoria contemporànies;
- 36 artistes en 3 museus;
- 8 artistes representades en 4 museus;
- 4 artistes en 5 museus: Lola Anglada, Fina Miralles, Pilarín Bayés i Roser Bru;
- 1 artista amb obra en 6 museus: Maria Girona;
- 3 dones en 7 museus: Esther Boix, Concha Ibáñez i Aurèlia Muñoz;
- l’artista més representada, fins al moment en 8 museus, Maria Assumpció Raventós.
S’ha pogut constatar que, a grans trets, els noms més presents es vinculen amb l’anomenada tercera onada feminista, artistes que van desenvolupar la seva obra als anys setanta. De generacions anteriors només s’han trobat Lola Anglada i Ángeles Santos. La resta són artistes més contemporànies, com ara Glòria Cot, Núria López Ribalta o Eulàlia Valldosera, que encara estan produint obra.
“L’estudi és un punt de partida. De moment hem recollit dades molt bàsiques per poder fer aquest inventari conjunt. De moltes no es tenen ni les dades bàsiques, com el seu lloc de procedència o algunes dates”, va comentar Norandi.
També s’ha pogut fer una classificació geogràfica segons les dades recollides:
- Més de 500 artistes són nascudes a Catalunya.
- 118 són nascudes a la resta de l’Estat espanyol.
- 210 són de la resta d’Europa (principalment d’Alemanya i França, seguides del Regne Unit, Itàlia i Àustria).
- 89 són nascudes a Amèrica (45 als Estats Units i 10 a l’Argentina).
- 23 són asiàtiques (11 del Japó, 4 d’Israel, però també de l’Iran, l’Índia, l’Afganistan i Corea del Sud).
- N’hi ha 7 nascudes a l’Àfrica (majoritàriament a Egipte i el Marroc).
- Hi ha 1 artista australiana.
Pel que fa a la cronologia:
- La gran majoria són artistes nascudes al segle xx.
- 125 artistes van néixer al llarg del segle xix.
- Hi ha 5 artistes nascudes al segle xviii, entre les quals trobem Angelika Kauffmann i Elisabeth L. Vigée Le Brun.
- 2 artistes del segle xvii, encara força desconegudes, són Claudine Bouzonnet Stella i Maria Magdalena Küssell.
Quant als llenguatges artístics, s’han documentat pintores i escultores, però també fotògrafes, artistes visuals (on s’ha englobat performance i instal·lacions, entre d’altres), il·lustradores, exlibristes, medallistes i dissenyadores, tant de l’àmbit gràfic com de teixits i joies.
Laia Manonelles
Laia Manonelles és doctora en història de l’art per la Universitat de Barcelona i professora al Departament d’Història de l’Art de la mateixa universitat. Ha comissariat diferents exposicions i ha fet recerca sobre l’art d’acció, l’art experimental i l’art xinès, entre d’altres. És autora del llibre Arte experimental en China. Conversaciones con artistas, i forma part del comitè editorial de la revista Matèria de la Universitat de Barcelona.
Manonelles va agafar com a punt de partida l’obra de María Gimeno Queridas viejas, presentada al Museo del Prado el 2019, com a exemple d’obra reparadora en relaciógamb la presència femenina en els estudis acadèmics. En la Història de l’art de Gombrich, que s’ha usat, tant en els estudis d’història de l’art com en els de belles arts, com a llibre de capçalera, no hi havia cap dona artista. L’artista fa uns talls al llibre i va empeltant les dones artistes, col·locant-les en el moment cronològic que els correspon i evidenciant que el relat oficial les ha silenciat. No es tracta només de l’obra de Gombrich, altres artistes també ho han treballat. El cànon s’ha de revisar. La responsabilitat dels docents és proporcionar una polifonia de veus.
La genealogia de Laia Manonelles la porta a fer reflexions personals. Considera que la doctora Elsa Plaza va ser fonamental en la seva formació, ja que va contribuir que prengués consciència de la perspectiva de gènere. Plaza li va donar a conèixer tant dones artistes com noves mirades a l’hora de fer propostes curatorials. Gràcies a ella va conèixer, entre d’altres, l’obra de Mari Chordà, Nora Ancarola o Marga Ximénez, que precisament ara està present en una exposició al Museu d’Art de Cerdanyola, De l’oblit a la revolta, deesses invisibles.
Manonelles afirmava que s’estan fent passos importants. Sense anar més lluny, les estudiants mateixes reclamen la presència de dones artistes en els plans d’estudis. A la universitat s’han activat optatives –que parteixen de perspectives feministes– com la d’Assumpta Bassas. El Màster d’Estudis Avançats en Història de l’Art té una assignatura sobre art i gènere. I, finalment, s’acaba d’organitzar una exposició de Fina Miralles a la Casa Elizalde. Sembla que hi ha moltes iniciatives. També es constata que hi ha més treballs de grau, de màster, doctorandes… que posen l’èmfasi en aquest compromís de donar un espai de visibilitat. Segons Manonelles, totes aquestes iniciatives són importants i molt necessàries, però cal també treball estructural, de fons. Una assignatura sobre gènere no faria falta si estigués tot completament integrat en el corpus de les diferents assignatures.
En el debat també hauria d’incorporar-se un altre tema clau: la conciliació. És real o no, a la universitat? Com travessa la vida quotidiana? En tot cas, és fonamental donar la paraula a les dones artistes i, per respecte a elles, cal més llibres i més exposicions.
Mari Chordà
La darrera a parlar va ser l’artista catalana Mari Chordà, polifacètica, poeta i activista sociocultural feminista, coneguda per ser una pionera en la representació artística de la sexualitat femenina i l’experiència de la maternitat, a través d’obres vives i plenes de color. Es va exiliar a París durant un temps i finalment va tornar a la seva Amposta natal a finals dels anys seixanta. A Amposta va néixer la seva filla i allí també va començar la seva intensa activitat cultural i feminista amb la fundació del local La Llar d’Amposta. A finals dels anys setanta va participar en la fundació de l’espai de dones LaSal, de Barcelona, i també en la primera editorial feminista a l’Estat espanyol, LaSal Edicions de les Dones. No s’ha aturat mai i, encara avui, continua amb les seves creacions i el seu activisme sociocultural. La seva obra és present al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia i el 2015 va participar en una exposició a la Tate de Londres.
L’artista va declarar: “Durant molts anys jo només he treballat a casa. En una petita habitació de convidats a Amposta tenia un estudi i allí vaig començar. Volia fer palesa una cosa: com és d’important per a les dones de trobar algú en qui puguis confiar. Jo vaig tenir la sort de conèixer Marisol Panisello, d’Amposta, una pintora figurativa que anava a la muntanya o al mar a pintar. També em vaig aficionar a sortir al camp a pintar. Vaig participar en uns certàmens artístics. Per sort vaig venir a Barcelona, si no, probablement només hauria fet paisatges.”
Chordà afirmava amb satisfacció que moltes noies joves, i també alguns nois, s’estan incorporant de manera entusiasta al moviment feminista. Moltes s’adrecen a Ca la Dona, un palau al carrer de Ripoll de Barcelona (Ca la Dona, espai d’acció feminista) que tenen a disposició gràcies a l’Ajuntament actual, al qual estan molt agraïdes. Hi ha una sala d’exposicions i, ja des que se celebraven al carrer de Casp, se n’han fet publicacions; tot plegat, molta feina feta i, per sort, una munió de dones joves que s’hi han unit.
En diverses ocasions va mencionar la seva procedència ampostina, que defensa amb orgull, de la mateixa manera que, segons ella, va ser afortunada perquè el seu pare no es va oposar als seus estudis artístics, ja que “Belles Arts a Barcelona en aquell moment era carca”. En un viatge a Nova York, al Metropolitan va comprendre la utilitat d’haver passat per Belles Arts i d’haver gaudit de la solidaritat d’altres dones artistes. Va esmentar l’artista Soledad Sevilla, i és que, segons Chordà, les dones s’emmirallen les unes en les altres i a partir d’aquest reconèixer-se en l’altra es construeix la identitat pròpia.
L’any 1958 es va inaugurar L’olla, a les terres de l’Ebre, on es van ajuntar diferents artistes. Chordà es lamentava que durant molts anys les terres de l’Ebre hagin estat menystingudes. Per sort, les coses estan canviant i actualment hi ha una escola de Belles Arts a Amposta.
L’artista declarava que ara mateix la seva ambició és aprofitar el temps per escriure, ja que està immersa en un poemari.
Bloc 2: Diàleg
A partir de les preguntes dels assistents es van suscitar diferents qüestions que presentem a continuació.
Com han arribat les obres als museus?
La Mireia Rosich, com a directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, comentava que aquesta pregunta no sempre és senzilla de respondre si no està ben documentat l’ingrés de les obres, sobretot si es tracta de peces anteriors al segle xx. També va confirmar que, en el cas del museu que dirigeix, les dues artistes censades van donar personalment les seves obres a Víctor Balaguer.
Elina Norandi va explicar que, efectivament, alguns museus s’han format a partir del repertori de col·leccionistes, i que tant la Biblioteca Museu Víctor Balaguer com el Museu Abelló de Mollet del Vallès en són una mostra. D’altra banda, en el cas del Museu Nacional d’Art de Catalunya s’ha constatat que moltes obres de dones van ingressar per compra. Era una pràctica habitual, apuntava Norandi, que l’Ajuntament adquirís obres –també de dones artistes– en les exposicions municipals de belles arts que s’organitzaven a Montjuïc, però també als salons anuals i bianuals del Parc de la Ciutadella, emplaçament de l’antic Museu d’Art Modern de la ciutat. L’Ajuntament disposava d’un pressupost específic per adquirir art i, al contrari del que es pugui pensar, es comprava força obra realitzada per dones; és per aquest motiu que ara, amb l’elaboració del cens, s’han trobat molts noms de dona. El que hem de plantejar-nos és per què aquestes artistes, l’obra de les quals va ingressar en les col·leccions dels museus, són desconegudes encara avui.
Una altra via d’ingrés de les obres d’autoria femenina és la donació, tant perquè les artistes mateixes han decidit fer un donatiu a un museu o perquè ho ha fet la seva família quan ja no hi són. Els donatius, afirmava Norandi, no sempre són tan afortunats com la família voldria, ja que l’espai a les sales d’exposició dels museus és limitat i, sovint, les obres acaben a les reserves.
Norandi comentava també que aquestes dades encara s’estan treballant, però el que sí que podia avançar-nos és que la majoria de les obres d’autoria femenina del cens han ingressat a les col·leccions per compra. Sense anar més lluny, tenim el cas de Mari Chordà, de qui el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha ingressat quatre obres: tres per adquisició i una per donació de l’artista.
S’han pogut identificar dones que signessin amb pseudònim masculí?
Històricament, recórrer a l’ús d’un pseudònim masculí en alguns casos ha estat l’única manera de donar a conèixer la pròpia obra. Una altra pràctica habitual era signar amb inicials, únicament amb el cognom o, directament, no signar. Segons Norandi, gràcies a l’estudi de documentació diversa, de memòries i cròniques però també de cartes, tenim constància que moltes artistes decidien no signar amb el seu nom perquè eren conscients que aquest detall els aniria en contra. Les implicacions de signar amb nom de dona podien condicionar des de la valoració en un concurs fins a la possibilitat d’exposar o trobar espais on promocionar l’obra.
En el cas del cens encarregat per la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, val a dir que ha estat confeccionat a partir de dades filtrades, que consideraven específicament dones creadores, i és per aquest motiu que no s’han identificat pseudònims.
Quina és la via per avançar cap a la visibilització de les dones artistes?
En aquest punt, Mari Chordà va afirmar, ras i curt, que les artistes hi han de posar de la seva part i han d’estar disposades a col·laborar amb aquesta causa. Chordà va fer referència al cas de l’artista Núria Llimona com a exemple d’un llegat artístic que cal reivindicar. La família de l’artista és crucial quan aquesta ja no hi és, i és qui s’ha d’encarregar de tractar amb els museus per tal que l’obra tingui el reconeixement –la visibilitat– que mereix. Ella mateixa, sense anar més lluny, declarava que té intenció de donar al Museu Nacional d’Art de Catalunya les fotografies que ha trobat recentment de la sèrie “Umbilicals”, algunes en parador desconegut.
D’altra banda, Chordà reivindicava els espais de creació com la Llar d’Amposta, LaSalBar–Bibliotecafeminista o LaSal Edicions de les Dones, que considera creacions tan importants com la seva obra plàstica.
Laia Manonelles secundava la importància dels espais de trobada i diàleg i recuperava la noció del plaer de compartir que suggeria Mari Chordà. El plaer, que, segons Chordà, és revolucionari, l’explicava Manonelles –recuperant les paraules d’Elsa Plaza– com allò que es genera a través dels moments compartits. Mitjançant la reflexió en comú, des de diferents espais creats amb aquesta intenció, té lloc el creixement personal. El treball de camp és essencial, deia Manonelles, i cal contactar amb les protagonistes –les creadores– sempre que sigui possible.
En aquesta línia, Norandi apuntava que ara mateix és crucial i urgent treballar amb les artistes que van viure sota la dictadura franquista. És clau afanyar-se per contactar les que encara viuen; elles són el testimoni d’una realitat d’opressió i manca de llibertats que caldria recollir com abans millor. Per descomptat, afirmava, cal continuar treballant amb les dones del passat (les artistes dels segles xviii i xix), però cal recollir, amb urgència, el relat en primera persona per apropar-nos a una realitat que explica el motiu pel qual, encara avui, hi ha tantes artistes desconegudes.
Pilar Cuerva, cap del Centre de Recerca i Coneixement del Museu Nacional d’Art de Catalunya, destacava la importància dels fons documentals, que són, al cap i a la fi, un altre testimoni de la realitat que volem comprendre. Sílvia Redondo, cap de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres, afegia que, quant als fons documentals, a més de l’arxiu històric del museu cal tenir en compte la col·lecció de petits catàlegs de què disposa la biblioteca. Actualment s’està catalogant i estudiant aquest fons, que dona fe de tota una realitat de creació femenina que, fins ara, havia quedat amagada entre carpetes i arxivadors.
Cal un treball estructural, afirmava Laia Manonelles, on estiguin involucrades universitats, biblioteques, museus, galeries, etc. I és clau que el canvi estructural no hagi de dependre de l’exposició temàtica sobre dones artistes ni de decisions sotmeses a quotes. Una transformació que travessi el sistema per tal que assignatures temàtiques sobre dones no facin falta perquè les dones ja estiguin integrades en els plans d’estudis. Però, matisava Manonelles, a part del desenvolupament dels continguts, cal tenir cura de les maneres, és a dir, la consideració de polítiques d’igualtat, de conciliació familiar, etc.
Un dels motors clau per generar aquesta transformació són les trobades entre persones de diferents àmbits. Autores com ara Maria Ruido o Núria Güell –afirmava Manonelles– treballen de manera col·lectiva i posen el focus d’atenció en les problemàtiques de les dones d’avui; en certa manera, visibilitzen allò que s’ha de treballar, allò contra què s’ha de lluitar. El que és personal és polític i travessa totes les dones. Per tant, el treball de visibilització de les dones artistes va més enllà de les sales del museu.
La reflexió com a punt de partida
La Mireia Rosich, com a membre de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, declarava que l’objectiu de confeccionar un cens d’artistes no se centra únicament en la realització d’exposicions i estudis, sinó a revisar i millorar la política d’adquisicions de les institucions. A més, a això s’uneix la idea que cal treballar en xarxa, i que les universitats, els i les artistes i els museus han d’unir esforços i anar tots a l’una.
Amb aquest acte es va donar a conèixer la situació actual de les dones artistes als museus d’art catalans i es va establir un diàleg fluid sobre el tema. I va quedar palès, també, que encara hi ha molta feina per fer i molts temes relacionats amb les dones artistes que cal estudiar, investigar i donar a conèixer.
Enllaços relacionats
Diàleg. Transformar la mirada: la visibilitat de les dones artistes
L’empremta de les dones artistes a la Barcelona de postguerra
L’empremta de les dones artistes a la Barcelona de postguerra. El procés de creació d’una mostra documental
Dones artistes. Itinerari virtual
Mireia Rosich,
Íngrid Vidal
i
Biblioteca Joaquim Folch i Torres
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful