Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Antonio Ortega

Les indicacions a un dibuixant novell perquè traslladi nocions de perspectiva a la composició d’un dibuix són molt simples i intuïtives: a prop de la línia d’horitzó és lluny, lluny de la línia d’horitzó és a prop; gran és a prop, petit és lluny, i podríem continuar amb tota una sèrie d’altres consells similars. Així doncs, de manera similar, deduir la jerarquia dels diferents elements arquitectònics a partir de la seva situació a l’espai també és molt senzill i intuïtiu.

El que sorprèn, en el cas de l’edifici del Museu Nacional d’Art de Catalunya, és que la percepció que tenim de quin és l’element arquitectònic més rellevant no coincideix si mirem el museu des de dins o des de fora.

Des de l’exterior, podem consensuar que el més lluït és la cúpula de la façana. Per donar-li màxima visibilitat i imposar el perfil imponent des de la ciutat, l’edifici es va construir a partir d’una planta d’inspiració basilical que es va rotar 180° per oferir a la ciutat la perspectiva de la cúpula que corona l’absis, en comptes de la del pòrtic. 

Així, el visitant del museu no hi accedeix per la porta d’entrada, sinó que ho fa per una obertura que, en una veritable construcció basilical, correspondria al presbiteri, un espai tradicionalment limitat per uns murs cecs a fi d’acollir l’altar amb tota la solemnitat. Les parets acostumen a estar abundantment decorades amb talles o pintures com la que, segurament, és la més icònica de totes les peces que hi ha al museu: la representació del Crist en majestat de Sant Climent de Taüll.

Aquest gir de l’edifici provoca que la part que correspon al pòrtic ara sigui la façana posterior. D’altra banda, la reixa que tanca els jardins de la residència reial del Palauet Albéniz  ha tret dignitat a la perspectiva original, en restar-li espai de passeig i la vista. Avui és la porta d’entrada a les oficines.

L’element que domina quan contemplem i entenem l’edifici des de dins és l’espai destinat a les recepcions, que sempre ha tingut aquesta funció, un espai de dimensions generoses que se’ns presenta perpendicular a l’eix natural de l’edifici. Es tracta de la Sala Oval —l’equivalent a la nau central—, que discuteix el protagonisme a la cúpula de la façana en importància jeràrquica.

©Juan Eduardo De Cristófaro, 2013

Ja fa uns anys que el museu va habilitar l’accés als terrats de l’edifici, i pujar-hi forma part de la visita. Dominen la teulada diferents cúpules d’estil xorigueresc que contrasten, per frívoles, amb la central de la façana, que es va construir prenent com a referència formal la Basílica de Sant Pere del Vaticà i també la cúpula del Capitoli dels Estats Units a Washington. Totes tres comparteixen una aparença similar però són dràsticament diferents quant a l’element que hi ha a dalt dels diferents llanternons. Si bé, com era d’esperar, la cúpula de Sant Pere està coronada per una creu sobre una bola daurada, la del Capitoli ho està per una estàtua, dita de la Llibertat, sobre un pedestal amb la inscripció «E pluribus unum» (‘De molts, un’).

Cúpula del Capitoli a Washington / Cúpula de Sant Pere del Vaticà

Cal afegir que tant la creu com la representació de la llibertat tenen un enorme valor simbòlic i que, en els dos casos, mantenen una relació molt connotada respecte al sentit i la funció de l’edifici que completen: el Vaticà es defineix a si mateix com el centre de la cristiandat i, d’alguna manera, el Capitoli ho fa com el de la llibertat. 

En tot cas, l’element que trobem damunt el llanternó de la cúpula de la façana del Museu Nacional d’Art de Catalunya és un parallamps. I no és l’únic desplaçament de sentit que trobem a l’edifici. Els nou feixos de llum que il·luminen el cel a la nit  i que retallen el contorn del Palau Nacional, fent l’efecte de llamps que surten de l’edifici, estan generats per reflectors antiaeris disposats sobre la part baixa de cúpula de la Sala Oval.

Instal·lació Mà parallamps a la cúpula del Museu Nacional. ©Museu Nacional d’Art de Catalunya-Marta Mérida

Cal dir que aquesta, per la forma mateixa que li dona nom, no remata en un punt, sinó en una línia, als extrems de la qual fins fa poc se situaven dos parallamps més. El novembre de l’any 2021 vam afegir-ne un altre al centre de la cúpula de la Sala Oval, acabat amb la reproducció metàl·lica de la mà del Crist en majestat de Sant Climent de Taüll a la part superior.

Recordem que aquesta pintura té, a un costat, la lletra grega alfa i, a l’altre, l’omega, i de les dues surten llamps com els dels reflectors. Potser aquesta mà tindrà la capacitat de desafiar el cel i, més que aturar els llamps, enviar-los de tornada.

Instal·lació Mà parallamps a la cúpula del Museu Nacional. ©Museu Nacional d’Art de Catalunya-Marta Mérida

En tot cas, la Mà parallamps s’apropia de la càrrega jeràrquica de l’espai que ocupa i converteix l’edifici que la suporta en la seva peanya necessària, alhora que l’interroga pel seu sentit, de la mateixa manera que ho fan la creu de Sant Pere del Vaticà i l’estàtua de la Llibertat del Capitoli.