Ricard Opisso: records i anècdotes agredolces de Gaudí

2.689

Mariàngels Fondevila

Passats els anys, el popular dibuixant i humorista Ricard Opisso i Sala (Tarragona 1880 – Barcelona 1966) va escriure unes memòries d’estil “bohemi” i amb algunes imprecisions, però interessants com a testimoni d’una època efervescent. Aquests manuscrits (conservats a l’arxiu familiar) recorden històries íntimes i extraoficials dels artistes del canvi de segle. Opisso hi esbossa els seus records agredolços, algun dels quals s’ha publicat. Un dels protagonistes és Antoni Gaudí, que defineix com “el genial arquitecte amb qui vaig estar present en cada accident de la seva vida, fins i tot en la intimitat de la seva llar”.

Escrits de Ricard Opisso. Arxiu de la família Opisso.

Perfil biogràfic

El 1892, l’adolescent Ricard Opisso va entrar a treballar com a delineant i  fotògraf al taller de Gaudí a la Sagrada Família. L’hi va col·locar el seu pare, el crític d’art Alfred Opisso. Gaudí, aleshores amb més de quaranta anys, estava en la plenitud de les seves facultats creadores, però el seu caràcter era especial i desconcertant: “fonia el diví i l’humà”. Opisso aclareix aspectes controvertits de la seva biografia. Per exemple, que era nascut a Reus i no a Riudoms. O que el seu pare era un modest calderer i també constructor d’estris per a la destil·lació i fabricació de tota mena d’alcohols que va morir el 1906. Per ironia del destí, la neboda de Gaudí, Rosita Egea, amb qui vivia a la casa del Park Güell, va morir alcoholitzada.

Ricard Opisso. (Robert Descharnes, Clovis Prévost, La vision artístique et religieuse de Gaudí, Lausana, 1969)

Art, ciència i temperament

Opisso assenyala que com més vell és Gaudí, més abstractes i revolucionàries són les seves creacions: el Park Güell, la Casa Milà o la Colònia Güell eren veritables prodigis de tècnica i ciència constructiva, resultat de tota una sèrie d’elucubracions i equacions matemàtiques que només amb el seu talent i la seva tenacitat es podien dur a terme. Hi destaca la importància dels seus col·laboradors joves, com ara Josep Maria Jujol, qui va induir Gaudí a fer creacions encara més volcàniques i surrealistes.

En un pla més anecdòtic, a Opisso li resultava xocant que aquell home d’aspecte senzill i modest humiliés gent important o d’alt llinatge: “Els deixava fets una coca.”

Ricard Opisso dibuixa Gaudí afeblit per l’abstinència. (Robert Descharnes, Clovis Prévost, La vision artístique et religieuse de Gaudí, Lausana, 1969)

Pobresa voluntària i esperit temerari

Gaudí tenia l’orgull de la pobresa, cosa absurda i incongruent –segons Opisso– perquè a un home com ell, amb sanejats terrenys de cultiu a Reus i que havia construït cases i palaus senyorials, no li corresponia anar tan pobrament vestit, fins al punt que en una ocasió una bona dona li donà cinc cèntims com a almoina.

Aquesta extravagància la compartia amb el pintor Toulouse-Lautrec, fill de la noblesa que anava fet un miserable pels carrers de Montmartre però amb unes altres intencions. Gaudí renunciava al luxe i les vanitats mundanes per complir la voluntat de Déu; era un home pur i honrat, afirma Opisso, que es mantenia com una pedra davant els plaers de la taula i el llit.  

Recorda la seva mirada d’ulls blaus, penetrant i aterridora, un dia que Gaudí es va clavar una estella; també els seus heroics dejunis quaresmals, la poca precaució davant el perill (es passejava com un funàmbul per les bastides i escales portàtils de fusta des d’on donava instruccions als paletes), i com, tot i patir de mal peus, anava diàriament des de la Sagrada Família fins a Sant Felip Neri per demanar ajuda a Déu per a la seva catedral inacabable. I afegeix que quan transitava peIs carrers tenia la mania que era el vehicle que s’havia d’aturar i no el vianant.

Ricard Opisso. Gaudí amb els alumnes de l’Escola d’Arquitectura. Arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

Pànic a la fotografia

En aquests escrits Opisso recorda que una de les rareses de Gaudí és que tenia pànic a la Kodak, i es posava fora de si quan algú intentava fotografiar-lo. Utrillo ho va intentar debades. Rusiñol, simpàtic i somrient, li va dir: “Home de Déu, no sigui així, no li faci por, ja l’hi farem al bromur”. Gaudí li va respondre: “Vostè sempre està de broma“.

Opisso va dibuixar Gaudí en vida i també al llit de mort, i també altres personalitats que l’acompanyaven, com ara Pere Mañach, que havia col·laborat en les obres de serralleria de les diferents cases de Gaudí, Puig Boada o Cèsar Martinell.

Obrador de la Sagrada Família on es guardaven els models de les estàtues del portal del Naixement. Figures de persones humils que Gaudí emmotllava. Arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

Emmotllar del natural: l’escultura realista

Opisso relata els “diabòlics” projectes d’emmotllar la figura del natural en nom de la veritat. Aquest procés d’escultura realista ja l’havia aplicat amb Llorenç Matamala, que estava fascinat per l’arquitecte. A l’Hospital de la Santa Creu fotografiaven moribunds i emmotllaven cadàvers. Opisso era l’encarregat de retorçar el coll de les bèsties que després es buidaven del natural. També feia motlles de sargantanes i donava menjar al particular zoològic d’ocells i rèptils que hi havia a la Sagrada Família.

Ricard Opisso. Imatges de les aus que van servir per a modelar els frisos de la façana del Naixement de la Sagrada Família. Arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

Així mateix, recorda la temeritat de Gaudí quan va voler fer el buidatge d’Opisso mateix, a qui va ordenar que es despullés i li va llençar guix. Aquesta operació li va provocar asfíxia i va sentir que perillava la seva vida. Desmenteix que determinades escultures que hi ha a la façana del Naixement siguin de l’escultor Carles Mani, a qui s’havien atribuït.

Ricard Opisso. Músics de carrer, models per a l’Adoració dels pastors / Josep, guarda de les obres que va servir de model de Judes /Cabrer, model de Ponç Pilat per a la façana de la Passió de la Sagrada Família. Arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya/ Ricard Opisso. Noietes del orfenat del Convent de Sant Josep que van servir de model per a uns àngels de guix. Museu Nacional d’Art de Catalunya

L’Àlbum Opisso

Entre 1892 i 1900 Ricard Opisso va fer fotografies per als estudis de les escultures de la Sagrada Família, que es van compilar en un àlbum acompanyades d’una breu descripció. Una selecció d’aquest material es pot veure a l’exposició Gaudí del Museu Nacional. Hi descobrim els models de les escultures dels humils músics de carrer, el vigilant de les obres en construcció, que va fer de Judes, la germana d’un paleta, que va fer de la Mare de Déu, o les fotografies dels diferents ocells que serviren per modelar els frisos de la façana del Naixement, entre d’altres.

Ricard Opisso. Obrers de la brigada del contractista Pardo, que van treballar al Park Güell. Arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

Aquest material es va donar a conèixer en la genial monografia de Francesc Pujols La visió artística i religiosa de Gaudí, que compta amb un prefaci de Salvador Dalí. S’hi recorden les traïcions perpetrades pels panegiristes contemporanis de Gaudí, una de les quals és que la Sagrada Família fa olor de santedat. Aquesta afirmació anticipa la proposició més extraordinària que li pot succeir a un artista: que sigui cridat a elevar-se als altars, com pretén  l’Associació Pro Beatificació d’Antoni Gaudí.

Adeu a Antoni Gaudí

Ricard Opisso. Grup de captaires que van servir de model al pintor Joaquim Mir per a La catedral dels pobres. Arxiu de l’Associació Pro Beatificació d’Antoni Gaudí / Joaquim Mir, La catedral dels pobres, 1898. Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza en dipòsit gratuït al MNAC, 2004.

A través de Joaquim Mir, que aleshores pintava in situ La catedral dels pobres i que va fer servir de model el grup de captaires fotografiats per Opisso, va contactar amb Els Quatre Gats.  Després de la dura jornada de treball a la Sagrada Família, Opisso freqüentava aquella taverna d’artistes bohemis que, segons ell, no eren de fiar, i a altes hores de la matinada assistia a altres locals de dubtosa reputació com ara l’Edèn Concert. Desde París, Casagemas i Picasso van escriure en una carta a Ramon Raventós (citada per John Richardson): “Si veus a Opisso, digues-li que vingui, que això és bo per a la salvació de l’ànima, que enviï Gaudí i la Sagrada Família a fer punyetes”.  

Ricard Opisso. Isidre Nonell i Pablo Picasso. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Cap al 1904, Opisso va deixar de treballar en “aquella presó.” I, afirma, la seva vacant va ser coberta per altres ajudants submisos i soferts. Entre ells, els pintors Jaume Llongueras, Iu Pascual i Joaquim Torres Garcia, que també va evocar la seva relació amb Gaudí a Historia de mi vida.

Però aquesta és ja una altra història.*

*El nostre agraïment a la família Opisso per facilitar-nos l’accés als escrits de Ricard Opisso.

Per saber-ne més:

Robert Descharnes, Clovis Prévost, La vision artístique et religieuse de Gaudí, 1969

John Richardson, Picasso. l.  Una biografía,  1881-1906, 1995

Juan José Lahuerta, Gaudí, 2002

+ posts

Art Modern i Contemporani

Mariàngels Fondevila
Art Modern i Contemporani

4 Comments

  • Manuel Vallejo ha dit:

    molt i molt interessant, un plaer poder rebre aquestes informacions

  • Gabriel Vilaginés ha dit:

    un apunt molt interessant sobre la relació d`’Opisso amb Gaudi, per a mi desconeguda

  • Respon a Redacció museu Cancel·la les respostes

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.