Francesc Quílez i Eduard Vallès
La banalitat de la vida quotidiana
Els grans grups iconogràfics vinculats a la figura humana que han donat transcendència artística a Nonell són, bàsicament, els que representen els marges de la societat. Però, en realitat, una part notable de la seva producció representa el seu entorn més directe, les classes menestrals urbanes.
Tant a partir de la pintura com del dibuix, Nonell s’enfronta a la realitat amb una mirada escrutadora sobre el seu entorn, no massa llunyana de les propostes d’altres artistes coetanis, molt especialment Ricard Canals, de qui es deia que era el seu germà «siamès», d’aquí la similitud d’algunes de les seves creacions. Nonell esdevé un dels cronistes més aguts i brillants del seu temps, tot sovint al límit de la caricatura, amb una mirada alhora descreguda i condescendent envers els protagonistes de les seves obres. Pel que fa als olis, destaquen unes figures femenines que, ja d’una època més tardana, s’aparten de les gitanes d’anys anteriors i es construeixen amb cromatismes més vius. Però és de nou al dibuix on Nonell troba el llenguatge més idoni per representar la quotidianitat. Normalment es tracta de dibuixos del natural i molts foren concebuts a manera de sèries, fet que confirma la modernitat de la seva proposta artística. Entre les més destacades tenim les imatges de públic d’espectacles o les escenes d’interiors d’esglésies, amb els feligresos resant. Però en general destaquen les imatges de la vida quotidiana al carrer, als mercats, a les tavernes o als parcs públics. La visió panoràmica de totes aquestes sèries, actualment atomitzades per col·leccions i museus diversos, ens subministren una conclusió interessant: Nonell era un artista absolutament modern que replicava temes obsessivament amb l’objectiu d’experimentar sobretot amb les formes i els cromatismes.
Aquesta seriació posa en relleu la solidesa d’un artista que, a partir del dibuix, construeix un univers absolutament personal. La influència d’artistes com Steinlen o Forain es fa molt evident en algunes d’aquestes obres, però Nonell cremarà etapes a una gran velocitat. Pocs anys més tard, la seva producció serà monopolitzada per la pintura i el dibuix passarà a ocupar un espai menys rellevant, però mantindrà el virtuosisme i la mestria de qui seria un dels grans dibuixants del tombant del segle xix al xx.
La superació dels estereotips ètnics
Malgrat el seu afany i la seva perseverança, Nonell no va obtenir el vistiplau de la crítica i el públic, i la seva aposta per la temàtica de les dones gitanes sempre va ser considerada amb ressentiment per part d’una burgesia que no va entendre la seva tirada per la representació d’una tipologia figurativa allunyada dels seus gustos estètics. Al capdavall, encimbellar un gènere d’aquestes característiques i fer-ho allunyant-se de la manera tradicional de representar-lo es va veure com un desafiament per part d’un públic que seguia encadenat als estereotips visuals amb què, al llarg del segle xix, s’havia representat aquesta temàtica. La imatge cosificada de la dona gitana, la presència de la qual estava justificada sempre que respongués als tòpics costumistes i pintorescos amb els quals habitualment havia estat associada, no admetia desviacions heterodoxes que, com en el cas de Nonell, havien de subvertir aquests models preexistents.
En realitat, l’alteració d’aquesta tradició costumista també va suposar donar protagonisme a una ètnia, la gitana, que sempre havia ocupat un racó a les golfes de la història. Des d’aquest punt de vista, les crítiques que va rebre Nonell sempre van estar condicionades pels prejudicis classistes de l’oligarquia barcelonina, que mai va acceptar la possibilitat d’alterar els usos dels gèneres pictòrics i interpretar la funció d’aquestes sèries de gitanes, no com una tipologia racial, sinó com retrats individualitzats de persones que venien a ocupar el lloc que sempre havia estat reservat a les elits socials.
En aquest sentit, la seva poètica és més mostrativa que narrativa i es caracteritza per una gran austeritat en no incloure gairebé motius superflus, ni anecdòtics, que puguin afavorir la distracció estètica o serveixin per proporcionar un contrapunt virtuós o artificial a la composició. Ara bé, l’absència d’aquests elements accessoris, de tipus escenogràfic, no significa que la seva pintura sigui pobra, tot el contrari: en termes formals, l’absència de distracció incrementa el potencial estètic de la proposta, ja que la concentra en les figures representades i referma la seva aposta per un llenguatge modern, innovador, basat en aspectes merament plàstics i fonamentat en una voluntat d’experimentar en la interacció que genera el diàleg entre la forma, el color, la llum i l’espai. Sense oblidar un procés constructiu que configura unes formes monumentals, els resultats visuals de les quals se semblen als que caracteritzen el treball escultòric.
Sornegueria i imatges grotesques
La ironia és un dels trets que defineixen millor la tradició artística moderna. Amb la seva capacitat creativa l’artista esquerda les nostres percepcions i transgredeix les convencions socials. La visió caricaturesca de determinades realitats socials es transforma en una de les eines més útils per arribar a aquests objectius. El sarcasme, les segones intencions o l’autoparòdia contribueixen a subvertir l’ordre social establert i debilitar la suposada robustesa d’institucions mil·lenàries com l’Església, la justícia o d’altres.
En l’obra de Nonell emergeixen aquests arravataments de distanciament irònic amb els quals l’autor dona curs a la seva capacitat de riure’s de si mateix, tot desmitificant, amb el seu comportament, l’aura romàntica que envolta la figura del geni i del seu suposat poder transformador. La sornegueria el condueix a adoptar un registre grotesc que emparenta la seva producció amb la d’altres artistes que, com Goya o Daumier, i tants altres, comparteixen la mateixa mirada burleta sobre el món que els envolta. Es tracta d’una actitud pròpia de persones que contemplen el món amb un cert aire descregut, d’escepticisme existencial, que els condueix a renegar de les creences dogmàtiques.
Alguns reversos de les seves teles, on reprodueix el seu retrat, tintat de trets autocaricaturescos, són un bon indicador de la seva renúncia a les exhibicions vanitoses que caracteritzen la pràctica artística.
Respecte d’això, Nonell activa els mecanismes del joc per restar gravetat i transcendència a la seva activitat professional. En actuar d’aquesta manera se situa, conscientment, al marge del sistema artístic i opta per reduir la importància del seu talent, de les seves facultats creatives.
Isidre Nonell, Els envejosos, 1909. Col·lecció El Conventet, Barcelona i Carles Casagemas, Parella de vells, 1900-1901. Museu Nacional d’Art de Catalunya
El divertiment lúdic li serveix també com un mecanisme de distanciament irònic del paper assignat a l’artista i al seu encimbellament social. Més que una posició d’humilitat o de modèstia, la seva es pot interpretar com una resposta d’autoafirmació d’unes conviccions personals que el duen a mantenir una postura obertament contradictòria, en la qual conviuen les dues cares de la mateixa determinació. Per una banda, a l’anvers de les seves teles ens trobem amb la imatge d’uns personatges que desprenen una gran gravetat existencial i, al revers, irromp una expressió lúdica de la condició artística. Aquest darrer és utilitzat com a suport per amagar el rostre sota la disfressa de la caricatura i accentuar el registre autoparòdic.
Aquest text és un fragment del llibre publicat recentment pel Museu Nacional sobre l’artista Isidre Nonell “Nonell en context. La bellesa en els marges” .
Enllaços relacionats
Nonell en context. La bellesa en els marges
Nonell. Visions des dels marges
Nonell, entre la tradició i la modernitat: afinitats i complicitats /1
Eduard Vallès
i
Gabinet de Dibuixos i Gravats
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
One comment
¡Excelentes obras, me ha encantado el post!