Eduard Vallès i Francesc Quílez
A continuació reproduïm una selecció d’obres de Nonell integrades en diversos àmbits que corresponen als principals interessos artístics i les temàtiques conreades per aquest artista. Cadascun d’aquests centres d’interès recull les creacions més destacades de Nonell inserides en el seu context artístic, per aquest motiu s’ha optat per una aproximació temàtica, no pas cronològica, ja que pensem que permet evidenciar molt millor aquesta vinculació. Aquesta seqüenciació d’obres també pretén situar-lo en els corrents artístics internacionals i en diàleg amb la tradició moderna.
Un naturalisme de proximitat
La formació de Nonell com a artista presenta un deute important, com en tants joves de la seva generació, amb la pintura francesa de finals del segle xix, i molt especialment amb les obres naturalistes d’artistes com Santiago Rusiñol.
El naturalisme era una reacció contra l’idealisme que, en certa manera, encaixava perfectament amb l’evolució de Nonell, que amb el pas del temps s’aniria allunyant de les posicions esteticistes de la primera generació modernista. En aquells moments, però, encara es trobava als inicis de la seva carrera a la recerca d’un llenguatge propi, que desclouria anys més tard focalitzat en els marges de la societat.
Aquestes primeres obres tenien com a escenaris espais del seu entorn, com el seu domicili familiar, sovint protagonitzats per terrats o patis modestos. Nonell no pretén en cap moment sublimar aquests espais humils i sovint reclosos, i la seva mirada sobre aquest entorn destil·la una certa malenconia. De fet, aquest interès per espais banals i anodins estava en la línia dels paisatges semiimpressionistes importats de París per artistes com Rusiñol o Casas, que sens dubte Nonell va admirar als inicis de la seva carrera, com tants artistes del seu entorn.
A les seves composicions destaca la utilització de cromatismes ocres i grisos, on la figura humana no sempre és present, o en tot cas resulta complementària respecte al mateix espai, que té una entitat pròpia. Destaquen també els interiors amb treballadors dins botigues o fàbriques, sovint d’esquena o parcialment ocults, tot apuntant una certa idea d’alienació provocada pel treball, en la línia de tants pintors de l’època. Els treballadors de les fàbriques eren, en certa manera, el paisatge humà interior que integrava aquells paisatges exteriors de l’extraradi que pintaria coetàniament, i que representaven la ciutat creixent de finals del segle xix.
Nonell esdevenia cronista d’aquell microcosmos menestral que li procurava aquestes visions tan lligades a la seva realitat però, alhora, tan poc viables des del punt de vista comercial. Quan Nonell va elaborar bona part d’aquestes obres encara no havia viatjat a França, però no hi ha dubte que ja havia incorporat algunes lliçons de la pintura europea, si bé no hauria estat de forma directa, sinó a través de la visió de l’obra d’artistes que ja havien passat per París.
Cartografia d’un paisatge agrest
L’estiu de 1896, Nonell, acompanyat pels seus col·legues Ricard Canals i Juli Vallmitjana, es va embarcar en una aventura de resultats incerts que el va conduir al cor de la vall de Boí. Després d’un llarg i penós viatge, els tres amics es van instal·lar al balneari de Caldes i van iniciar una estada que va tenir una repercussió immediata per a la història de l’art català.
En aquest lloc remot del Pirineu català, Nonell va entrar en contacte amb els habitants dels pobles dels voltants, alguns dels quals patien afeccions i malalties congènites que els impedien un desenvolupament ple de les seves extremitats, tant superiors com inferiors, així com un creixement desproporcionat de la glàndula tiroide. Les dues malalties, pròpies de llocs on es continuaven mantenint relacions endogàmiques, van originar l’aparició de persones que patien la malaltia del cretinisme i la del goll, respectivament. Lluny de foragitar l’interès de l’artista, Nonell va iniciar una de les relacions més sorprenents i subjugadores de la seva vida artística, i va convertir aquests personatges estigmatitzats en una font d’inspiració que va marcar una de les etapes més fecundes del seu quefer creatiu.
Pocs dies després de la seva arribada, els amics van rebre la visita de Ramon Pichot i del crític Josep Maria Jordà que havien estat convidats a acompanyar-los durant un mes. En un article tardà, Jordà va rememorar, en clau humorística, el que ell va anomenar un viatge estrafolari. Al breu relat, l’autor, a més de recordar algunes de les vicissituds de l’experiència, va incidir en la gran dedicació de Nonell al treball artístic que va fructificar en un conjunt important de dibuixos guardats a diverses carpetes.
Posteriorment al seu periple pirinenc i durant un període d’uns sis anys, el pintor va representar escenes protagonitzades per uns personatges als quals sempre va respectar i va tractar amb dignitat. Nonell va tenir la virtut de sostreure’ls de la seva condició de criatures estranyes i anòmales, i va contribuir a la superació dels prejudicis sinistres que planaven sobre ells.
Malgrat l’inevitable biaix pintoresquista, sense pretendre-ho, aquesta estada a la vall de Boí va representar una fita en la carrera del pintor i, per extensió, mereix ser considerat, sense exageració, com un dels episodis més destacats de la història de l’art català, una mena de manifest fundacional de la modernitat artística.
Els confins de la metròpoli
Al marge de la curta estada a la vall de Boí, Nonell va tenir com a escenaris dues grans ciutats: Barcelona i, durant un temps, París. Barcelona era aleshores una gran urbs en ple creixement industrial que presentava les contradiccions pròpies d’aquelles grans ciutats, generadora de riquesa alhora que de desigualtats. De fet, l’aparició de fàbriques i xemeneies protagonitzen alguns dels seus paisatges com a símbols d’un nou temps. Malgrat la preeminència del gènere del retrat a la carrera de Nonell, els paisatges proliferaren durant els primers anys i, de fet, protagonitzaren algunes de les seves primeres exposicions, així com certàmens oficials.
Nonell compartí aquest interès amb artistes coetanis, alguns d’ells col·legues sorgits de l’Escola de Belles Arts de Barcelona que, com ell, canviaren les aules pel plein air. Aquests joves bevien de la pintura impressionista francesa que, parcialment, havien rebut a través dels paisatges de Montmartre que Rusiñol i Casas havien importat anys enrere i que, en l’àmbit local, tenien un precedent en l’Escola d’Olot. Aquest grup d’artistes és conegut com la Colla del Safrà o de Sant Martí, noms que provenen tant dels cromatismes emprats com d’una de les zones de la ciutat on sortien a pintar. Tot i l’heterogeneïtat dels seus integrants, responien a patrons similars: l’interès pels voltants de la ciutat i per l’experimentació pictòrica dels efectes atmosfèrics sobre el paisatge, on destaquen un parell de tipologies. En primer lloc, els paisatges construïts amb grocs, ocres i verds, tot sovint amb l’efecte provocat per la boirina. Una altra variant és la creació de l’efecte de ple sol sobre paisatges o edificis, a partir de grocs molt estridents.
Aquesta temàtica paisatgística, però, tindria un recorregut migrat a l’obra nonelliana. Un altre membre destacat del grup, Joaquim Mir, prorrogaria la seva proposta paisatgística molts anys més amb la creació d’algunes de les obres més emblemàtiques pel que fa al tractament de la llum, tema del qual esdevindria un mestre. La Colla del Safrà, que per a Nonell i d’altres artistes fou un epíleg, per a Mir resultà el pròleg d’una carrera que el consagraria com un dels grans paisatgistes europeus del seu temps.
En endavant el paisatge seria residual a l’obra de Nonell i, com a excepció, destaca la temàtica de les barraques, que havia començat a finals del segle xix, però que continuaria anys més tard. Aquelles miserables barraques, potser els habitatges d’alguns dels seus models marginals, passades pel filtre de Nonell, adquireixen grans dosis de sensualitat i lirisme.
Miserabilisme
La temàtica social constitueix un dels principals signes d’identitat de l’obra de Nonell. Pobres, indigents, necessitats i pàries formen part de l’anomenada poètica del miserabilisme que va trobar a la figura del pintor un dels seus principals representants. Tanmateix, en un context ple d’adversitats i de les contradiccions lògiques que posava en evidència el sistema capitalista, l’autor no va sucumbir a les aspiracions d’emancipació social que van alimentar les organitzacions proletàries.
La seva és una visió descarnada i desesperançada d’uns éssers que no són amos del seu propi destí i viuen sumits en una situació de desarrelament i abandonament permanent, sense la força suficient per aixecar-se i revelar-se davant aquest fatalisme social al qual sembla que estan condemnats. A finals del segle xix i inicis del xx, hi ha grans sectors socials que viuen en condicions infrahumanes, ocupant barraques insalubres i que sobreviuen gràcies a la mendicitat o a la beneficència social.
Lluny queda l’èpica del treball de la qual tampoc poden participar, ja que ni tan sols poden accedir al món laboral. Amb la seva obra, Nonell rescata d’una situació d’invisibilitat aquest extens grup de marginats i ho fa posant el seu treball al servei d’una causa desesperançada. Sense possibilitat de redempció, exclosos d’un sistema que els expulsa, l’artista activa el mecanisme de la justícia poètica i els atorga un protagonisme que provoca, entre les elits burgeses, una resposta de rebuig i incomprensió.
Aquestes produccions mostren coincidències evidents amb la temàtica de gitanes, ja que no es troben allunyades i presenten elements de concordança. En realitat, totes elles es poden interpretar com manifestacions integrades en el que s’ha definit, i reconegut, com el gènere miserabilista. La pobresa, la misèria, les condicions de vida precàries constitueixen l’adob que fertilitza i impregna tota la seva obra. Per tant, aquest esperit de resignació, de tristesa pesarosa, de falta de voluntat per lluitar, de revoltar-se davant les penalitats i situacions injustes, forma part del seu ideari pictòric i esdevé un element que recorre tota la geografia de la seva carrera artística.
De fet, els protagonistes dels seus relats són els més desafavorits, els més marginats, el lumpenproletariat que ja ha deixat de tenir consciència de classe, sobreviu amb pena i resideix als ravals del sistema.
Aquest text és un fragment del llibre publicat recentment pel Museu Nacional sobre l’artista Isidre Nonell “Nonell en context. La bellesa en els marges” .
Enllaços relacionats
Nonell en context. La bellesa en els marges
Nonell. Visions des dels marges
Francesc Quílez
i
Art modern i contemporani
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful