Yolanda Ruiz i Sandra Herrera
Fins al 18 de juliol del 2021 es pot visitar al museu l’exposició La guerra infinita d’Antoni Campañà. La mostra aplega algunes de les imatges que el fotògraf va fer durant la Guerra Civil Espanyola i que la família va trobar fortuïtament l’any 2018 dins una capsa vermella on havien restat amagades per l’artista mateix.
Antoni Campañà és l’autor d’una imatge icònica en la qual apareix la façana de l’Hotel Colón amb els retrats de Lenin i Stalin sota una pancarta del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
L’Hotel Colón, avui desaparegut, estava situat a la plaça de Catalunya cantonada amb el passeig de Gràcia. Símbol indiscutible del centre urbà barceloní, va ser testimoni i protagonista dels temps convulsos de la Guerra Civil. Durant el cop d’estat del juliol de 1936, els insurrectes van prendre el control de diversos punts de la ciutat de Barcelona i aquest hotel va ser un dels llocs on van aconseguir atrinxerar-se.
L’instant que Campañà va captar amb la seva càmera és només un dels diversos moments que l’hotel va contemplar des de la seva privilegiada ubicació. Però n’hi va haver més. Malgrat que no va arribar als cinquanta anys de vida, l’Hotel Colón va experimentar diverses transformacions, tant estructurals com funcionals. Alhora, la seva cèntrica localització el va vincular estretament a la història de la ciutat.
Posem el punt de mira, com ho va fer Campañà fa vuitanta-cinc anys, en la plaça de Catalunya i enfoquem cap a l’Hotel Colón per repassar la història d’aquest singular edifici.
El “Gran Cafè segle XIX” (1888-1895)
Al començament de 1888 les Rambles van perdre la rellevància que fins llavors havien tingut. Els grans cafès havien anat tancant i la plaça de Catalunya va esdevenir l’objectiu dels grans hostalers de l’època.
L’edificació d’habitatges i espais d’esbarjo va portar Artur Vilaseca, membre d’una nissaga d’hostalers, a negociar amb Manel Gibert la cessió de l’espai ocupat pel jardí privat de la Casa Gibert per construir-hi d’una cafeteria. La ubicació era perfecta: la cantonada de la plaça de Catalunya amb la ronda Universitat, a prop d’altres locals d’oci de la zona com ara el Teatre Principal i el Cafè Delícies, situat als baixos del teatre.
El nom triat per a la cafeteria de Vilaseca va ser Gran Cafè Segle XIX, però ràpidament va ser coneguda amb els sobrenoms de La Pajarera o La Gàbia a causa de l’aspecte que li conferia l’estructura de fusta recoberta de vidres. Com a curiositat, l’aparent fragilitat que li donaven els finestrals va comportar que cap companyia asseguradora volgués donar cobertura a l’establiment. Però això no va ser inconvenient perquè el mes de maig de 1888 s’inaugurés el Gran Cafè Segle XIX coincidint amb l’Exposició Universal celebrada a Barcelona.
Exterior i interior de “La Pajarera”. Font: Blog Barcelofília
Aquesta cafeteria, de planta rectangular i amb capacitat per a set-centes persones, es va convertir en el lloc de trobada de les personalitats de l’època: polítics, escriptors, científics i artistes van trobar aquí un espai per a les seves tertúlies. Era habitual veure-hi, per exemple, Lluís Domènech i Montaner, el Dr. Robert o el compositor Amadeu Vives; fins i tot Santiago Ramón y Cajal va freqüentar l’establiment. El guanyador del Premi Nobel de Medicina de l’any 1906 assistí amb assiduïtat al cafè durant els cinc anys que va residir a Barcelona mentre ocupava la càtedra d’Histologia de la Universitat de Barcelona. Va deixar constància a les seves memòries de les agradables estones de què va poder gaudir a La Pajarera.
“Gran Cafè-Restaurant Colón” (1897-1902)
La reordenació urbanística de la plaça de Catalunya l’any 1895 va fer que desapareguessin les darreres construccions de la cèntrica plaça i el popular Gran Cafè Segle XIX es va traslladar a una nova ubicació.
Artur Vilaseca, associat amb Ramon Pou i Riu, motejat com l’Americanu, va reobrir La Pajarera a la ronda Universitat amb el nom de La Nova Gàbia. El nou local, tot i voler conservar l’essència de l’original, no va assolir l’èxit esperat i els propietaris es van plantejar de tornar a la plaça de Catalunya.
Vilaseca i Pou es van fer amb uns terrenys que pertanyien als marquesos de Monsolís situats a la part nord-oest de la plaça de Catalunya. En aquesta parcel·la s’havia edificat la Casa Pallejà i dos habitatges més propietat del polític Josep Ferrer i Vidal. Els nous amos del sòl van enderrocar-los amb l’objectiu d’edificar el Gran Cafè-Restaurant Colón.
Façana del “Gran Cafè-Restaurant Colón”. Font: Blog Mueble de Viena; i Façana del “Gran Cafè-Restaurant Colón”, Fons de postals Llegat Matas-Ramis de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres
Van contactar amb l’arquitecte Francesc Rogent, fill del també arquitecte Elies Rogent, per encarregar-li el projecte de construcció de l’edifici que acolliria el Gran Cafè-Restaurant Colón. La construcció ideada per Rogent tenia un clar estil modernista i, alhora, volia ser un homenatge al Gran Cafè Segle XIX. N’emulava l’estructura de fusta amb grans finestrals de colors que, gràcies a la seva orientació, creava un joc de llums a l’interior que va fer que se’n parlés fins i tot a la premsa de l’època. Al diari La Renaixensa del 28 de maig de 1897 es va publicar una crònica de la inauguració del nou establiment en la qual es feia referència al magnífic interior de dues plantes, les seves sales i l’ambient lluminós creat pels grans vitralls.
L’edifici disposava de tres accessos: l’entrada principal per la plaça de Catalunya, la porta del passeig de Gràcia i el pas des del xamfrà on confluïen les dues vies. A la planta baixa, a la dreta de la porta principal hi havia el saló del cafè i a mà esquerra es podia accedir a l’acadèmia de billar i al saló del restaurant.
El saló del cafè tenia unes dimensions que li permetien encabir-hi cent trenta taules. El centre del saló estava presidit per un petit escenari destinat als músics i, just a sobre, hi havia una gran claraboia de la qual penjava un imponent llum daurat amb cinquanta làmpades de gas. Aquest espai es va convertir en el lloc perfecte per gaudir d’una bona tertúlia prenent un cafè acompanyat d’unes gotes de licor.
L’acadèmia de billar, situada a la planta baixa, tenia al centre de la sala una magnífica taula de billar envoltada d’una graderia de fusta i taules de cafè que facilitaven al públic assistent la visió de les partides. Els aficionats al billar tenien l’oportunitat de continuar amb les partides al primer pis de l’establiment, que posava a disposició dels assistents vint-i-set taules amb totes les comoditats, a més d’altres opcions d’esbarjo com ara taules de tresillo i de dòmino.
“Gran Hotel Colón” (1902-1916)
La transformació del Cafè-Restaurant Colón en Gran Hotel Colón va tenir lloc l’any 1902. Artur Vilaseca i Ramon Pou van contactar amb l’arquitecte Andreu Audet per dissenyar un sumptuós hotel de dues plantes que arribaria a ser considerat un dels més luxosos i rellevants de l’Europa de principis del segle xx. La decoració de tot l’hotel el va fer destacar entre els establiments europeus per la seva delicada ornamentació modernista i art-déco.
L’estructura dissenyada per Audet va esdevenir un edifici completament modernista on destacava la torrassa que rematava la cúpula de la cantonada del passeig de Gràcia. Damunt de la porta principal, que continuava ubicada a la plaça de Catalunya, es van construir unes tribunes de ferro colat i vidre que cobrien la primera i la segona plantes de l’hotel.
El primer pis es va enderrocar completament i es van aixecar dues plantes amb un conjunt d’estances i espais d’esbarjo: seixanta habitacions (les més luxoses, amb bany privat), diverses sales de lectura i música, servei de perruqueria i una cambra obscura per revelar-hi fotografies.
Perruqueria i Saló de lectura. Imatges extretes de: Souvenir Gran Hôtel Colón. Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres
La reforma va respectar la planta baixa, on hi havia el “Gran Cafè” i on s’havia ubicat l’Acadèmia de billar es va instal·lar un luxós restaurant amb una magnífica decoració, de la qual hi destacaven uns grans plafons al fresc que representaven escenes de caça de la deessa Diana. Malgrat les àmplies dimensions del saló restaurant, s’hi van col·locar només trenta taules per tal que els aproximadament cinquanta comensals poguessin gaudir còmodament en un espai gens atapeït. A més, el restaurant comptava amb un reservat pensat per a unes altres cinquanta persones.
Al cafè no s’hi va fer cap reforma; l’única novetat va ser una gran terrassa exterior per poder gaudir de la magnífica ubicació.
L’hotel posava a disposició dels seus distingits clients tot un conjunt de serveis que el van elevar a la categoria de luxós. Es podien llogar cotxes de gamma alta i, fins i tot, hi havia un servei de góndoles al port de Barcelona per als clients que arribaven a la ciutat per mar. Tot això es va escampar entre personalitats d’arreu d’Europa i va augmentar el nombre de sol·licituds per allotjar-se en les seves habitacions.
Alguns membres de la reialesa europea i internacional, com per exemple el futur rei Cristià X de Dinamarca, el príncep Guillem de Prússia i també l’hereu del tron japonès, el príncep Kuni Kuniyoshi, es van allotjar a l’hotel passant desapercebuts entre els barcelonins. Per contra, la visita de la infanta Isabel, que es va allargar durant una setmana, va ser del tot solemne, tal com ho va relatar la crònica de La Vanguardia del 15 de juliol de 1912.
“Hotel Colón” (1918-1941)
L’any 1918 l’hotel es va reinaugurar després d’una nova reforma i ampliació a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier i del seu fill. El resultat va ser un imponent edifici de sis plantes que va transformar completament l’aspecte exterior, passant de tenir una façana modernista a una altra de plenament noucentista.
Exterior “Hotel Colón”, Fons de postals Llegat Matas-Ramis de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres
Els fonaments de l’antiga construcció eren insuficients per suportar la nova alçària de l’edifici i va caldre una costosa inversió que Artur Vilaseca no va poder sufragar. Això va comportar que l’hotel passés exclusivament a mans de Ramon Pou.
El nou propietari també va haver de fer front a dificultats financeres i per aquest motiu va decidir sotsarrendar els baixos de l’edifici. Però no va aconseguir superar els problemes econòmics i l’any 1924 va vendre l’hotel a una societat anònima formada per Lluís Plandiura, Ignasi Coll, Josep Ramon i Pasqual i Miquel Regàs. Aquest últim va ser-ne el gerent fins a l’any 1925, i sota la seva direcció l’hotel va viure moments històrics, com ara la inauguració de la primera emissora de ràdio de l’Estat espanyol l’any 1924.
Aquesta emissora, inicialment batejada com EAJ-1, seria coneguda com a Ràdio Barcelona. La sala de bateries estava ubicada a dins de la gran cúpula que coronava l’edifici i la primera veu que va viatjar a través de les ones va ser la de la locutora Maria Sabater.
Fons: Biblioteca Joaquim Folch i Torres
L’any 1929 Rossend Ribas va ser nomenat director de l’hotel i amb la seva gestió l’establiment va viure una època daurada. Va esdevenir el punt de trobada de diverses tertúlies que es repartien entre la terrassa, el cafè, el bar americà i la brasserie.
La terrassa era l’espai on es reunia la penya fundada per Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Manel Font i Víctor Sabater, als quals es van afegir J. V. Foix, Salvador Dalí i Àngel Ferrant, i també Federico García Lorca quan va arribar a la ciutat.
La brasserie era el lloc de reunió de la Penya dels Jocs. Estava integrada, entre d’altres, per Narcís Oller, Joan Maria Guasch, Eduard Toda i Joaquim Cabot. També s’hi reunia el grup de Josep Maria de Segarra.
Presidida per Lluís Plandiura, la penya es trobava cada dissabte per dinar al bar de l’hotel. Era coneguda genèricament com “Els artistes” i també amb el sobrenom de La voz de su amo, perquè es deia que cap dels seus components (Xavier Nogués, Joan Borrell i Nicolau, Josep Dunyach, Francesc Labarta, Frederic Mompou, etc.) gosava mai a portar la contrària a Plandiura.
A tots aquests espais s’hi va sumar una taverna andalusa, inaugurada el 15 de juny de 1929, que va tenir gran èxit des de bon començament i que va viure el moment de màxima esplendor entre els anys 1929 i 1931. El local estava decorat sota la direcció artística d’Oleguer Junyent.
En aquesta darrera etapa l’hotel va acollir visitants il·lustres com per exemple Albert Einstein l’any 1923, el boxejador Paulino Uzkudun el 1926, Manuel Azaña (en diverses ocasions entre 1932 i 1934) o Winston Churchill el 1935.
El final d’un hotel…
El vespre del 18 de juliol de 1936, entre quinze i vint joves es van allotjar en diverses habitacions amb balcons a la plaça de Catalunya. Hi van deixar les maletes, que anaven plenes de cascos, metralladores i bombes de mà. De matinada van rebre l’ordre d’actuar i en pocs minuts les explosions i els trets sacsejaven l’hotel. Els militars colpistes s’hi van fer forts fins que van ser reduïts i empresonats per les forces lleials a la República.
Dies després l’edifici va ser confiscat per la Unió General de Treballadors (UGT) i es va convertir en la seu del Comitè Executiu de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i en un dels locals principals del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Al llarg dels tres anys de la contesa bèl·lica, de la façana de l’hotel van penjar proclames revolucionàries i els retrats de Lenin i Stalin. Durant els últims mesos de la Guerra Civil l’hotel va lluir cartells del Casal Nacional de la Joventut a la façana.
L’any 1939, finalitzada la guerra, l’hotel de luxe que un dia havia estat guarnit amb pancartes socialistes, ara restava engalanat amb motius falangistes. Aquest moment també va ser recollit per Antoni Campañà en una de les seves fotografies.
L’Hotel Colón no va tornar a obrir les portes. Les autoritats franquistes el van enderrocar i en el seu lloc es va bastir un edifici nou d’estil neoclàssic obra de l’arquitecte Eusebi Bona i Puig, que durant anys va ser la seu del Banco Español de Crédito.
Si voleu conèixer més detalls de la història del desaparegut Hotel Colón, no dubteu a venir a la Biblioteca Joaquim Folch i Torres, on podreu consultar el material gràfic que us hem mostrat en aquesta entrada.
Enllaços relacionats
La col·lecció de fotografia creix: el nou dipòsit de fotografies d’Antoni Campañà i Bandranas
La guerra infinita. Antoni Campañà
Antoni Campañà. Les tensions d’una mirada (1906-1989) [Exposició en línia]
Sandra Herrera
i
Biblioteca
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
2 Comments
Havia llegit “retalls” sobre aquest gran hotel, però cal agrair al vostre treball sistemàtic i ordenat i molt entenedor de tota la seva història, desgraciadament amb un final llastimós.
Gràcies
Moltes gràcies pel teu comentari