L’ADN col·laboratiu dels museus

Conxa Rodà

Aquest article és una versió de la ponència feta en el marc de la #JornadaCoeli22 celebrada a l’Ateneu Barcelonès el 2 de juny passat.

Els humans tenim l’ADN col·laboratiu des de temps prehistòrics: per caçar mamuts, per sobreviure, els homes ho feien en grup. Avui, per poder portar a bon terme els projectes, ens cal treballar col·laborativament, en equip.

Als museus hi ha una bona tradició de treball col·laboratiu, especialment per a les exposicions temporals o per a l’elaboració de catàlegs col·lectius.

Ponència “L’ADN col·laboratiu dels museus” a la Jornada Coeli 2022, celebrada a l’Ateneu Barcelonès el 2/6/22. ©Catherine Gómez

En el context digital, i com la pandèmia ha demostrat, la col·laboració s’ha fet més necessària que mai. Els projectes digitals requereixen uns fluxos de treball fluids, i uns processos que representen un repte per a les jerarquies tradicionals i fan que els equips hagin de col·laborar a través dels diversos departaments.

Per què col·laborar? Perquè col·laborant aconseguim fer més coses i fer-les millor. Els equips multidisciplinaris aporten riquesa als projectes. Col·laborant arribem més lluny (i les nostres col·leccions, també). Ens trobem a l’era del “co- ”: cooperar, col·laborar, coordinar, coorganitzar, coproduir, cocrear, cogestionar. Es diu que el coneixement és l’intangible més valuós, per tant, cal compartir-lo perquè així es multiplica.

En l’entorn digital, com definim la col·laboració? Des de Polítiques Digitals de la Generalitat ho fan així: “És la dimensió que aborda la capacitat per treballar en equip i de manera col·laborativa generant sinergies entre persones i aprofitant les opcions que ofereixen les tecnologies”. La transformació digital requereix col·laboració transversal. Com que afecta tot el museu, tothom hi ha de participar i contribuir-hi.

Entre les capacitats necessàries al segle XXI, dins les anomenades soft skills, la col·laboració n’és una de les destacades. Ngaire Blankenberg, ara directora d’un dels museus de l’Smithsonian, el National Museum of African Art, diu al Manual of Digital Planning: “Les noves habilitats en l’era digital per a tots els treballadors dels museus inclouen la comunicació i l’alfabetització visual, la col·laboració, l’agilitat i l’experimentació, la resolució de problemes i compartir coneixements”.

La Comissió Europea també destaca la importància de la col·laboració, entre d’altres capacitats, per tal de construir el futur digital.

A més d’aquests arguments conceptuals, a la pràctica, la capacitat de col·laboració ja és un requisit en moltes ofertes de treball de museus, sobretot al món anglosaxó.

Pel que fa a les col·leccions dels museus, suposen una dimensió que traspassa molts límits i àmbits. Podem establir múltiples connexions entre diferents camps del saber i experteses a l’entorn de la gestió de les col·leccions. El contingut digital, per exemple, abasta les col·leccions en línia, els catàlegs i les publicacions, les exposicions virtuals, la museografia interactiva a les sales, l’storytelling, etc. Per tot això, per construir unes bones narratives, cal una col·laboració transversal entre els experts en la matèria del museu —personal de conservació, restauració, documentació, recerca— i els experts en transmetre el coneixement i construir relats per a audiències múltiples —personal d’educació, comunicació, màrqueting, digital—. D’aquesta col·laboració transversal en resultarà no només una millor manera de treballar, sinó, i sobretot, un millor servei als nostres visitants i usuaris.

Però col·laborar, tots ho sabem, no sempre és fàcil. I llavors, si és tan important i reconegut, per què costa tant, col·laborar? Segurament hi ha múltiples raons, jo crec que les tres principals són l’actitud —la mentalitat tancada—, la manca de lideratge i de transparència, i la manca d’eines adequades. El resultat d’una enquesta que vaig fer a LinkedIn en català i a Twitter en anglès és coincident a les dues. La raó guanyadora és l’actitud, la mentalitat tancada. La resistència interna, la cultura organitzacional és sovint el factor que frena el canvi, la transformació (digital o no).

Per poder treballar bé en col·laboració, hi ha alguns condicionants, alguns requisits. Alguns són de tipus personal, de l’actitud de les persones, i d’altres són de tipus organitzatiu:

En primer lloc, és indispensable que hi hagi un objectiu comú ben clar per a tots els integrants de l’equip, del grup de treball.
Hi ha d’haver unes regles del joc basades en la transparència i en la comunicació fluida.
També cal que els membres de l’equip tinguin una actitud oberta, flexible als canvis que es puguin produir, disposats a experimentar, a aprendre.
La relació s’ha de basar en la confiança i el respecte mutu. No cal que siguin “millors amics”, cal que puguin anteposar l’interès col·lectiu i treballar junts, aportant-hi les millors qualitats i capacitats.
Cal una implicació, un compromís.
Com més divers sigui l’equip, amb capacitats múltiples, més rica serà la construcció col·lectiva de coneixement.
Cal, és clar, disposar de les eines adequades, és a dir, de la infraestructura tecnològica adient, d’eines col·laboratives, de formació.
Tot plegat ha d’estar facilitat i impulsat per un bon lideratge.

Ponència a la Jornada Coeli 22: https://www.museunacional.cat/pdf/JornadaCoeli22.pdf

Vegem tres exemples internacionals de bona col·laboració interna.

Al Rijksmuseum van crear 4 grups de treball Agile: exposicions, històries personals, visitor journey (el mapa del visitant) i innovació digital. Explicava en una entrevista l’aleshores director, Taco Dibbits, que al cap d’un temps van decidir obrir aquests grups a tot el museu perquè tothom hi pogués participar, i això va empoderar els equips i enriquir la diversitat de perspectives per afrontar problemes complexos.

A la Tate ja fa anys que van produir una experiència de realitat virtual recreant el taller de Modigliani. En el vídeo és interessant escoltar les aportacions dels diferents participants al projecte i com la conservadora destaca aquest treball transversal.

I el tercer exemple prové del pla estratègic 2020-2030 del Grup de Museus de Ciència, del Regne Unit, que han establert la col·laboració com una de les seves quatre prioritats estratègiques. Es comprometen a treballar de manera col·laborativa, internament i externament, i, a més d’aquesta declaració de principis, concreten què faran: per exemple, compartir els marcs de bones pràctiques basats en la recerca. Un bon exercici de transparència.

Pla estratègic 2020-2030 del Grup de Museus de Ciència del Regne Unit.

A casa nostra també tenim molt bons exemples, em permetreu que en destaqui dos en què ha treballat el Museu Nacional d’Art de Catalunya: el mapping de Taüll, que tots coneixeu, o més recentment el projecte Engagement,que ja podeu experimentar a les sales de romànic i al web. Per a ambdós projectes ha calgut una intensa cooperació interna i també externa amb universitats, empreses tecnològiques i altres Administracions.

De col·laboració entre museus a Catalunya, dos bons exemples, en els quals el Museu Nacional també hi pren part: la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya i el projecte d’analítica digital, liderat per l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, en el qual més de 20 museus catalans han consensuat una bateria d’indicadors comuna i els comparteixen per ser processats per l’Observatori.

Ara és l’hora de les aliances, més que mai. Els museus fa temps que s’han obert a la col·laboració externa. En són moltes, les opcions: