Elsa Espín
A inicis del segle XV va aparèixer a Flandes una nova manera de pintar, de la qual Jan van Eyck va ser el pioner. Encara que no va inventar la pintura a l’oli com llegendàriament s’ha dit, la seva manera d’utilitzar-la va ser completament revolucionària, en no emprar-la només com a vernís, sinó també com a aglutinant per als pigments, la qual cosa confereix un aspecte molt brillant a les obres. A això cal afegir una atenció als detalls i jocs de llums, una concepció nova del paisatge amb una unitat visual veritablement convincent, i un fort il·lusionisme que confereix als quadres la sensació de ser finestres obertes a un altre món.
Hubert i Jan van Eyck, Retaule de l’anyell místic (detall), 1432. Catedral Saint-Bavon, Gante. Font: Wikimedia Commons, domini públic
La influència de Flandes a Catalunya
Aquesta revolució pictòrica va influir a tot Europa. La Corona d’Aragó va estar marcada per l’estètica del nord, sobretot gràcies a la política cultural d’Alfons el Magnànim (rei des de 1416 fins a 1458), que va introduir moltes obres i artistes flamencs en els seus territoris. Els nombrosos intercanvis comercials i també els viatges d’artistes i la circulació d’obres van suposar un tipus de contacte fonamental amb la cultura flamenca, que va determinar una transformació pictòrica important.
L’escena artística barcelonina representa un dels exemples més eloqüents d’aquests canvis, sobretot a través de Lluís Dalmau, de Jaume Huguet i també dels Vergós i de Bartolomé Bermejo, de qui es conserven obres importants al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Lluís Dalmau, el pintor “de la casa del senyor rei”
El retaule de la Mare de Déu dels Consellers de Lluís Dalmau és probablement l’obra que millor il·lustra aquesta renovació pictòrica. Còpia de l’estil de Jan Van Eyck, aquesta Mare de Déu és una referència directa a obres mestres del flamenc com la Mare de Déu del canonge Van der Paele (Groeningemuseum, Bruges) i el famós Retaule de l’anyell místic dels germans Van Eyck (catedral Saint Bavon, Gant) que Dalmau va poder veure personalment durant el seu viatge a Flandes en els anys 1430. Això s’adverteix particularment en la representació de la Verge i dels àngels músics, models copiats de les obres del mestre de Bruges.
Lluís Dalmau, Mare de Déu dels Consellers, 1443-1445
Fidel a la tècnica i a la manera de Jan van Eyck, Dalmau va pintar aquesta taula a l’oli, encara que en aquella època a Catalunya es pintava sobretot al tremp. El seu virtuosisme queda demostrat en un il·lusionisme que destaca en la producció de la primera meitat del segle XV català, apreciable tant en la reproducció dels materials luxosos (vellut de les robes, pedreries etc…) com en el paisatge verdós i en els retrats realistes dels consellers.
Jan Van Eyck, Verge del Canonge, 1436. Font: Wikimedia Commons, domini públic
Jaume Huguet i la possible influència de Dalmau
L’obra de Dalmau va haver de tenir una influència important en la difusió de la manera flamenca a l’escena artística local, que destaca la figura de Jaume Huguet, que va ser el pintor més important de la segona meitat del segle XV a Catalunya.
La confrontació amb la Mare de Déu del Retaule de Vallmoll d’Huguet, exposada al costat de la madona de Dalmau, és molt significativa. Encara Huguet va fer la seva pròpia interpretació d’aquesta manera de pintar, podem apreciar clares referències a la primera obra evocada. Veiem a la Verge en majestat, asseguda en un tron gòtic, vestida de vermell amb un mantell blau, i envoltada per àngels músics. Al costat d’això hem de fixar també en l’atenció que el pintor va posar en la representació de cada detall: la finor de les escultures del tron, la riquesa de les joies i dels brodats, i fins i tot les filactèries amb escriptures i partitures que es poden llegir.
Jaume Huguet, Verge, cap a 1450
Notem, però, una diferència fonamental entre les dues talles. En l’obra d’Huguet el fons no està compost per un paisatge il·lusionista, sinó per un fons daurat, com en moltes obres catalanes d’aquella època. Aquesta imposició, voluntat dels promotors, no va impedir als pintors intentar integrar en les seves obres tots els elements flamencs possibles. Així, encara que segueixin mostrant un cel daurat completament irreal, podem veure a les taules dels retaules de Sant Miquel i de Sant Agustí un intent de la presentació de paisatge.
El Mestre de la Porciúncula i els ressons de Jan Van Eyck en terres valencianes
Les obres de Lluís Dalmau i de Jaume Huguet, també es poden comparar amb la taula de la Verge de la Porciúncula, pintada per l’anònim valencià anomenat Mestre de la Porciúncula, presentada a les sales al costat de les de Lluís Dalmau i de Jaume Huguet.
Mestre de la Porciúncula, Verge de la Porciúncula, cap a 1450
Tot i que la factura podria semblar més tosca, aquesta taula valenciana subratlla una forta connexió amb el món “eyckià”. L’atenció als detalls amb un objectiu clarament il·lusionista, com s’aprecia en les corones de flors dels àngels i les riques joies de l’abric de la Verge, es barreja amb la tradició pictòrica local, com en el cas de Jaume Huguet. A més, l’artista sembla fer unes referències directes a la pintura flamenca, com en els gestos i atributs del Nen Jesús, que recorden la pintura de Jan van Eyck, especialment la Mare de Déu del canceller Rolin (Musée du Louvre, Paris). També cal fer notar l’ús de la tècnica mixta, una combinació de tremp i oli.
Jan Van Eyck, Verge del canciller Rolin, cap a 1435. Font: Wikimedia Commons, domini públic
Òbviament, Lluís Dalmau i el seu viatge a Flandes van haver de tenir un paper important en el desenvolupament del vocabulari iconogràfic i de la tècnica flamenca sobre els pintors locals.
Les obres de tots aquests artistes posen de manifest la recepció diversa de la pintura flamenca en territoris catalans. La possibilitat de contemplar-les juntes al museu ens permet apreciar-ne les similituds i ens convida, així mateix, a distingir-ne les particularitats.
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful