Joan Yeguas
El muntatge d’una exposició és una cosa complexa, perquè hi intervenen diferents persones que treballen amb un objectiu comú. En aquesta, Incòlume. Natures mortes del Segle d’Or, he fet de comissari, una peça més de l’equip que conforma l’engranatge. No vull tractar quines són les funcions d’un comissari, perquè n’hi hauria per fer una tesi doctoral, i perquè no totes les exposicions depenen dels mateixos factors. En tot cas, us puc oferir quina ha estat la meva experiència al reremuseu.
Habitualment, el comissari cerca, tria i descarta les obres d’art que han d’integrar el catàleg de la mostra. En aquesta ocasió, la tria no ha existit perquè es tractava d’exhibir un conjunt que ja estava determinat. En concret, són dinou pintures que un col·leccionista anònim ha deixat en dipòsit al museu per un període de cinc anys. La singularitat és que totes les obres són d’una temàtica coneguda com a “natura morta”, i realitzades per artistes espanyols entre els anys 1615 i 1670.
Recerca documental
Acotades, doncs, les obres que calia estudiar, les vam agrupar en quinze fitxes, tretze obres individuals i dos grups. Llavors va començar un procés de recerca d’història de l’art, una tasca que els conservadors acostumen a fer. Per dur-ho a terme, vaig tenir l’ajuda inestimable de Francesc Quílez, conservador del museu. Aquesta feina consisteix a buscar bibliografia, llibres i articles, que directament i indirecta afectin les pintures, amb l’objectiu de contextualitzar el fenomen artístic, és a dir, el que s’anomena fer un estat de la qüestió del tema. De bibliografia directa, la que tracta les obres en qüestió, n’hi havia poca, però calia conèixer-la. I la bibliografia indirecta seria la relacionada amb la pintura espanyola del segle XVII, concretament l’especialitzada en bodegons i gerros de flors. També seria útil disposar d’altra informació sobre les obres –contracte o pagaments, localització original, promotor, entre d’altres–, però això esdevé quasi impossible en pintures que apareixen sense historial en el mercat de l’art.
Anàlisi de les obres
Quan van arribar les pintures al museu va començar una altra fase, la d’obtenció de dades a través d’aparells: raigs X, reflectografia infraroja, visió microscòpica dels pigments, etc. Aquesta tasca d’examinació i anàlisi, duta a terme per l’equip de restauració, va permetre extreure una sèrie d’indicis imprescindibles sobre els suports i les tècniques pictòriques, així com poder advertir el patiment d’aquestes obres al llarg de la història, cosa freqüent quan el seu origen és el comerç de l’art.
Radiografia de l’obra Natura morta amb cistella de fruites, carabassa i raïm del Mestre de Stirling-Maxwell
Més enllà d’aquest bagatge, certament limitat a l’hora de buscar autories, l’historiador de l’art sempre pot recórrer a una tècnica tradicional i fonamental, que a hores d’ara encara sustenta bona part de les atribucions existents arreu del món, i que ha fet avançar la historiografia de forma indubtable: l’observació i anàlisi de l’obra d’art a través de l’ull, sempre que l’ull estigui entrenat i exerceixi un paper de comprensió estilística.
Autories i atribucions
Calia redactar les fitxes del catàleg que hem publicat, i que ha servit de base per a les cartel·les que el públic llegeix a la sala d’exposicions. Algunes d’aquestes fitxes han estat més fàcils, perquè partíem d’obres conegudes amb bibliografia que les referendava. Aquest és el cas de tres pintures de Juan van der Hamen, Antonio Ponce, el Mestre de Stirling-Maxwell, Juan de Espinosa, el Tomás Hiepes individual i el grupal.
La resta de natures mortes eren completament inèdites. Algunes estaven signades i responien a l’estil del pintor en qüestió: el grup de gerros de Pedro de Camprobín o el Juan de Arellano. A les altres cinc s’ha proposat una autoria, però no hi havia bibliografia prèvia, no tenien signatura, ni absolutament cap altra dada que ens pogués servir, per tant, s’ha usat la comparativa estilística: el Juan van der Hamen amb la cistella, l’Agustín Logón, el Mestre de la Vanitas escrita, el plat de figues de Pedro de Camprobín i el que hem circumscrit al cercle de Francisco de Zurbarán.
Podríem dir que he estat el responsable dels continguts. Però una exposició s’ha de mostrar de forma adequada al públic i se n’ha de fer difusió. Al darrere hi ha la feina de diferents àrees i departaments del museu: restauració i conservació preventiva, gestió d’exposicions, moviment d’obres d’art i museografia, publicacions, comunicació, mitjans digitals, premsa i altres que em deixo per no fer-ho tan llarg, així com la de col·laboradors externs, com ara dissenyador gràfic, traductors, etc. A partir de la inauguració, es posa a prova aquesta tasca conjunta. El públic té la paraula.
Enllaços relacionats
Recerca bibliogràfica a la biblioteca del museu
Art del Renaixement i Barroc
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful