Història, llegenda i representacions de santa Eulàlia a les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya

Milena Pi

Detalld e santa Eulàlia, Mare de Déus dels Consellers, Lluís Dalmau — Detall de santa Eulàlia, *Mare de Déu dels Consellers*, Lluís Dalmau, 1443-1445

Els fets històrics i llegendaris s’entrecreuen en la figura de santa Eulàlia de qui aquesta setmana celebrem l’onomàstica. Ens ha semblat una bona ocasió per indagar en les fonts històriques, en l’inici del culte, i en el simbolisme que aquesta relíquia té per Barcelona i la posterior evolució institucional dels comtats catalans. Santa Eulàlia màrtir, benefactora també és present a les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’article acaba amb una petita selecció d’obres i un repàs iconogràfic.

A la recerca d’unes relíquies

A finals del segle IX, Frodoí, bisbe de Barcelona, es va proposar buscar les relíquies de santa Eulàlia, morta a la creu cinc segles abans. Aleshores, Barcelona formava part de l’arxidiòcesi de Narbona i Sigebod, el seu arquebisbe, les cobejava per fer construir allà un nou temple sota la seva advocació.

Com era habitual en aquells temps, seguint les indicacions d’uns rituals previs, oracions i dejunis, el bisbe Frodoí i els seus clergues van localitzar «miraculosament» la sepultura a prop d’una església dedicada a santa Maria. L’església mencionada seria l’actual Santa Maria del Mar (abans Santa Maria de les Arenes) ja que era tradició romana enterrar els difunts al llarg dels camins d’accés a la ciutat, és a dir, fora muralles.

Però per quins motius s’emprèn aquesta cerca? Frodoí havia estat nomenat bisbe pel rei franc Carles el Calb, de qui rebé també un ampli territori als vessants orientals del Montseny i el complex encàrrec de gestionar l’organització administrativa dels comtats catalans, concretament dels comtats de Barcelona i Girona.

Marca Hisànica i comtats catalans a inicis segle IX

Comtats catalans i d’altres territoris a inicis del segle IX

El moment politicoreligiós era delicat, el regne dels francs defensava la Marca Hispànica de l’amenaça sarraïna, i part dels estaments preeminents de la societat local, recelosos, seguien fidels al pensament i la litúrgia hispanogots. El clergat visigot, no obstant, s’havia endut els tresors i les relíquies i no va voler integrar-se a la nova autoritat eclesial de l’imperi carolingi. Per enfortir l’autoritat i el domini franc a la regió, el rei Carles el Calb va dotar de recursos els bisbats, ja que eren l’estructura politicoadministrativa més representativa en un territori mancat de governs comtals eficients.

Carles el Calb, però, mor l’any 877 i aquell mateix any Guifré, comte de Cerdanya i Urgell fou nomenat comte de Barcelona i Girona. Per primera vegada els comtats no seran gestionats per un funcionari franc, i s’inicia així un llinatge de governants autòctons. Barcelona, Girona, Urgell i poc després Vic serien regits pel comte Guifré el Pelós.

Per legitimar aquest nou projecte calia fusionar la tradició autòctona amb el llegat franc, l’Església i la litúrgia de Roma. Frodoí es va veure abocat a difondre el seu prestigi eclesiàstic, polític i personal i això ens porta a l’inici d’aquest relat: la «descoberta» (o «invenció») del cos d’una santa local, ja venerada per l’Església visigoda i que implicava una continuïtat de culte, a la vegada que reforçava el vincle amb l’Església romana. Una unió entre el passat i el present.

Després que Sigebod desistís de la seva recerca i retornés a Narbona amb les mans buides, Frodoí explorà els voltants de Santa Maria del Mar. Trobada la relíquia, fou traslladada amb tota solemnitat a la catedral de Barcelona. El cos va ser dipositat en un sepulcre de marbre i col·locat sota el nivell de l’altar de la seu. Si la santa havia estat localitzada per algú del prestigi metropolità de Frodoí i restava a la seva ciutat d’origen, el seu culte enaltiria l’ordre eclesiàstic heretat dels francs i afermaria el nou sistema institucional amb capitalitat a Barcelona.

Com apunta Joan-Ferran Cabestany i Fort «hem de vincular la “invenció” del cos de santa Eulàlia a un seguit d’esdeveniments que tenen el seu origen en el moment i que estructuren el regnat del comte Guifré I i dels seus immediats successors fins a mitjan segle X».

Fins aquí la història, a partir d’aquí la llegenda.

Sarcòfag dit de santa Eulàlia, finals del segle III – inicis del segle IV, Museu d’Arqueologia de Catalunya. Imatge extreta del blog Tacata. Servicios Culturales.
Lupo di Francesco, Sepulcre de santa Eulàlia de Barcelona, c. 1327, Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona.

La llegenda de santa Eulàlia

El nom d’Eulàlia és d’origen grec i significa literalment «de bona parla», «eloqüent». La tradició sosté que va viure a finals del segle III i va morir a principis del IV. Probablement va néixer al pla de Barcino, a l’anomenat Desert de Sarrià, a la vora d’un bosc de xiprers que un prodigi va transformar en palmeres. Era filla d’una família benestant de creences cristianes, i se la descriu com una nena sàvia, prudent i virtuosa.

En temps de l’emperador romà Dioclecià (c. 244 – 311) es va promoure un edicte que castigava amb la pena de mort tots els cristians que es neguessin a oferir sacrificis als ídols. A Barcino, l’implacable governador Publi Dacià va ser l’encarregar d’executar-lo. Eulàlia, amb 12-13 anys, va fugir de casa d’amagat per presentar-se davant seu en solidaritat amb la comunitat cristiana perseguida.

Dacià la va fer tancar a la presó del seu palau, que la llegenda ubica al carreró Volta de Santa Eulàlia. La llegenda també diu que el sol, avergonyit, no hi ha tornat a entrar mai més i només s’il·lumina el dia de la seva onomàstica. Eulàlia fou requerida a abandonar la fe i, en negar-s’hi, va ser condemnada a patir tretze martiris, tants com anys tenia.

La toponímia de Barcelona i múltiples representacions artístiques a l’espai públic de la ciutat mantenen encara avui les referències a la santa, els seus turments i el poder benefactor que se li atribueix. Des del capdamunt on avui trobem la Baixada de Santa Eulàlia, va ser llençada rodolant pendent avall dins d’una bóta plena de vidres i claus. Les tretze oques blanques del claustre de la catedral al·ludeixen a les que ella cuidava.

El pla de la Boqueria i la plaça del Pedró es disputen el lloc on santa Eulàlia va ser crucificada en una creu d’aspa. La llegenda diu que per amagar la nuesa de la noia la cabellera li va créixer per cobrir-la. Altres versions afirmen que ho va fer la neu que va començar a caure. En el moment d’exhalar, la seva ànima, pura, va eixir de la boca en forma d’un colom blanc.

Santa Eulàlia és copatrona de la ciutat de Barcelona i la seva festivitat és el 12 de febrer. Des del 25 de setembre de 1687, i per acord del Consell de Cent, la patrona de la ciutat comtal és la Mare de Déu de la Mercè.

Bernat Martorell, Flagel·lació i Crucifixió de santa Eulàlia. Retaule de santa Eulàlia i sant Joan, 1427-1437, Museu Episcopal de Vic.

Les representacions de santa Eulàlia al Museu Nacional d’Art de Catalunya

Els atributs de santa Eulàlia són la creu d’aspa i la palma que la identifiquen com a màrtir. També se la representa com una noia jove, vestida ricament amb túnica i mantell.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya trobareu un seguit d’obres de diferents estils i períodes que serviran de guia per explicar la iconografia de santa Eulàlia, i en motiu de la seva celebració us invitem a conèixer-les. Aquí n’hem triat algunes:

Santa Eulàlia a les col·leccions d’art Romànic

Una primera representació de santa Eulàlia la trobem a la pintura mural de mitjan segle XII procedent de l’antiga església parroquial de Santa Eulàlia d’Estaon, a la vall de Cardós, Pallars Sobirà.

Inspirada en l’estil del Cercle de Pedret, la iconografia de l’absis d’Estaon presenta certs elements interessants. La Maiestas Domini reposa sobre un cercle sencer, una reminiscència carolíngia, i està envoltada del Tetramorf. La imatge de Crist està acompanyada d’un serafí, un querubí i dos arcàngels. Al semicilindre s’hi representa el Baptisme de Crist, nu dins el riu Jordà i en el moment de ser batejat per Joan.

Flanquejant l’escena hi ha un seguit de santes. Al costat mateix la Mare de Déu sostenint el calze de l’eucaristia. A la seva dreta santa Eulàlia («SCS EULALIA»), la titular de l’església. A l’altre, santa Llúcia i probablement santa Agnès.

A la part inferior uns cortinatges volgudament transparents deixen entreveure una escena de caça. Un home amb una xarxa, el seu gos, un senglar de grans ullals i un altre animal ferotge. Les escenes de cacera, molt presents en l’antiguitat i assimilades per la iconografia cristiana, s’han d’entendre com la lluita del bé contra el mal.

Joan Vallhonrat, reproducció de l'absis de santa Eulàlia d'Estaon

També podeu veure el dibuix de Joan Vallhonrat, Reproducció de les pintures de l’absis de Santa Eulàlia d’Estaon, 1910

Santa Eulàlia a les col·leccions d’art Gòtic

El període gòtic es caracteritza per la riquesa material i la profusió de les arts figuratives en les diferents tipologies i tècniques. Al llarg de la col·lecció la figura de santa Eulàlia reapareix amb més freqüència i protagonisme.

Anònim, Retaule de sant Joan Baptista, santa Eulàlia i sant Sebastià, segona meitat del segle XV
Mestre d’All (Ramon Gonçalbo?), Santa Eulàlia, tercer quart del segle XV
Lluís Dalmau, Mare de Déu dels Consellers, 1443-1445

Si bé en aquestes taules santa Eulàlia es representa com una donzella bella, vestida amb túnica i mantell i acompanyada dels seus atributs, en les de Bernat Martorell el tema principal són algunes de les tortures que va patir la jove màrtir.

En primer lloc trobem tres compartiments d’un retaule dedicat a la santa. A l’escena central, s’hi representa la flagel·lació davant la mirada de Dacià, assegut sobre un tron. Flanquejant el compartiment central, sant Miquel i santa Caterina d’Alexandria. El muntatge de les peces és modern i no es correspon amb l’original. Al Museu Nacional també es conserva una quarta taula dedicada al martiri a l’eculi de santa Eulàlia que procedeix del mateix conjunt, mostra els botxins que li esquincen la carn en presència del prefecte, altres dignataris i soldats romans.

Bernat Martorell, Sant Miquel, martiri de santa Eulàlia i santa Caterina i Martiri de santa Eulàlia, c. 1442 – 1445

Santa Eulàlia a les col·leccions d’art del Renaixement i Barroc

Josep Bernat Flaugier és l’autor d’aquest dibuix de santa Eulàlia on se la representa novament amb la creu d’aspa i sostenint un davantal ple de flors. La llegenda oral tal i com la recull Joan Amades ens aclareix aquest passatge.

La jove Eulàlia era una noia molt caritativa, la gent necessitada freqüentava casa seva perquè ella sempre els donava almoina. Això molestava als seus pares, que la renyaven sovint. Un dia Eulàlia portava pa amagat a les faldilles per repartir-lo entre els pobre, el seu pare li preguntà què portava i ella respongué que hi duia flors. Déu obrà un miracle i el pa es convertí, efectivament, en flors.

Josep Bernat Flaugier, santa Eulàlia, c. 1794 – 1797

Santa Eulàlia a les col·leccions d’art Modern

Arribem al final del recorregut fixant-nos en tres obres significatives on es representa la santa. En primer lloc un expressiu Martiri de santa Eulàlia de Francesc Torras, c. 1860-1876, on es veu Dacià contemplant l’escena de la crucifixió.

En segon lloc una fotografia de Joan Martí de l’escultura de santa Eulàlia a la plaça del Pedró, 1874. Com s’ha mencionat anteriorment, aquesta plaça al centre de Barcelona és un dels possibles llocs on la llegenda situa la mort de santa Eulàlia. En el seu honor, al segle XVII es va erigir un monument commemoratiu. A la fotografia hi veiem l’escultura original obra de Lluís Bonifaç el Vell i Llàtzer Tremulles, destruïda durant guerra civil. Posteriorment, Frederic Marès va encarregar-se d’esculpir la nova estàtua que fins a dia d’avui corona la font (1951).

En tercer i darrer lloc ens aturarem en la pintura d’Aleix Clapés per explicar un altre passatge llegendari: la Translació de les despulles de santa Eulàlia de Santa Maria del Mar a la catedral, c. 1890-1902. Diu la llegenda que quan Frodoí finalment va localitzar el sepulcre de santa Eulàlia, va organitzar una comitiva per traslladar les despulles fins la catedral, aleshores església de la Santa Creu. En el moment de creuar l’actual plaça de l’Àngel l’arca va quedar clavada a terra i no era possible aixecar-la. Un àngel aparegué del cel i senyalà un canonge que havia furtat un dit de la santa. Només quan la relíquia va ser restituïda la comitiva va poder seguir.

Aleix Clapé, la Translació de les despulles de santa Eulàlia de Santa Maria del Mar a la catedra

A la Sala d’Actes del Pavelló de l’Administració de l’Hospital de Sant Pau hi ha una altra pintura posterior d’Aleix Clapés on l’artista reprèn aquesta temàtica, és l’Enterrament de santa Eulàlia, 1921.