Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Albert Estrada-Rius

Per què aquest text? La raó és complementar, des d’un punt de vista personal, l’exposició que es presenta fins al 23 de març de 2022 al vestíbul de la Biblioteca Joaquim Folch i Torras entorn de la figura de Francesc Paradaltas i Pintó (1808-1887). La idea és tornar a un dels objectius originals d’aquesta tribuna, es a dir, no tant presentar continguts produïts pel museu com, en un exercici de transparència, compartir una aproximació singular al rerefons de la recerca i a l’experiència personal de la preparació de l’activitat o el projecte. Per tant, què hi ha de millor que compartir el cúmul de circumstàncies que porta a emprendre la construcció de la biografia d’un barceloní pràcticament oblidat?

Vista de la mostra gratuïta dedicada a Francesc Paradaltas al vestíbul de la Biblioteca Joaquim Folch i Torras del Museu Nacional (foto: Albert Estrada-Rius).

El fonament d’allò que formalment podríem anomenar Projecte Paradaltas es troba en un petit fons documental custodiat al museu. És ben conegut que museus, arxius i biblioteques són una font d’informació i inspiració inesgotable tant per als investigadors i lletraferits com per als conservadors i arxivers. Els dos darrers tenen el deure de catalogar els fons al seu càrrec i facilitar-ne així la difusió i l’estudi. L’objectiu final sempre és, després de salvaguardar i catalogar el patrimoni, compartir-lo i posar-lo a l’abast del públic.

En el cas que ens ocupa, es tracta d’un fons documental d’origen personal, unes poques peces del trencaclosques de la vida del nostre protagonista. Entre els documents hi trobem, per exemple, el seu nomenament com a assajador (un verificador i fedatari de la correcció del metall) de la Casa de la Moneda de Barcelona, un passaport per anar de Madrid a Segòvia, unes notes de comptabilitat i un enigmàtic manuscrit autògraf sobre la reforma monetària espanyola. 

Portada del manuscrit autògraf inèdit de Francesc Paradaltas signat a Sevilla el 1864, en el qual torna a l’assumpte de la reforma monetària.

Rere els pocs documents, a simple vista eixuts, hi ha, però, unes dades precioses i úniques que obren la porta a la vida d’un personatge de carn i ossos, fins fa poc pràcticament oblidat a les enciclopèdies. Qui era, doncs, Francesc Paradaltas? Per alguns numismàtics, un cognom únicament recordat per la inicial P encunyada en algunes emissions barcelonines.

Isabel II. Una pesseta de Barcelona de 1836. A l’anvers, les inicials dels dos assajadors garants de l’emissió. La P correspon a Francesc Paradaltas.

Només els numismàtics Anna M. Balaguer i Miquel de Crusafont van tenir la sensibilitat d’ocupar-se’n en una breu comunicació al Congreso Nacional de Numismática celebrat a Saragossa l’any 2002. En aquest treball pioner, van posar el focus sobre aquest personatge, que va tenir un paper important en la Casa de la Moneda de Barcelona i a qui devem un parell de llibres publicats que també es conserven a la biblioteca del museu. És cert que Paradaltas mateix es va ocupar de donar una gran difusió al seu Tratado de monedas (1847): consta que va fer arribar diversos exemplars al Congrés dels Diputats, entre els quals un de dedicat al ministre d’Hisenda i, entre moltes altres personalitats coetànies, a la mateixa reina Isabel II.

Per alguns, només va ser un personatge secundari a l’escena de sarsuela de l’Espanya isabelina. Potser sí, però avui reivindiquem que la història la teixeix tota la ciutadania, i la de l’administració pública, més enllà de les grans figures de ministres i caps de govern, està sostinguda en el temps per aquests personatges “secundaris” que, quan s’estudien, es demostra que no ho van ser tant. En definitiva, estudiar aquests perfils desconeguts també és una decisió historiogràfica per la qual apostem.

Les dues principals obres de Paradaltas publicades: Memoria acerca de la antigüedad y utilidad de la Casa de Moneda de Barcelona, Barcelona, 1845, i Tratado de monedas y proyectos para su reforma, Barcelona, 1847.

Calibrada la rellevància del personatge i el poc que se’n sabia, era clar que calia reivindicar un fons tan singular i ocult de museu. Dit i fet, els documents van ser objecte de dues iniciatives en el marc del XVII Curs d’Història Monetària Hispànica impulsat pel Gabinet Numismàtic de Catalunya l’any 2013, sota el lema «Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context»: l’inventari i la seva descripció en dues publicacions, la corresponent al curs esmentat i en un article amb una revisió actualitzada de les notes biogràfiques de l’autor, un pas necessari de catalogació, estudi i divulgació.

El segon pas era cercar informació ampliada en altres fonts ja fora del museu. La recerca de descendents i familiars, que tan útil sol ser en altres biografies, ha resultat molt frustrant en aquest cas. Excepte una fotografia de l’època, semblava que no havia quedat res en mans dels descendents, els quals, amb la pèrdua del cognom, també n’havien perdut el record. Quin greu! Tant de bo l’exposició i aquest articlecontribueixin a fer aflorar altres fonts i dades en mans de particulars. En fem una crida als possibles descendents dels cognoms Alabau i Solà.

Fotografia de Francesc Paradaltas aportada per una de les seves descendents (Arxiu Família Alabau).

En moltes ocasions el treball del conservador del museu acaba en aquest punt. Forçosament es tanquen etapes i la necessitat d’iniciar nous projectes fa que recerques prometedores quedin superades una vegada ja s’han presentat al públic uns determinats resultats. No és el cas que ens ocupa, perquè la recerca històrica sol ser una mena d’escurçó amb una fiblada que inocula l’addicció al descobriment de la veritat i, per què no dir-ho, a assumir un cert sentit de fer justícia històrica. I això ha passat amb l’estudi de la figura de Paradaltas. És difícil explicar-ho al públic no iniciat en la recerca: es crea un compromís personal amb la investigació que fa que aquesta no es tanqui i es reprengui a la primera oportunitat.

La vinculació del personatge amb la Seca de Barcelona, l’inici de les excavacions en unes dependències d’aquest establiment i l’aparició de nous rastres en la renovació industrial de l’edifici els anys 2014-2015, vinculada a les reformes de Paradaltas, reclamaven, de nou, aprofundir en l’obra del personatge. En aquest bloc ens vam fer ressò d’aquestes novetats vinculades al nostre protagonista en dos articles dedicats a la Seca de Barcelona.

Dos testimonis d’arqueologia industrial a la Seca de Barcelona. Intervenció arqueològica a la sala de màquines, amb les bases de les premses i la xemeneia aixecada el 1858 (fotos: Albert Estrada-Rius).

Arribats en aquest punt, la recerca obligava a seguir el rastre del personatge a l’hemeroteca i als arxius de les institucions a les quals va romandre vinculat. Això ha implicat consultes, entre d’altres, a l’Archivo Histórico Nacional, a l’arxiu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts i al de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, però també al Registre Civil, a l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona i a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, al Municipal d’Esplugues de Llobregat o als de les institucions franceses on va estudiar. En alguns arxius les prospeccions han resultat ermes, mentre que en d’altres han donat fruits. Són moments de frustració o d’eufòria en què la complicitat del personal dels arxius i les biblioteques és fonamental, i aquest és un bon moment per agrair la seva impagable tasca de suport i orientació. Les dades es van apilant una rere l’altra i la paciència i la tenacitat són dues companyes imprescindibles, com també ho són la lògica i la intuïció.

Medalla núm. 1 d’acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts que va ostentar Francesc Paradaltas i medalla de premi de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Fotos de l’autor de les peces conservades, respectivament, a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts i al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Encara quedava l’estudi de la seva obra publicada (els anys 1845 i 1847) i la inèdita (del 1864), que ara s’exposen al museu, i d’altres treballs que van ser escrits en forma d’informes i dictàmens manuscrits per a ús intern dels organismes dels quals era membre, tant a iniciativa pròpia com per encàrrec. En el curs de les recerques sempre hi ha sorpreses. En aquesta ocasió, la troballa d’un anunci a la premsa amb l’obertura de la subscripció pública del llibre de 1847 ha aclarit la procedència d’unes làmines monetàries descontextualitzades en els fons del Museu Nacional. En l’anunci es donava a conèixer la sortida imminent de l’obra, ben coneguda, i s’obria una subscripció pública per a la segona part, integrada per una cinquantena de làmines amb monedes d’arreu de les quals s’afirmava que ja n’hi havia cinc de gravades. La subscripció pública va fracassar i el projecte del segon volum no es va dur mai a terme, a excepció de les cinc làmines que es conserven al museu i que ara han estat restituïdes amb la resta de documents de Paradaltas i ben contextualitzades com a proves d’impremta de l’obra non nata.

Làmines identificades com a pròpies de Francesc Paradaltas. La de l’esquerra és una prova d’impremta de la làmina 1 del seu tractat de 1847. La de la dreta és una de les cinc làmines inèdites del projecte de cinquanta del volum segon mai publicat de l’obra anunciada a la premsa.

En aquest llarg i pacient itinerari s’anaven recollint dades administratives personals i laborals que el situaven en una carrera professional i en una vida familiar. També afloraven les seves idees econòmiques liberals i descentralitzadores i espurnes que il·luminaven sobre el seu caràcter emprenedor i entusiasta. Apropar-se a una biografia sempre comporta resseguir el personatge fins a una certa obsessió. Aquest seguiment no es redueix als papers guardats en els arxius, també implica apropar-se als escenaris reals de la seva vida i fins i tot arribar al lloc del seu repòs etern. Per què? Es tracta de posar-se en l’escena del protagonista fins a on sigui possible, qualsevol detall pot aportar un nou fil de recerca. La investigació històrica té més d’activitat detectivesca del que es podria pensar, i comporta des de connectar amb particulars que tenen informació i dels quals cal obtenir el permís per fer la consulta, fins a visitar els llocs de la seva vida i treball. L’historiador interpreta el contingut dels papers però també vol donar significat als silencis.

La difusió del fons relatiu a Paradaltas en una exposició tanca una altra fase en la vida del museu i també de l’investigador. És un dels resultats de la recerca que esperem que algun dia pugui culminar amb una biografia que, definitivament, rescati Paradaltas de l’oblit i el situï, per dret propi, a la galeria d’emprenedors catalans protagonistes de la revolució industrial en la convulsa Barcelona isabelina.

Per saber-ne més:
https://www.museunacional.cat/ca/francesc-paradaltas-un-reformista-catala-davant-la-moneda-espanyola
https://blog.museunacional.cat/patrimoni-industrial-desvetllat-intervencio-arqueologica-seca-i/
https://blog.museunacional.cat/un-patrimoni-industrial-desvetllat-la-intervencio-arqueologica-a-la-seca-ii/
https://www.museunacional.cat/ca/revolucio-industrial-i-produccio-monetaria-la-seca-de-barcelona-i-el-seu-context