Ro Caminal
Mirar implica forçosament fer ús de la nostra herència cultural, socioeconòmica i personal en mirar. La mirada actua com una tecnologia que ens disciplina en interpretar allò que veiem.
L’espectador, en primera instància, no pot mirar despullat d’aquest llast que condiciona allò que veu. El museu, no només com a contenidor d’obres, sinó com a creador de discursos, hauria d’exercir la seva responsabilitat i incitar a mirar i, per tant, a veure-hi d’una altra manera.
Polvos de arroz Sultana. Perfumería Bianchi, Málaga. Archivo E. Martín Corrales
Sala 48. Els orientalistes
Orient evoca en nosaltres tot un imaginari exòtic i exuberant, ens transporta a altres indrets, a aquests indrets llunyans que Europa es va dedicar a sotmetre i explotar sota l’eufemisme de missió civilitzadora de la colonització.
Sant Jaume apòstol a cavall, Francisco Camilo. Museo Nacional del Prado | El general Prim a la batalla de Tetuan, Francesc Sans Cabot, 1865
Cada país europeu va generar el seu propi orient sobra la base dels seus interessos territorials d’ultramar, convertint així als habitants d’aquests llocs en l’encarnació de l’alteritat. No es pot sotmetre sota el prisma de la igualtat. Així, la màquina orientalista va posar en marxa els seus engranatges productors de diferència. La seva tasca, produir un corpus de saber a mida dels interessos occidentals. Sota l’objectivitat de la ciència es va observar els autòctons, de la mateixa manera que s’observava i catalogava la fauna i la flora.
Fillettes bédouines. Ed. Lehuert et Laudrock. Arxiu E. Martín Corrales
Orient era, a ulls occidentals, una dona. Una dona hiperbolitzada en el seu desig i també en la seva sol·licitud, que s’oferia, quasi demanava lascivament ser presa, posseïda i ocupada. Un orient i una alteritat que responien més a la fantasia occidental que a la realitat existent.
Revisar la història hauria de significar també revisar-ne les produccions culturals, contextualitzar i fer evidents les circumstàncies en què es van produir i els interessos als quals van servir.
Las conquistas del soldado español. Archivo E. Martín Corrales
Espanya i la seva tradició imperialista, provisora de matèries primeres riques i abundants, estaven a punt de naufragar. Tocava, doncs, buscar nous horitzons perquè l’empresa colonial no s’aturés. Espanya estava al caire de la ruïna i l’expansió lògica en aquestes circumstàncies era la propera. S’havien de seguir les passes de França, que des del 1831 havia ocupat el port d’Alger, des d’on es va començar a expandir. Marroc esdevingué l’Orient espanyol.
Espanya va disfressar les seves ànsies colonials sostenint-se en el passat i en els llaços comuns que l’unien al nord del Marroc per l’ús ambivalent d’Al-Àndalus.
Fotos d’estudi. Madrid Rápido. Arxiu E. Martín Corrales
En presència del senyor, Masriera, 1891. La Penetració Pacífica
Els burgesos i les seves contradiccions. La re-presentació de la suposada híper sexualitat va ser un atractiu per a la burgesia catalana, gran finançadora de les campanyes africanes, de la penetració pacífica (d’arrel comercial) i impulsora de la modernitat local. La burgesia veia en els quadres orientalistes una manera d’encaixar els seus desitjos sexuals i econòmics en la vida diària, en el seu context de fèrria moral catòlica. En contraposició a les orientals, les seves dones pertanyien a l’imaginari de castes esposes i bones mares. Així, l’orientalisme va trobar un bon mercat entre ells, igual que ara curiosament el troba en els col·leccionistes d’art dels països del Golf. El patriarcat no té fronteres.
Portada Almanach de la Campana de Gracia, 1894
Masriera, de família de joiers acabalats, va viatjar moltíssim per Europa, però mai no en va sortir, per això vaig triar aquesta obra. Representa el quadre orientalista perfecte, que, a la sala 48, només competeix amb el Repòs del guerrer (Antoni Fabrés, 1878), que simbòlicament completa el cicle de feminització de l’oriental.
Repòs del guerrer, Antoni Fabrés, 1878
Em preocupa la funció del museu, el seu paper actualment i la seva transparència en mostrar les col·leccions per la immediatesa de la imatge en la transmissió d’estereotips. Un museu compromès amb el present, amb la societat actual, s’ha d’esforçar a mostrar a l’espectador els secrets de la imatge, a mostrar-ne l’engany, en tant que re-presentació, per a no perpetuar-los.
Amb aquesta motivació s’inicia el meu procés de treball a la sala 48, sobre En presència del senyor. Sí, senyor en minúscula, senyor traduït a l’anglès com a Master, per amo. Senyor desproveït de les seves connotacions místiques.
El procés ha combinat el treball de l’equip de mediació i el meu propi.
L’equip de mediació va incorporar aquesta obra als itineraris Parlem d’art on es dialoga amb els visitants a partir d’obres d’art utilitzant, entre d’altres, la metodologia de les Estratègies de Pensament Visual (VTS), una metodologia on el facilitador es manté neutre. La seva tasca és estimular i facilitar el diàleg directe de l’espectador amb l’obra, que analitza la imatge a partir dels seus propis referents, fins a poder treure’n conclusions en diàleg amb les persones participants.
Per part meva, vaig mantenir nombroses converses individuals amb els visitants de la sala. Converses que s’iniciaven amb la mateixa metodologia, però que després incorporaven el donar a l’espectador informació nova per veure com afectava la seva percepció sobre l’obra, obligant-lo a reformular la seva mirada o a mantenir-la malgrat tot, si així ho desitjava.
Les converses amb els visitants van ser alhora decebedores i molt interessants. Decebedores en comprovar com els visitants creien que la situació re-presentada era real, era possible, és a dir, podia passar realment fora de la tela, no només el 1891, sinó també actualment. Tots sabem que les musulmanes són submises, els musulmans les subjuguen i nosaltres som molt millors. Interessants raonaments que m’empenyen a considerar, encara més si es pot, com de necessària és la tasca de realitzar una revisió crítica des de la institució i dels seus discursos.
La fantasia oriental està tan vigent avui com fa dos segles. L’oriental, el nostre oriental: el marroquí, no és ja algú llunyà, però continua sent un objecte inferioritzat, feminitzat, sexualitzat, violent i arcaic. Malauradament, el senyor continuem sent tots nosaltres.
Soc un objecte de la teva fantasia, Ro Caminal, 2022
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful